Fa vent. Fa sol. Se senten els trons d’una tempesta llunyana. Els teuladers refilen com si xisclassin de ràbia. Em capfic en les darreres absències que em fan mal. Temps feixuc.

Tenc ganes d’empastar els mots, tallar-los, gratar-los, esqueixar-los, veure’ls, fer-ne trencadís, omplir-los de cicatrius, de tactes, d’esgarrinxades, de connexions, de cruis, de rues, de nafres, de carícies fins al paroxisme perquè puguin dir alguna cosa d’aquesta realitat que m’envolta, de la meva manera de sentir, de l’estranger que som.

Ja sé que la realitat sempre ens és estranya, que no ens podem fiar de les eines que tenim per aglapir-la i que caldrà inventar-la amb els pobres instruments de què disposam: la llengua, el raonament, l’art, la imaginació, la música, la creació de sistemes de signes que mostren una altra realitat.

Un teorema, una fórmula química, un llibre, un quadre, una peça de música són formes d’una realitat que entretenen amb l’altre una relació diversa, al·lusiva, modificable, ambigua que descriuen i escriuen tant el que som com el que el món és per a nosaltres.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Em faig un pla de feina: desvetlar possibilitats de coneixement desconegudes, eixamplar la percepció rovellada, descobrir línies de paraules que dibuixin una composició de formes cal·ligràfiques en l’espai que diguin una veritat material i humil.

Hi ha tants d’angles d’atac i tants de punts de vista sota els quals es pot considerar o descriure el món!

Per mor d’això tresc per tots els sabers per allunyats que siguin, través tots els llenguatges per distints i incompatibles que semblin, faig conviure significacions provinents de territoris del coneixement sense intersecció clara, embull la troca amb el focus d’aquest ull íntim que em fa de brúixola.

Només si privilegii la qualitat de la recerca, l’autenticitat del camí, la sinceritat de l’exploració, la profunditat del pensament, sense fer trampes, podré trobar alguna engruna vivificadora del mot inert que el faci créixer, espirejar, encendre amb frases que nomenin territoris del misteri, que descloguin clausures de l’enigma, que donin un poc de llum a aquesta negranit que ens ofega.

No fa sol. Calabruix. No canten els ocells.

Medit la feina del silenci que em pot ajudar a dir allò que cerc, allò que no sé.

Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]