Mir els líquens de les pedres antigues de paret seca amb una mescla de curiositat i de veneració. Semblen escriptures xifrades que cal llegir amb cura, amb atenció, amb paciència i amb esforç (sempre cal llegir així si volem treure l’entrellat, si volem fruir dels fruits de la lletra), per desentranyar veritats menudeues i ben necessàries per tal de sobreviure en aquest temps subornable en què quasi res s’assembla a la seva essència.

Dubt de tot allò que veig i de tot allò que visc, i només la lectura em pot orientar sobre si una cosa és o no és.

He fet un grafit immens amb esprai a la paret del meu estudi amb una frase del pintor grec Apel·les de Colofó: Nulla dies sine linea.

Mir aquestes quatre paraules de tant en tant per donar-me coratge.

S’anomena testimoni el tros de fusta que els corredors de relleus es passen un a l’altre. La història de la cultura és una cursa de relleus i el testimoni és un secret.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Deu ser per això que m’agrada que els meus escrits semblin enigmes?

Perquè l’escriptura és pell, carn, cos, desig, unió, detall, misteriosa transmutació alquímica.

Vull infantar –podria dir inlletrar?– alguna cosa.

Vull fer feina amb el que Artaud anomenava matèria de l’ànima. Però no hi ha ànima sense cos, i no és més que fent feina sense atur en crear cos que es pot esperar veure’l dotar-se d’un poc d’ànima.

Puc donar forma a la matèria corporal de l’ànima?

Trobar aquesta transparència de les frases fines com un tel de ceba?

Aconseguir acaronar un detall que xifri la textura d’un ésser?

Descobrir la densitat d’una metàfora impossible per anomenar una sensació singular?

Ritmar uns mots, que no s’avenen ni s’encontren, perquè diguin l’essència d’un moment infinit?

Posar en moviment una acció simbòlica misteriosa que parli de la solitud humana en el món, del cos mortal en l’espai?

Empeltar petits actes de resistència, cops d’estat verbals, en el domini imperial dels totpoderosos?

No ho sé.

Faig voltes i revolts a aquestes preguntes fins que em sent banyat de suor per un esforç de dedins. No he aclarit res.

Decidesc partir de quatres cap al safareig per trobar un poc d’aire pels pensaments obsessius.

Cercaré, escrivint damunt l’aigua, agents reveladors de la comèdia humana fins que no pugui pus.

Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]