Escriure sobre escorces de pell no és una idea rara. Certs moments, quan les paraules esdevenen origen del sentit, font de llum, pedrafogueres d’estels –lluïssors voladores i efímeres–, em tem que no escric sobre el full sinó sobre la fulla d’un cos aimat. A cau d’abisme.

Arxiu de la natura aquestes despulles del passat.

Clariana de mots que s’empenyen per dir no-res.

Caminador inútil pel guaret abandonat i tan erm.

Que sus suaixí les carícies poden esquarterar-me.

Repàs els pigments del mur fet atles de ma vida.

Enfony els dits pels cruis que inunden el desfici.

Acaron amb impaciència els perfums dels ahirs.

I m’ofeg, nedador impossible, per ones dels solcs.

D’una joia extravagant que m’embolica ansiosa.

Desperllong les hores sense tornada.

Aquest bleix afadigat.

Aquesta fosca solar que m’entabana.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Aquesta afuada remor de les capçades dels arbres que arrelen pel cel com un desfici sord.

Aquest ditar les tecles del capvespre entintat de ferotgia.

Aquest grufar a les totes dins les nafres del sentits.

Aquesta pau dels fossars i de les aloses.

Aquest gemec sec com una espina de cristall dins la pluja de la calor.

Aquesta espera dement i baldera desment les desullades aproximacions a la follia.

Aquesta inacció d’un panteix antic.

Aquesta fitora incandescent.

Aquest dolor que ix com orbada natura.

Aquesta successió d’instants que no duen cap no-res.

Aquesta tristesa exacta.

Reinventar l’amor. Una frase envasada a la paret com una natura morta.

Hi ha un aire nacrat rere els vidres. Es fa de nit dins les arrels del jardí.

Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]