Criticar TV3, un esport nacional

Amb el pretext d’una sèrie bilingüista, la setmana passada vam tornar a tenir rebombori sobre la llengua a TV3, un clàssic entre clàssics. Ho sap tothom: les polèmiques sobre TV3 són un fenomen cíclic, com les fases de la lluna o les estacions de l’any. També periòdicament, succeint-se i superposant-se com les onades del mar, assistim a la fúria dels que acusen la cadena d’independentista i d’hispanòfoba, i a la dels que la titllen d’hispanocèntrica i unionista. Ara mateix, per exemple, ja es deu estar gestant la polèmica que seguirà la de ‘Drama’, de manera que corro a aprofitar l’escletxa per parlar una mica de la tele pública en general, i a tomb de res en particular.

He de confessar, d’entrada, que fa molts anys que no miro TV3. Per mirar-la em refereixo a seure davant de la pantalla i goita què fan ara. No ho dic per fer-me la jove, que seria ridícul; tot va començar amb una antena espatllada i tal dia va fer un lustre. En canvi, no seria gens inexacte dir que ‘miro’ TV3 per Twitter, i, nota al peu: si hi ha res que vull veure, m’ho apunto i m’ho miro a la carta quan tinc el moment. O sigui que parteixo, com a mínim, de la mateixa ratlla que els que la critiquen per sistema sense mirar-la mai, perquè criticar TV3 és un esport nacional al qual tots hem jugat.

Mirar TV3 per Twitter té la gràcia, si no la desgràcia, que no se te n’escapa cap polèmica. A més a més, com a xarxa oficial de la disconformitat, també les genera i les accelera i les acaba vessant als mitjans convencionals. Una altra nota al peu: de fet, mirant TV3 a la carta, moltes vegades m’hi trobo la mateixa gent de Twitter, ja sigui col·laboradors que hi tenen perfil, o perfils que n’han esdevingut col·laboradors, ves que això no hi tingui a veure. A través de Twitter també sé dels predicadors de partit que xuclen massa pantalla, i dels convidats fatxes que desfilen al ‘FAQS’; detalls del dia a dia que complementen les qüestions de fons, com ara la plantilla hipertrofiada i els càrrecs i carreguets a l’estil ATM, que no APM, els salaris dels quals consumeixen bona part del pressupost mentre la producció pròpia s’ofega, mentre es manté el luxe d’un canal d’esports, mentre s’abandona la funció pública vers els xiquets i els jóvens, mentre no podem llogar ni un corresponsalet a Catalunya Nord.

Totes aquests debats, necessaris d’abordar, són més o menys abastables amb un excel i una calculadora. Però després hi ha els eteris, que s’escapen com el fum; el top del top, que ja el deveu haver endevinat, és el de la cosa aquella que TV3 hauria de ser la tele ‘de tots els catalans’. Una exigència platònica que a cap ciutadà del món no se li acudeix mai d’adreçar a TVE, perquè els toros, els Morancos i les Omaítas sí que representen tots els contribuents de l’estat. En tot cas, no se m’acudeix com podria representar una tele a tots i cadascun dels empadronats d’un país si no és compartimentant la programació a la manera dels blocs electorals, cronòmetre en mà, com amb aquella compensació grotesca de les manis indepes amb tant el quilo de mani espanyolista, imposició anti-periodística del trio 155 a través del seu braç judicial.

Deixa’t estar, de les altres cadenes –ens sentim a dir cada vegada–, si TVE o una privada es tiren per un campanar, TV3 també s’hi ha de tirar? D’acord, doncs no ens fixem en cap tele més, d’enlloc, de ningú. I així és com se’ns arrossega cap al parany d’aquest plantejament, que és la pretensió d’analitzar TV3 com una mostra de laboratori, aïllada del seu context, en condicions de buit absolut. Un parany anàleg, casualment, al mantra dels antinormalització quan diuen que la llengua de les aules ha ser ‘el reflex de la societat catalana’. En el debat de la tele, tornem-hi, ens pinten una realitat paral·lela sense internet, on els comandaments només tenen operativa la tecla del 3, i totes les altres, incloses les combinacions de dues xifres, donen a pantalles en negre. Home, si fos així, seiem i parlem-ne ara mateix, perquè seria d’un desequilibri dels que maten cultures i maten el pensament.

Ho dic convençuda perquè el conec de primera mà, aquest desequilibri: en qüestions que afecten la meua, de cultura, i el meu pensament, així com la història que veig i que visc al carrer, sé molt bé què és tenir un comandament que amb prou feines m’hi obri una finestra o dues entre una vastíssima (i potentíssima) oferta monolítica ideològicament i lingüística. Perquè, diguem-ho clar: el problema de TV3, i d’aquí plora la criatura, és que és l’única tele competitiva on la consciència nacional catalana, intrínseca al país, no s’hi representa des d’una òptica criminalitzadora o patologitzadora. Simplement hi és present –o hi era– amb la mateixa naturalitat que la danesa a la seua tele nacional, per dir un país amb llengua pròpia i població equivalent.

És aquesta naturalitat, el que es combat, i Ia manera més efectiva per fer-ho és fer-la passar per una anomalia, cosa que s’està aconseguint prou bé. Però, paradoxalment, fora del laboratori, forçar que TV3 deixi de ser *aquesta cosa* que emprenya, aquesta mateixa cosa que és natural en qualsevol tele pública del més democràtic dels països, no resulta en més pluralitat, ans al contrari. Si hi hagués res de semblant al dret de veure televisada la pròpia realitat, per cada diòptria hispanocèntrica que en substitueix una de catalanocèntrica hi ha una part que hi perd un món en percentatges absoluts, i una altra que amb prou feines si guanya unes decimetes en l’oferta oceànicament coberta per la resta de mitjans.

Lligat amb això, per cada contingut que TV3 deixa d’emetre amb ambició de canal nacional, no tenim cap altre botonet, ni públic ni privat, que n’empleni el buit. Cada ’23/24′ i cada ’30 minuts’ que acabes de mirar; cada ‘Nit i dia’, ‘Què-Qui-Com’, ‘El gran dictat’ o un ‘Sense ficció’ sobre Montserrat Roig que recuperes a la carta; el 3XL mateix, arrencat del món d’un cop de destral: cada producte audiovisual fet des de l’òptica catalana és únic i no té substitut si no ens l’ofereix el mateix canal. Aquesta és la missió d’un servei públic, i això és el més pròxim a fer una tele pública ‘per a tots els catalans’: ser capaç d’oferir-los tot això que ningú més, en cap altre botó del comandament, no els oferirà mai.