Aquesta setmana algú ho tornava a deixar anar, com una cantarella que es veu que calgués donar per descomptada: diu que el sistema sanitari del nostre país és dels millors que es fan i es desfan, i tothom ho sap, i tothom ho diu. I a mi se m’aixeca l’orella i m’aturo i giro el cap i me’l miro i em pregunto: voleu dir? És a dir: segur que, ni que fos el millor entre els millors, n’hi ha per a estar-ne tan cofois com diem que ens en sentim?

És a dir: què ho fa, que tenim aquesta tendència a cantar-nos les gràcies com si no tinguéssim àvia? D’acord: potser és que ja no en tenim, i que estem en un moment –per on som i pel que de seguida ha de venir– que necessitem sentir-nos orgullosos de les nostres conquestes col·lectives, ni que fossin minses, i que hem de reforçar la nostra autoestima. No ho discuteixo: hi estic d’acord. Però, alhora, voleu dir que no hauríem de ser especialment autocrítics, sobretot si estem disposats a construir un país nou? Perquè si de debò volem fer el salt endavant que ens conjurem a fer, què ens hi servirà de tot això que ara tenim?

El sistema sanitari, per exemple, ens servirà? Ja ho sé: en molts camps és a l’avantguarda de la recerca, i això és més que bo. Sabem que hi ha grans professionals que hi dediquen vocacionalment el cos i l’ànima. Fins i tot de vegades s’hi pot trobar algun metge, algun metge dels de debò, vull dir. Però el que jo he vist és que, massa sovint, el malalt és si no una nosa una cosa: un objecte sobre el qual s’apliquen les rutines i els protocols que s’ha contrastat que funcionen, i sí que solen funcionar. Ara, de debò: us ha guarit gaire, si mai us hi heu trobat, ser tractats com una cosa, si no unes noses? Us ha agradat? Us hi conformaríeu?

I el sistema educatiu, que ens servirà? Ens servirà, si sembla que dediquem més estona a parlar dels mestres i els seus problemes laborals que no de les hores que hi passen els escolars i del que hi passa, en aquestes hores? I les universitats, si la docència hi sembla un accident i omplir paperasses el primer objectiu? I les administracions, quan esdevenen estructures autistes que s’alimenten de l’energia que hi aboquen els ciutadans que s’hi han d’adreçar, en comptes d’entendre que atendre’ls i servir-los és l’únic que els pot donar sentit? I el sistema cultural? Ens servirà, quan és sobretot un dispensador de llepolies que satisfà amb la seva dolçor els paladars menys exigents?

Ja ho sé: ho he dit tot apressadament i una mica pel broc gros i he estat injust per força i fins i tot trapasser. Però també ho he dit amb molta convicció: no, no ens serviran ni el sistema sanitari, ni el sistema educatiu, ni el sistema universitari, ni la maquinària administrativa, ni el sistema cultural, per parlar només d’algunes de les pedres de toc que teixeixen una societat, aquelles que, per raons personals o professionals, he pogut observar amb una mica de detall. No, no ens servirà gens que, en tot això, ens tractem amb autocomplaença. Potser sí que una part de les deficiències, dels vicis i dels  errors que hi reconeixem poden tenir per origen que siguin estructures heretades de l’antic règim o que s’hagin construït d’una manera massa mimètica. Però segur que això ho explica tot? Ara ja no ens podrem permetre aquestes excuses de mals pagadors.

Si hem de fer l’esforç titànic de fer un país nou –i què és sinó això fer el pas de dotar-nos d’un estat propi–, esforcem-nos-hi ja del tot. No siguem conformistes. No siguem acomodaticis. Aspirem a tot. Sense més fàcils complaences.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]