Fóra bo començar per preguntar-nos amb quins diners (i si amb sobres o amb factura) s’han pagat els honoraris de l’actual coach de Rajoy. Primer, perquè és evident que aquests darrers dies han fet un grapat de sessions que no deuen pas ser gens econòmiques. I segon, si sabem qui és, per no anar-hi. De tanta sobredosi de coaching amb què ha anat a la batalla, a l’Audiència espanyola, de tan segur que volia mostrar-se, Rajoy, sense arribar a disparar-se cap tret al peu, s’ha passat de frenada i s’ha fet més d’un embolic amb l’escut, l’espasa i la destral. Fins i tot ha aparegut un Rajoy estranyament més sorneguer i burleta del compte, com si fóssim al parlament o al colosseo i esperés que els seus sequaços li fessin l’onada i li riguessin la gracieta, la genialitat o la bravura entre aplaudiments. Com si portés un mantra gravat que li deia ‘Bravo, Mariano’, internament i en tot moment, i a cada resposta, per injectar-se coratge i contundència.

Cal reconèixer-li un únic mèrit estratègic: haver convertit l’interrogatori en un diàleg absurd. Des del moment en què Rajoy ha negat (oh, quina sorpresa) tenir cap coneixement dels comptes del partit, incloses les despeses de les campanyes electorals que ell mateix va dirigir, tot plegat ha estat com parlar contra una paret i ell, amb l’ajuda inestimable del tribunal, ha pogut esquivar amb ‘no ho sé’, ‘no ho recordo’ o ‘no em consta’ un bon reguitzell de preguntes (vegeu-ne un interessant recull aquí, cortesia d’ElDiario.es). I és en aquest moment, un cop aclarit (per si algú encara en tenia cap dubte) que ja ningú no parlaria clar, que no hi hauria ni sinceritat, ni profunditat ni honestedat ni brillantor en el discurs, un cop hem sabut que no en trauríem res, és llavors que tot plegat ha esdevingut una petita guerra psicològica, un nou divertimento, un capítol a Netflix en espera d’algun gag entretingut. Hora de deixar el bolígraf i la llibreta i passar a les crispetes, esperant un ‘¿Y la europea?’ o un ‘Es el vecino el que elige al alcalde y es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde’. Els tics, els gestos, el titubeig, les confusions en els complements de verb i el col·locar-se bé la corbata cada dos minuts.

I és des d’aquest punt de vista que hem pogut tornar a gaudir d’un Rajoy força pletòric, eixut i furro. Un Rajoy que, efectivament, semblava haver arribat vestit de Ragnar Lodbrok, que de tan entrenat per a defensar-se d’atacs ferotges (inexistents, d’altra banda), de tan preparat, se l’ha vist tens i desubicat. De tan segur, insegur. Massa hores de coaching, massa mantres i massa hores davant el mirall colpejant-se els pectorals amb els punys, com un viking.

Si teniu esma i voleu digerir i gaudir la declaració sencera, endavant (la teniu ací). Però si no, especialment genial i un bon exemple que s’ha repetit en més de dues i tres ocasions ha estat l’explicació d’un dels SMS enviats a Bárcenas (‘Luis, no és fàcil, fem el que podem, ànims’). Preguntat sobre què significava ‘fem el que podem’, respon: ‘No té cap significat.’ I afegeix: ‘Fem el que podem significa exactament el que significa fem el que podem.’ En aquest mateix fragment, Rajoy arriba dubtar de les capacitats intel·lectuals de l’advocat que li fa la pregunta en una rèplica rapidíssima. Bravo, Mariano.

El cas és que no és cap actitud desconeguda. Segur que heu topat a la vida amb persones que, de manera increïble, són capaces d’aguantar la mirada sabent que menteixen, que canvien la realitat o que amaguen els fets, conscients que s’agafen a quelcom irreal, a la màxima figuració de les frases, al significat més rebuscat de les coses, amb el propòsit de justificar sovint l’injustificable i per salvar-se de qui sap què, encara que a la llarga els costi un dineral en somnífers. La pregunta és si, en privat, ni que sigui al lavabo, es treuen la màscara, respiren, es miren al mirall i descarreguen, internament i per un instant, la consciència; si a mig fer el teiatro s’aturen i miren a la càmera a l’estil Underwood, l’estil de Kevin Spacey a House of Cards, i piquen l’ullet a l’espectador (i a ells mateixos) deixant clar que, malgrat tot, saben què fan i que toquen de peus a terra; que són, senzillament, perversos. O si, per contra, s’acaben creient les pròpies mentides en una estranya forma de mitomania i, per tant, aconsegueixen dormir tranquils i enganyats en la seva realitat fingida (i, compte, perillosa).

No sabem si Rajoy forma part del grup dels mitòmans o del de Frank Underwood. Potser ho sabrem d’aquí a uns quants anys, que tot s’acaba sabent. Però segur que n’hi ha més d’un que ja hi deu haver rumiat. Començant pel famós coach. Doncs ànims, coach. I bona nit.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]