Cada pensament és un destí, cada acció és una fulla.

Tenc davant el safareig rodó com un sol verd que entinten els dits de rosa del matí ixent…

Un capfic de peix i ned fent voltes.

A les parets grisoses i amb taques de temps dibuix amb les ones i els esquitxos de l’aigua un horitzó ple d’accidents: respir els núvols, mossec les muntanyes, acaron el cel de tempesta, m’enamor dels boscos, través els llogarets, naveg pel ciclorama d’un món de tres-cents seixanta graus.

De cop es reprodueixen dins el cap, al ritme de les braçades, una sèrie de frases d’escriptors que estim: ‘Pensar –deia Mallarmé– és escriure sense accessoris.’

Sense temps per a matisar res en ve una altra de Guy Debord: ‘Per saber escriure, cal saber llegir, per saber llegir, cal saber viure.’

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

I, sobrevolant aquesta darrera frase, Lichtenberg ataca: ‘Hi ha poques coses que puguem assaborir amb els cinc sentits alhora.’

Després només les sonoritats pròximes de l’aigua quan el meu cos la fa moure mesclades amb el cant monòton i fort de les cigales que ho omplen tot.

Faig servir la veu, aquest instrument fràgil i tan antic, el més pròxim a l’ànima, i repetesc les frases de Mallarmé, Debord i Lichtenberg a poc a poc, amb l’alè ben col·locat, sostingut pel diafragma, i així les cordes vocals queden teses i vibren lateralment com les cordes d’un violí quan l’arquet les frega.

Veu múltiple, veu tan clara com sigui possible, que pot agafar totes les tonalitats, veu damunt l’aigua.

La veu m’obre paisatges.

Pens en el genter bombardejat d’informacions de tal manera que ja no saben distingir realitat i ficció, no saben parlar, no saben llegir, intercanvien amb fuitor tota casta de xafardejos per les xarxes socials, parlen de llibres que no han llegit, de pel·lícules que no han vist, d’esdeveniments que no han sentit, s’enrevolten dels embolcalls de les coses sense viure aquestes coses, i aixuixines es fan la tomba abans de ser morts.

Fent voltes al safareig em repetesc que el més tràgic d’aquesta història quotidiana és la desaparició de la facultat de pensar i de sentir.

I em fa molta de por la ignorància que promocionen els poders de tota casta perquè engendra violència. I la violència és contagiosa.

Tot d’una cerc un antídot, un pensament actiu: L’amor és extremadament contagiós.

Sí, cal sentir-lo dins cada instant com un art de viure.

Recordem que calen una mala fi de mots en aquesta poquesa de mots anomenada poesia.

Parl davall aigua en silenci.

Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]