No és aconsellable de passar l’arada davant dels bous i per això crec prematur parlar de quin sistema electoral hauria de dotar-se una Catalunya independent, però les eleccions legislatives franceses em semblen una ocasió immillorable per a exposar el mal que penso del sistema electoral majoritari. I de com m’agradaria poc que una eventual Catalunya independent l’adoptés. Abans d’explicar-ne les raons diré que és una evidència que la visió de les votacions al Parlament de Catalunya, amb diputats elegits al sistema proporcional, pot ser desagradable, al moment just en què cada portaveu aixeca un, dos o tres dits per indicar als diputats del seu grup què han de votar. Però em sembla que no és exagerat de fer aquí un plagi de Churchill i afirmar que el sistema proporcional és el pitjor sistema electoral, amb l’excepció de tots els altres.

L’únic avantatge, gens negligible, que veig al sistema majoritari és que cada diputat disposa d’una legitimitat personal que va més enllà del seu camp polític. Per això la disciplina de vot, que transforma el diputat en màquina de votar sense dret d’opinar segons la seva consciència, no hi és tan estricte. En realitat, però, aquesta llibertat individual varia segons la cultura política de cada país en què existeix aquest sistema: prou notable als Estats Units però gairebé nul·la a França.

I una vegada dit això, què passaria si aquest sistema funcionés a Catalunya? El Principat, amb aquest sistema, seria dividit en cent trenta-cinc circumscripcions. A cada circumscripció s’hi presentaria, per cada partit, un únic candidat i guanyaria el candidat que hi obtingués més vots. El resultat no seria gaire diferent si fos un sistema majoritari d’una volta (com al Regne Unit o als Estats Units) o de dues voltes, amb finalistes (com a França). Aquest sistema, pel que fa a França, va ser creat el 1958 per evitar que es reproduís la situació d’inestabilitat política de la IV República (1946-1958) i, des d’aquest punt de vista, és molt eficaç. Gairebé a cada elecció en aquests seixanta últims anys hi ha hagut un partit, o una coalició de partits, que ha pogut governar amb majoria absoluta. Això perquè el vot majoritari dóna un avantatge al que arriba primer, encara que sigui per un sol vot. És així que, enguany, el partit d’Emmanuel Macron, que va obtenir el 39% dels vots a la primera volta haurà guanyat més del 60% dels escons.

Evidentment, aquest sistema perjudica molt directament els partits que no són capaços de tenir candidats que siguin més votats a cada circumscripció. Un partit que, per exemple, només és capaç de portar candidats en tercera posició no té gairebé cap possibilitat d’obtenir diputats. En les darreres dècades, a França, el Front National i els ecologistes han estat els més perjudicats per aquest sistema. De fet si hi ha un grapat de diputats ecologistes a l’Assemblea Nacional francesa és només gràcies a acords previs amb el Partit Socialista que accepta de no presentar candidats propis en algunes circumscripcions, i de sostenir els candidats ecologistes. Pel que fa al Front National, el seu grapat de diputats es deu al fet que han aconseguit trencar el mur de contenció que els separa –o que els separava– de la resta de partits. És clar que una Assemblea sense extrema dreta és més confortable i fins i tot permet de pensar que la situació no és tan greu, però no deixa de ser una anomalia democràtica i una enganyifa intel·lectual.

Amb un sistema que en principi afavoreix enormement el bipartidisme, la relació entre poder executiu i poder legislatiu depèn molt de la constitució però també de la cultura política. Se sap que, als Estats Units, els presidents han de pugnar tot sovint amb el congrés, fins i tot quan és del seu color polític. A França, en canvi, els presidents tenen una certa tendència a considerar els diputats del seu camp com a simple soldats rasos, la principal funció dels quals és aprovar les decisions del govern. La visió d’una Assemblea Nacional francesa amb majoria confortable accentua l’aïllament del govern, que pot confondre nombre de diputats amb adhesió popular. I donar-se cops de cap dolorosos contra la realitat a l’elecció següent.

Transposem, doncs, per un moment, aquest sistema a Catalunya. Aquest tipus d’elecció faria que només els partits capaços de portar candidats a la primera posició en una circumscripció donada tindrien representació al parlament. Com a mínim Ciutadans, el Partit Popular i la CUP es trobarien exclosos, o gairebé exclosos, de la representació nacional. Que seria bonic un parlament sense Ciutadans ni PP? Molt bonic, però injust. I si féssim una transposició aproximada en sistema majoritari dels resultats de les eleccions del 2015 llavors tindríem avui un Parlament de Catalunya amb una majoria colossal de diputats de Junts pel Sí, per damunt del centenar, amb un parell o tres de desenes de diputats del PSC per dur-los la contrària. I, potser, ningú més. Aquests diputats del PSC, tot i ser una minoria sense marge de maniobra, també serien en nombre superior al percentatge de vots obtinguts.

Quedaria, és clar, el problema sempre espinós del disseny de les circumscripcions, que permet d’afavorir tendències i que, per tant, resta sotmesa a moltes suspicàcies. Recepta: agafeu una ciutat de quatre circumscripcions en què, per exemple, el centre sol votar el partit A i la perifèria sol votar el partit B: en lloc de dissenyar una circumscripció per al centre i tres per a la perifèria, dividiu el centre en quatre parts i agregueu cada part en una circumscripció perifèrica. Amb una mica de sort pot passar que el partit B guanyi quatre circumscripcions en lloc de tres.

I quedaria també la qüestió, ja present amb el sistema proporcional, del nombre d’habitants que hauria de representar cada diputat. Als països democràtics sol haver-hi una filosofia d’equilibri territorial que fa que, com és el cas actualment a Catalunya, els territoris menys poblats tenen en proporció més diputats. Es privilegia la justícia en detriment de la igualtat estricta perquè unes circumscripcions demogràficament idèntiques poden donar resultats insostenibles, tant per excés com per manca de diputats. Així, per exemple, a Catalunya, en un sistema electoral majoritari amb cent trenta-cinc circumscripcions, la igualtat demogràfica estricta obligaria a dissenyar circumscripcions que tinguessin cadascuna cinquanta-cinc mil habitants, aproximativament. O sigui que la ciutat de Barcelona enviaria, ella sola, trenta diputats al Parlament, on cadascun d’aquests diputats representaria exclusivament un tros geogràfic precís de la ciutat. I, a l’altra punta del país, hi hauria un únic diputat per representar alhora l’Alt Urgell, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran.

I fins aquí, la fantasia. La realitat és que l’independentisme pot guanyar, o pot no guanyar. I per això acabaré proposant com a font de possible meditació al lector que haurà tingut la paciència d’arribar fins aquí aquesta cita del gran Isaac Asimov: ‘Per convèncer, amb la veritat no n’hi ha prou.’ I, és clar, dient això no estava parlant de mentida sinó de sentiments i d’emocions.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]