17.12.2021 - 21:50
Monument a Facón Grande
RN3, Santa Cruz, Patagònia
Mapa a Google
Entre el 1920 i el 1921, l’extensa i gèlida Patagònia argentina va viure una revolta obrera sense precedents. Amb la fi de la Primera Guerra Mundial, el preu de la llana va baixar dràsticament i això va afectar directament les hisendes i explotacions d’ovelles d’aquesta vasta regió meridional. Els terratinents hi van respondre amb acomiadaments en massa i l’empitjorament de les condicions laborals dels treballadors, sobretot xilens i europeus. I, de retruc, la resposta obrera es va materialitzar amb tot un seguit de vagues generals sota l’impuls d’organitzacions anarcosindicalistes. Tot d’una, la crisi econòmica en una terra remota s’havia convertit en un conflicte polític de primer ordre a l’Argentina, reprimit inicialment amb la intervenció de forces paramilitars a les ordres dels latifundistes i propietaris de les explotacions afectades i, finalment, amb l’enviament de l’exèrcit.
La cruenta repressió de les vagues patagòniques de fa un segle a mans de l’exèrcit va ser una qüestió tabú de la història argentina fins els anys 1970, quan l’investigador i periodista Osvaldo Bayer (1927-2018) va publicar Los vengadores de la Patagonia trágica a partir de desenes de documents d’arxius, de la revisió de tota la bibliografia disponible i d’entrevistes amb testimonis encara vius. El 1974, la seva aprofundida recerca sobre les llargues marxes de vaguistes per la Patagònia, durament esclafades pels militars, es va convertir en el film La Patagonia rebelde, que no es va poder estrenar amb condicions fins al cap de deu anys a causa de la censura. A més, tant el director Héctor Olivera com Bayer mateix es van haver d’exiliar uns quants anys a causa de les amenaces rebudes de grups d’extrema dreta. Tot i les dificultats i els obstacles amb què van topar, el llibre i el film van ajudar a difondre entre l’opinió pública argentina aquell episodi tan amagat en la historiografia oficial.
Un episodi amb uns quants noms propis: per una banda, el del tinent coronel Héctor Varela i el seu infaust regiment de cavalleria dels hússars de Pueyrredón, responsables de la matança de més d’un miler de vaguistes; i, per una altra, els d’Antonio Soto, Pablo Schultz, Albino Argüelles, Ramón Outerello i Facón Grande, com a caps de les columnes d’obrers que van estendre la vaga per una bona part de la Patagònia durant molts mesos. De tots ells, la figura del gautxo Facón Grande (interpretat per Federico Luppi al film d’Olivera) és especialment destacable perquè, malgrat haver-se afegit al moviment vaguista ja en plena efervescència, la seva partida de bandits, rojos o sovietitzants –com els anomenava l’oligarquia i el poder– va ser l’última d’experimentar la repressió furiosa del coronel Varela. El 22 de desembre de 1921, poques hores després d’un intens intercanvi de foc als afores de Puerto Deseado, va optar per rendir-se juntament amb els seus homes als militars que els encalçaven. Esperaven, així, poder salvar la vida, però van errar aquell últim tret: tots van ser afusellats i enterrats en algun indret encara no localitzat prop de l’estació de tren de Jaramillo.
El misteri que envolta tant la mort com el parador de Facón Grande no és l’únic de la seva curta i intensa vida, atès que també és difús el seu naixement. José Font, el nom al darrere de l’àlies Facón Grande –pel gran ganivet que solia dur a la cintura–, sempre se l’havia considerat nascut a la darreria del segle XIX a la llunyana província d’Entre Ríos, a tocar de l’Uruguai. Però alguns estudis recents, com el de l’historiador Julio Oscar Blanche, parlen d’un altre indret de naixement: Catalunya. A l’article “Mi relación con Facón Grande“, publicat a la revista Ramos Generales el març del 2020, descriu la recerca que va dur a terme en arxius i amb entrevistes fins a localitzar, al cens del 1895 del districte de Tala –departament de Concepción de l’Uruguai–, un matrimoni format per l’agricultor José Font i Petra Pérez, arribats a l’Argentina el 1886 amb el seu fill José Font –de catorze anys–, procedents segons que semblaria de la zona de Lleida. Blanche també afirma que, com un bon grapat dels catalans que es van establir a la província d’Entre Ríos en aquella època, els pares de Facón Grande podrien haver estat anarquistes. I conclou: “La meva conclusió és que no era un simple gautxo d’Entre Ríos, criat a la selva de Montiel, i carreter de professió. Coneixia bé la doctrina àcrata i va reaccionar arran dels abusos dels terratinents i els crims de l’exèrcit.”
I una mica més: Arran de la recerca obsessiva d’Osvaldo Bayer, la memòria dels protagonistes de la revolta patagònica s’ha anat consolidant aquestes darreres dècades. En el cas de José Font, Facón Grande, hi ha d’un hotel a Buenos Aires amb el seu nom fins a un monument a la zona on el van afusellar i un petit museu a l’antiga estació de Jaramillo. Però, en el moment dels fets, el reconeixement dels vaguistes va ser nul i tan sols es va honorar, de fet, el coronel Varela i els seus homes. L’únic homenatge als afusellats el van protagonitzar cinc prostitutes del prostíbul La Catalana, regentat per Paulina Rovira al municipi de San Julián, quan el 17 de febrer de 1922 es van negar a anar al llit amb els soldats implicats en les matances. Bayer, al seu llibre, va qualificar l’episodi –que ha estat portat al teatre– de la inesperada derrota dels vencedors.
Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
