Fotografia de Jean Marie del Moral.
Fotografia de Jean Marie del Moral
Fotografia de Jean Marie del Moral

El 9 de novembre de 2016 a les 8 del matí vaig rebre la notícia ferotge i terrible. I em va fer mal, molt de mal. Però no vaig voler pensar en res. Havia de ser a les 10 a l’institut Berenguer d’Anoia d’Inca (Mallorca) per recitar versos a adolescents de primer i segon de batxillerat. Calia que tota la meva força anàs dedicada a la preparació d’un  excel·lent recital.

Els estudiants em sorprengueren perquè la primera hora foren ells, sobretot les al·lotes, que recitaren poemes meus amb tantes diccions belles i accents variats que m’emocionaren de valent.

Després els vaig fer una acció de gràcies. I un míting contra totes les forces del populisme, la barbàrie, el racisme, la misogínia, el neofeixisme, l’explotació, el totalitarisme, l’homofòbia, breu, el mal, que el nou president dels Estats Units representa, és. Tothom m’aplaudí dempeus. I em demanaren que recitàs ‘A Mallorca durant la guerra civil’, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i ho vaig fer amb tota l’ànima.

Després m’entrevistaren per a la revista de l’institut. I a les 12 em dugueren a l’auditòrium on m’esperaven una vuitantena d’estudiants i alguns professors. Havien fet un gran cercle. Allà enmig, amb la petita biblioteca que passejava amb els meus poetes estimats, vaig fer un dels recitals més entregats, lliures i fastuosos de la meva vida. Vaig recitar, vaig cantar, vaig contar, vaig fer l’ullastre esbrancat amb els versos, vaig aconseguir que la música dels mots amaràs aquells cossos joves que no s’aturaven de mambelletejar-me a cada poema, a cada cançó, a cada intervenció. Fou un inici de faules vencedores. Rafel Crespí i Pepa Núñez, els professors que m’havien convidat,  digueren als estudiants que allò no ho podrien oblidar mai.

Però dia 9 de novembre a les 21.33 hores tot em feia mal. El jardí era una taca negra. El meu cap era una taca negra. Tot era una taca negra. El bàlsam del contacte amb els joves del matí s’havia diluït.

I vaig escriure:

‘Per consolar-me escolt Glenn Gould tocant els Intermezzi de Brahms!

Quina catàstrofe anunciada! Quin populisme barat que arriba a la Casa Blanca!

Cal llegir amb atenció Homo deus d’Hirari. Cal llegir els presocràtics. Cal fer cada dia la feina personal ben feta. Cal riure i fer riure! Cal estimar i fer-se estimar! Cal lluitar en les trinxeres de ca nostra! Cal ser bons i generosos i fèrtils i forts sense perdre mai la tendresa! Cal ser valents (la por és dels animals), cal passar gust i fer passar gust!

Coses senzilles i nobles i humils i saludables.

Cal donar!’

I avui, 13 de novembre de 2016, seguesc escrivint: Cal organitzar una resistència de poesia, de ciència, de música, d’informació, d’art, de bellesa, a cada instant i no importa on, un refugi en un món desfigurat, arruïnat, mercantil, bàrbar.

Calen persones que sàpiguen admirar i no envejar, gent que sàpiga viure sense pressa, macerar les obres, assajar tots sols al seu racó, crear dins la lentitud, deixar el narcisisme a l’armari, acaronar l’harmonia. I al mateix temps mirar i, sobretot, veure els altres, entreajudar-se, sense fer-se remarcar, fer les coses per si mateixos, entre amics.

Cal practicar l’art del poc.

Escolteu l’àudio recitat per Biel Mesquida mateix:

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]