Els literalistes bíblics, els creacionistes i els teòrics del disseny intel·ligent van intentar demostrar primer que la biologia evolutiva no és bona ciència. Van fracassar i es van tornar més filosòfics, argumentant que falla en termes metodològics i metafísics. Aquest atac tampoc va reeixir. Així doncs, ara proven de desacreditar-la titllant-la d'immoral. Basen l'acusació en el suposat fet històric que la teoria evolutiva del segle XIX va portar directament a la filosofia subjacent al Tercer Reich. La imatge mostra una captura del film 'El triomf de la voluntat', una pel·lícula de propaganda nazi dirigida per Leni Riefenstahl el 1935. / Mètode

És habitual sentir que la ciència pot ser utilitzada amb fins ideològics. És evident i conegut que els nazis van utilitzar les seues pròpies versions de ciència racial per justificar el Tercer Reich (Harrington, 1999). Però també ocorre en àrees amb fins que es podrien considerar moralment més acceptables i la seua ciència de millor qualitat. Pensem, per exemple, en els estudis de gènere i com s’han utilitzat per promoure la igualtat entre homes i dones i, més recentment, els drets dels homose­xuals (LeVay, 2010). Hi ha algú que pense que, quasi de la nit al dia, Amèrica acceptaria la legitimitat del matrimoni homosexual si no fóra pel treball de sexòlegs com Sigmund Freud, Alfred Kinsey o alguns investigadors actuals? Per descomptat, és necessari posar la ciència en context. L’activisme de gais i lesbianes ha estat un factor crucial per a canviar la nostra opinió (i les nostres lleis) sobre aquest col·lectiu, però sense la ciència és difícil pensar que hagueren canviat gaires coses.

No obstant això, hi ha un sentiment molt fort –sobretot entre els científics mateixos, però també abonat per filòsofs de la ciència amb opinions més tradicionals– que la ciència en si mateixa no té ideologia, o no hauria de tenir-ne. Seguint la distinció tradicional entre fet i valor, la sensació és que la ciència intenta «dir les coses com són». No és gens estrany que el filòsof de referència siga el difunt Sir Karl Popper (1972), acèrrim defensor de l’objectivitat de la ciència, famós per afirmar: «La ciència és coneixement sense coneixedor.» Per descomptat, no volia dir que els científics no han d’estar implicats en la ciència, sinó que la identitat del científic –home o dona, blanc o negre, gai o hetero, cristià o ateu– no afecta (no hauria de fer-ho) la ciència en si. La noció de «ciència jueva» o de «ciència feminista» és un oxímoron, com «armes per a la pau».

En l’últim mig segle, aquesta visió de la ciència ha patit atacs violents. Hi ha diverses raons, i el creixement com a disciplina de la història de la ciència no és la menys important. Els estudiants d’aquesta especialitat reben ara una formació més professional, per exemple no es limiten a estudiar textos publicats, sinó que investiguen les cartes i quaderns que es conserven als arxius. És per això que cada vegada és més obvi que la ciència és una activitat molt humana i que les esperances i les aspiracions dels mateixos científics influïen en la ciència que produïen i que, fins i tot quan la dita ideologia no era prominent, les opinions dels científics solien aparèixer en el producte final. Una qüestió ben diferent és si el que observa la ciència i el que se n’extrau sempre és justament allò que el científic en qüestió pretén aconseguir. A part del fet que ell o ella potser no tenia cap intenció conscient en absolut.

La meua pròpia disciplina, els estudis evolutius, il·lustra amb claredat el que intente dir. En la dècada de 1970 es va obrir una polèmica pel que fa a una nova subdisciplina, la sociobiologia, l’estudi del comportament (l’humà inclòs) des d’una perspectiva darwiniana. D’una banda, hi havia entusiastes com l’especialista en formigues de Harvard Edward O. Wilson (1975, 1978), qui argumentava que ara es disposava d’una eina vital per a comprendre la humanitat, incloent-hi rols de gènere, organitzacions socials i conviccions religioses. D’altra banda, hi havia crítics entre els companys de Wilson, com el genetista Richard Lewontin (1991) i el paleontòleg Stephen Jay Gould (1981), que defensaven que la sociobiologia humana era un vehicle per a la propaganda dretana, sexista i capitalista, embolcallat en el llenguatge de la ciència moderna. Probablement els arguments d’ambdues parts contenien part de veritat –i de mentida– (Segerstrale, 1986), encara que és ben discutible que s’haja dit l’última paraula sobre aquest tema.

En aquest punt m’agradaria tornar més d’un segle arrere, als primers dies de l’evolucionisme modern. Probablement poca gent es devia pensar que llavors la ideologia no interferia, perquè la majoria de la gent ha sentit el terme darwinisme social, i en general molts estarien d’acord que la biologia evolutiva ha estat durant molt de temps el vehicle d’una variant virulenta de l’economia del laissez faire: «Vídues i nens contra la paret i que sobrevisca el més fort.» Sense anar més lluny, jo, com la majoria d’estudiosos d’aquesta disciplina, m’estime més no utilitzar el terme darwinisme social. Generalment no s’utilitzava en el segle xix, quan la teoria evolutiva va florir i va assolir la seua màxima expressió, i cobria una multitud de posicions, no totes relacionades amb el treball de Charles Darwin (Ruse, 2016). La investigació mostra que alguns dels casos que se suposen més atroços del darwinisme social no segueixen aquest patró en absolut (Bannister, 1979). Ningú pot negar que alguns capitalistes sense escrúpols com John D. Rockefeller i Andrew Carnegie eren absolutament despietats, però en general la història també tenia una altra cara. Rockefeller va despendre una part considerable de la seua fortuna per fundar una nova universitat a Chicago –de fet, va començar amb una despesa inicial de 600.000 dòlars–. Carnegie va reprimir els treballadors de la seua siderúrgica en la vaga de Homestead, però va gastar la seua considerable fortuna fundant biblioteques públiques. Eren centres als quals els nens pobres però amb talent podien anar i aprendre pel seu compte amb materials gratuïts, un recurs que no tenien a l’abast anteriorment. Com a nota personal, alguns dels records més feliços de la meua infantesa a Anglaterra en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial són les moltes hores passades en una biblioteca Carnegie, amb el nas entaforat en un llibre.

Per comprendre bé com els pressupòsits ideològics sobre política social i econòmica van afectar el pensament evolutiu, és útil fixar-se en tres figures clau: Herbert Spencer, Charles Darwin i Alfred Russel Wallace. Anem a pams.

Llegiu l’article sencer a la web de Mètode.

Michael Ruse. Professor de Filosofia Lucyle T. Werkmeister i director del Programa d’Història i Filosofia de la Ciència de Universitat Estatal de Florida (EUA). És autor de nombrosos llibres entre els quals es troben Taking Darwin seriously: A naturalistic approach to philosophy (1986), The philosophy of biology today (1988) i Charles Darwin (2008). Ha estat també fundador de la revista Biology and Philosophy.

Què és Mètode?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]