Arrossegar-me per la claror capvespral és un dels meus entreteniments més senzills. I cucavelejant per la muntanya russa de la festa de llums que s’esvaeixen m’arriben camades i dreceres que em duen cap endins.

Cap endins.

Cap endins en un viatge que m’ajuda a sedimentar els pensaments de la memòria pròxima que ja no existeix amb la inquietud dels canvis sobtats i provocatius, el vertigen de les el·lipsis, l’acceleració dels escurçaments i el gust immoderat per la fórmula.

Cap endins amb la saviesa del neurocientífic que m’ha contat que cap àrea del cervell no assumeix un rol central.

Cap endins amb aquestes funcions que em fan i que em donen vida: la història personal, el sentiment de tenir una imatge de mi mateix, la manera com em veig, la manera com m’agradaria que els altres em veiessin, i la manera que pens que els altres em consideren…

(El si mateix autònom –podria dir el jo?– em sembla una etiqueta mental postissa aferrada al flux de la meva experiència, aferrada a l’associació del cos amb el conscient i l’inconscient, conjunt fet de parts, i per això efímer. És un si mateix conceptual, una imputació nominal. M’ho he de fer mirar.)

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Cap endins seria recordar Heràclit –’No ens banyam mai dues vegades en el mateix riu’– i pensar que som un riu, líquid zygmuntbaumanià, un flux de sensibilitat nerviosa corporal, i no aquesta entitat central, pròpia i perenne que constituiria segons la filosofia clàssica el bessó del nostre ésser.

Cap endins vol dir reconèixer amb els peus nus dins la terra de call vermell que no som més que aquest feix de corrents elèctrics, dinàmic d’experiències associades al meu cos i al món exterior.

Cap endins no significa veure’s a si mateix com una entitat independent. Es tracta més aviat del contrari: comprenent la interdependència fonamental de jo, de l’altre i del món és quan constituesc la base lògica necessària per al desenvolupament de l’amor a l’altre i de la compassió. Una clau mestra. Si ho tenc clar seré menys vulnerable i la meva llibertat interior esdevindrà més fonda.

Cap endins és ara, quan la fosca ha fet ull tota claror carabassenca que dibuixava els cims negres de les muntanyes; és pensar amb els trets de les persones amb qualitats humanes excepcionals que he conegut, que conec: duen l’empremta de la bondat en les seves cares, una manera de ser que sents i estimes i una perfecta adequació entre la seva vida pública i privada.

Cap endins és acaronar els líquens –negres i vermellencs– del banc de marès i descobrir que són constel·lacions de mots d’un idioma sentit que respiren, amb la simplicitat de les coses naturals, per la ploma i la veu. Dedins.

Tot és endins.

Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]