Closcadelletra (XLIV): Ser mortal és una condició de l’art

  • «L’essencial passa per un dit i una boca, un fal·lus i una ferida oberta»

Biel Mesquida
23.10.2016 - 22:00
Actualització: 23.10.2016 - 22:18
VilaWeb

Autor: Jean Marie del Moral
Autor: Jean Marie del Moral

Mir molta d’estona el quadre de Caravaggio “La incredulitat de sant Tomàs”. Veig, sota una llum zenital, el clarobscur de Crist que es retira la túnica amb la mà esquerra i mostra el trau de la ferida de la llança vora el mugró dolcíssim. Hi ha dos apòstols en segon pla i sant Tomàs de perfil en primeríssim pla. I amb el dit a punt, en punt. M’obsessiona aquell dit que s’afica dins la boca sense dents, aquell xap anal, aquell buit de la nafra del costat de Crist, a la recerca de la veritat.  Hi ha alguna cosa de nutritiu i molt sensual en aquest dit índex recercador, demanador, comprovador, que xiscla: si no ho toc amb les mans, no ho  crec.

I tot d’una em tem que és com si el Crist digues que la resposta és que no hi ha resposta.

L’essencial passa per un dit i una boca, un fal·lus i una ferida oberta. I alhora, en el tacte i l’enfonyall del dit índex en el tall, passam de la generositat a alguna cosa més sàdica. (El sadomasoquisme de l’amor?)

Tinc la impressió d’assistir a alguna cosa cinematogràfica. Quan ho mir de més a prop, en un zoom que em demana el joc de clarors i ombres, hi ha un desplaçament de l’angle de la perspectiva. Descobresc aquest dit ple d’avidesa, d’incredulitat, de morbidesa, d’una certa dolentia…

Hi ha alguna cosa perillosa, ombrívola, punxant, mortal. En cada pla del veure, d’altres plans venen a fondre’s, a coagular-se, a superposar-se.

Faig confiança a la meva bestiesa (perquè de cada dia m’aferr menys al preu de la intel·ligència), en el sentit del nin que fa bestieses, en el sentit, també, que la sexualitat és una gran bestiesa, en el sentit, en fi, en què no comprenem res de les nostres vides, la qual cosa les converteix en apassionants.

Sant Tomàs coneix els seus límits i és el missatger d’aquesta veritat que és que en les famílies es parla sense mots, que es posseeix un llenguatge de gests, de silencis, de sons, de carícies, que se sap que quan se’ns llançarà com una pedra dins el forat d’una tomba, en el somni de la mort hi haurà totes les reserves dels records sensorials i de les recerques fortes de la veritat sense resposta que haurem perseguit tota la nostra vida.

Escolteu l’àudio ací:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any