Si ets del gremi filològic i et dediques a la divulgació (la manera elegant de dir ‘divagar sobre coses de llengua’), tens un avantatge: que no et quedes mai sense tema. Però una pega, també: que no pares de repetir-te. El conflicte lingüístic en què vivim (i que, en ser-hi a dins, no veiem, igual que el peix no veu l’aigua) aflora contínuament, i quan no és un poli amb ínfules de xèrif és un metge o un empleat d’Endesa. Les perles d’aquesta setmana han estat a la Pompeu i a la Sexta. Fins i tot, per variar, n’hem tingut una en sentit contrari que si més no ens ha fet riure una estona: el Tribunal General de la Unió Europea ha parat els peus al milhomes de pati i li ha fet tastar el seu propi xarop.

El repertori és tan variat i continu que, si no fos perquè amb les coses de parlar no s’hi juga, fins en podríem fer un concurset i tot. Com aquest que fan al Descobrir per triar el monument més espectacular de Catalunya: s’agafen dos casos d’agressió lingüística per setmana i el públic vota quin li sembla més denunciable, i al final de l’any es tria el més cridaner. No hi ha premi ni recompensa política ni sentència de cap tribunal perquè si no el joc no tindria gràcia. A nosaltres el que ens agrada és rebre, i si mai s’acaba l’abús, de què ens queixarem? Ahir mateix vaig veure amb aqueixos ulls que déu m’ha dat l’enèsima versió de la submissió: en una teteria cèntrica una clienta demana un parell de gots al cambrer, que se la queda mirant amb cara de babau. A la segona, i davant la mateixa mirada de lluç, ella pisca que l’empleat és foraster i, somrient, li demana excuses amb un gest, aquell d’ajuntar les mans en pregària, just abans de repetir el prec en la llengua que el tòtil sí que entén. De què serveix, pregunto, tanta campanya i tant de romanço si una noia jove, filla de la normalització, la conscienciació, la igualtat i tota la pesca, encara té ben actiu el mecanisme inconscient pel qual, en comptes d’enviar el taujà a col·legi i l’amo de l’establiment al Departament de Consum, s’ha de demanar perdó per existir?

En fi, perdoneu la digressió. A falta de concurset, la setmana entrant a Barcelona se celebra un esdeveniment que segurament serà molt més útil: el primer Congrés sobre Revitalització de Llengües Indígenes i Minoritzades (dimecres i dijous a la UB i divendres a la UVIC), organitzat pel GELA. Segurament es tracta d’un dels antídots més eficaços contra aquestes actituds, ni que sigui per a adonar-se que al món, a més de les que manen, hi cohabiten moltes altres llengües amb milions de parlants. Hi ha previst un centenar i mig llarg de ponències, algunes amb protagonistes certament exòtics (l’istriot, el minderico, l’ainu, el caixubi, el sòrab, el komi-permyak, el sefardita, el rapa-nui, el buhid, el hanunuo mangyan, el hawaià, l’ayuuk, el mohawk, el tàtar, el xeroqui, el lemko, l’amazic…) però també casos molt més pròxims i coneguts, com els del sicilià, el gaèlic, l’occità, el gallec, el basc, l’asturià i fins i tot el caló català. Hi predominaran, ves per on, les de nadius americans (cabécar, populca, werekena, nasa, diverses varietats de quítxua, nàhuatl, maia, yoreme, bribri, otomí, zapoteco, guaraní, mapuzungun, wichi, oob no’ok, dulegaya, achagua, etc), i si m’he permès de propinar-vos aquestes enumeracions tan llargues és per donar una idea de l’enorme abast i la transcendència de la trobada. Tertúlies, taules rodones i conclusions d’estudis com ara aquests (‘Les actituds lingüístiques dels panjabis a Catalunya’ o ‘Les ideologies lingüístiques de La Vanguardia’) haurien de ser motiu més que suficient perquè l’autoritat competent hi enviés tot quant lingüicida que piula contra l’aplicació Catalapp o aquells hegemonistes que branden lleis i protocols de protecció de drets lingüístics que després incompleixen sistemàticament.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]