27.03.2020 - 21:50
Torno a fer aquest article setmanal, el fet no té més interès que el de formar part d’aquesta estranya normalitat en la calamitat. Tanta gent que veu alterat tot el seu dia a dia, i nosaltres, els del ram periodístic, res, aquí. Gràcies a internet els uns escrivim i ho enviem ací i vosaltres ens podeu llegir per la mateixa raó, perquè estem connectats. Això no ha canviat. Les coses que han canviat cadascú se les sap, a més de les moltes que ja sabem i de les moltíssimes més que intuïm que canviaran. Faig una pausa en l’argument, per dir-ho així, i em fixo en coses que no feia i que ara torno a fer, fora de casa, en els estrets límits que permet la reclusió. Potser també us passa, o us en passen d’altres.
Respecto els semàfors. Sóc, dispenseu-me, d’aquelles esbojarrades que els agradava passar el carrer en vermell si no venien cotxes. Me’n reia, discretament, de la cara dels turistes que, assenyats, giraven la vista per no veure’t travessar la Diagonal en vermell quan el semàfor de la cruïlla de la Casa de les Punxes encara no s’ha posat verd i els cotxes en canvi el tenen vermell. Els veïns ho sabem: només te n’has de preocupar si ets a la vorera de dalt de Rosselló, que llavors sí que els cotxes et vénen escopetejats i travessen l’avinguda a tota pastilla, però si ets al passeig central et ben asseguro que pots travessar sense problemes. Ara, sense cotxes ni res, m’espero que el semàfor verdegi. Uns minuts més al carrer, oh sí. Per la mateixa raó, ara faig cua i tot al forn, a la farmàcia i al súper, no ho hauria dit mai de mi.
Torno a pujar al terrat. La meva finca és estreta, el terrat no és gaire galdós. Hi visc des de fa més de trenta anys i al començament, ara que la primavera esclata, hi anava sovint. Prenia el sol estirada a terra, m’enduia una cadira i llegia una estona, fumava. Després vaig deixar d’anar-hi. Fins que una vegada vaig tenir una humitat grossa dins del pis que em va portar a la casa del costat, una finca encara més estreta. Seguir la humitat em va dur fins al capdamunt, un terrat que feia cantonada: hi vaig veure la ciutat d’una altra manera. En vaig fer un relat, ‘Fragilitat de les parets’, que va anar a parar a un llibre que es va publicar a Quaderns Crema el 2005 amb un títol que ara em ressona diferent de llavors, Febre de carrer. Per les raons actuals, una febre semblant em torna a moure cap al terrat. El sol llueix, corre un airet preciós, pur, net. Sorprèn veure tan pocs veïns als balcons de les finques del davant. Per què no hi surt, la gent, al balcó? Com que no en tinc, pujo al terrat. Per sort, Barcelona és una ciutat de terrats. Estar-se al sol anima.
Trio els temes per a escriure i les imatges amb un altre esperit, no sé quin ni en busco el nom, simplement m’hi deixo guiar. Segurament ens passa a molts dels que escrivim aquests dies columnes, que per a mi no són d’opinió. A qui li pot importar, l’opinió, quan fa tanta falta la informació. Sobre el virus, sobre el present, sobre la vacuna, sobre el futur. Escriure té una certa aspiració d’acompanyament encara que no sàpigues qui hi ha a l’altra banda de la pantalla, del llibre, perquè això és el que et passa a tu quan llegeixes, estàs acompanyada. O sigui que aquí van la música, el quadre i el llibre d’aquest altre article del confinament.
Lost In The Stars, en la versió de la compositora, directora d’orquestra, cantant i saxofonista Carla Bley, californiana de vuitanta-tres anys, tota una figura de la música sense etiquetes, que també ha format part de la Liberation Music Orchestra del meravellós contrabaixista Charlie Haden. Aquí la Bley arranja i dirigeix l’obra del mateix títol de Kurt Weill, el compositor alemany que sovint va col·laborar amb Bertold Brecht. Un compositor del teatre musical del Berlín d’entreguerres, amb la cantant Lotta Lenya que s’hi casaria, i després als Estats Units, on va fer aquestes cançons. Al disc intervenen Marianne Faithfull, Lou Reed, Tom Waits i més gent. És un disc d’una gran generositat, que dura i dura. El podeu sentir ací.
El quadre, un de desconegut gairebé, és una obra magnífica, una més, de la pintora renaixentista Artemisia Gentileschi. És Maria Magdalena en èxtasi, pintat entre el 1620 i el 1625. És de col·lecció privada i havia de formar part de la gran exposició de la pintora a Londres que no es farà. Ho va tenir difícil en vida, Artemisia, no perquè no pogués pintar, sinó per a pintar el que volia i li era negat per ser dona. No la coneixem encara prou, i és clar que encara haurà d’esperar-se més. L’expo que la National Gallery tenia previst d’obrir el 4 d’abril a Londres ha estat ajornada sense nova data. El material de premsa i promoció estava preparat, i així podem almenys veure la seva Magdalena, un èxtasi sense retòrica, carnal, senzill, lluminós.
Un dels llibres que més m’han acompanyat potser el teniu a casa, és de fa tres anys: La dona singular i la ciutat, de Vivian Gornick (L’altra editorial, traducció de Josefina Caball), que en una sàvia decisió l’editora Eugènia Broggi va publicar conjuntament amb un altre recull de memòries de l’autora, Vincles ferotges. He rellegit sovint La dona singular i la ciutat i ara ho torno a fer, per moments com aquest, escrit després del daltabaix a Nova York aquell setembre fatídic:
«Dreta a l’illot, al mig de Broadway, vaig comprendre què era allò que perdíem: la nostàlgia. I després em vaig adonar que aquest era el tret essencial de la ficció de postguerra. En aquelles novel·les no hi faltava sentiment, sinó nostàlgia. El silenci fred i pur essencial que constitueix el nucli de la prosa europea moderna és l’absència de nostàlgia, una absència a l’abast només d’aquells que senten que s’estan drets al final de la història i que amb la mirada penetren, sense anhelar ni lamentar res, en l’existència present d’allò que és.»
