La societat s’envelleix cada dia més i les residències s’emplenen. Els models d’habitatge per gent gran són reduïts i molts es troben en la disjuntiva entre quedar-se a casa o anar a una residència. Segons un informe d’Unió Democràtica de Pensionistes i Jubilats (UDP), més de la meitat (53,9%) no vol viure en una residència. I de fet, Alberto Álvarez responsable de premsa d’UDP defensa que “les persones grans haurien de viure a casa seva el màxim temps possible”. La solitud, la salut i l’economia són tres grans condicionants que influeixen en la decisió final i cap de les dues opcions garanteix una millora d’aquestes.

Durant els darrers anys, ha anat creixent als Països Catalans una iniciativa provinent de Dinamarca i els Estats Units: el cohousing senior, també anomenat ‘cohabitatge per gent gran’. Aquest model de vida pretén promoure l’envelliment actiu a partir de compartir un espai autogestionat entre persones de tercera edat. Això permet distribuir millor els recursos econòmics i sanitaris. Segons Alberto Álvarez, el cohousing permet aconseguir diferents objectius: “tenir una referència social i de tracte diàriament, organitzar-se la vida col·laborativament, pal·liar aquells problemes per solitud i l’abaratiment final dels costos de qui tenen situacions de dependència”.

Aquest mapa mostra les iniciatives de Senior Cohousing als Països Catalans.

Cohousing senior: envelliment actiu

Un grup de persones grans, es coneguin o no, s’organitzen per tal de compartir un projecte de vida comú. En general, es tracta d’urbanitzacions amb domicilis particulars però amb espais de lleure comuns. Això permet acabar amb la solitud alhora que es promou un envelliment actiu. Per tant, té unes conseqüències psicològiques i sanitàries destacables.

L’envelliment actiu, segons l’OMS, és “el procés en què s’optimitzen les oportunitats de salut, participació i seguretat a fi de millorar la qualitat de vida de les persones a mesura que envelleixen”. L’activitat constant permet una millora en l’estat de les persones grans i això fa que el seu estat de salut millori i, a més a més, permet reduir recursos. Viure sol implica uns costos elevats d’assistència sanitària i viure en una residència suposa tenir assistència 24 hores. Amb el cohousing senior, en canvi, es demana ajuda només quan és necessari i es comparteixen els costos entre totes les persones que ho necessiten.

I què passa amb les persones en situació de dependència? Per començar, cal destacar que aquestes són una minoria i aquestes necessiten una assistència més constant, també la poden demanar. Tot i així, cal no oblidar l’efecte positiu que té l’envelliment actiu per la salut. De fet, el psicòleg Daniel López ha fet un estudi sobre el moviment d’habitatges col·laboratius de gent gran a Espanya i, tal com afirma, “una de les hipòtesis és l’efecte positiu que el cohousing pot tenir en les persones que hi participen, com ara la reducció d’ingressos hospitalaris o d’ingesta de medicació”.

En general, és més viable econòmicament que qualsevol de les dues altres opcions. Si bé cal remarcar que el pressupost l’estableix cada cooperativa, sí que es pot afirmar que compartir espais i recursos suposa una reducció de costos importants. Com afirma el fundador de Cohabitar, Raul Robert, “una residència té ànim de lucre i el cohabitatge no”, cosa que fa que sigui més rendible.

Per iniciar un projecte com aquest, es troben amb diverses dificultats: costa trobar un lloc, cal veure si és viable econòmicament i cal trobar un grup que vulgui el mateix estil de vida. I a tot això se suma l’absència de subvencions a aquestes iniciatives. Segons el President de Jubilares Miguel Ángel Mira, “no hi ha cap ajuda per part de l’administració pública, només alguns ajuntaments comencen a interessar-se”. Raul Robert afegeix que “els models actuals tenen molts costos per l’administració publica i amb el cohousing la qualitat de vida i la salut dels avis augmenta i això redueix els costos per l’administració”. Per això mateix, reclama “que aquests models puguin rebre els ajuts que reben altres”.

El cohousing senior pot contribuir a sostenir l’envelliment creixent de la societat.

Com s’autogestionen?

La creació del projecte acostuma a durar uns quatre anys. Generalment, requereix primer crear un grup embrionari d’unes sis o vuit unitats residencials que estableixin un estil de vida i un pressupost i que cerquin un lloc on viure. Posteriorment, amplien el grup i s’estableixen les línies principals i quan el projecte compta amb prou gent, aleshores es crea la cooperativa i s’elegeixen els arquitectes. Finalment, decideixen les estratègies pel compromís assistencial. Segons els arquitectes MMN, que es dediquen a projectes cohousing, “aquestes són les estratègies que permeten que les persones hi puguin viure sota qualsevol nivell de dependència”.

Cadascun dels projectes és diferent, ja que s’adapta a les necessitats i recursos de cada grup. Hi ha cooperatives intergeneracionals, que consideren que els joves poden ser un estímul positiu, però en la majoria de casos són senior. També hi ha urbanitzacions de cases adossades -com La Muralleta- i d’altres amb pisos. Els espais comuns també varien segons l’espai de cada grup: alguns tenen hort, altres tenen petanca, sales de salsa, bosc… I una de les grans diferències es troba en l’assistència mèdica: hi ha qui està a prop d’un hospital, qui té una infermeria a la urbanització i qui demana assistència només quan la necessita.

La Muralleta és una de les iniciatives pioneres de senior cohousing als Països Catalans i es troba al municipi de Santa Oliva (Tarragona). Es va iniciar l’any 1999 per José Caballero.

Cohabitatge com a model alternatiu

El creador del terme cohousing va ser Charles Durrett, un arquitecte nord-americà que va recollir una experiència danesa i la va portar arreu. La covivenda va néixer cap als anys 60 a Dinamarca i ràpidament es va estendre pels països nòrdics europeus. A la nostra societat, és un fenomen bastant recent que creix sobretot com a model d’assistència integral basada en la persona. És a dir, és un model que permet prendre decisions sobre la salut pròpia, fet que suposa un canvi important respecte el model residencial.

Amb el creixent envelliment, el cohousing està començant a destacar com a model d’habitatge alternatiu per a gent gran. Segons Raul Robert, “el problema de l’habitatge en la gent gran està invisibilitzat i es veurà de manera més agònica perquè hi haurà molta gent gran amb rendes molt baixes”. A aquest problema cal afegir-li la situació de dependència sanitària que pateix una part de la gent gran i que dificulta la seva flexibilitat a l’hora de cercar altres formes de viure. Per això, aviat es necessitaran noves solucions i també l’impuls de nous models d’habitatge per part de les administracions.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]