Closcadelletra (LXXI): Escoltar la llum de cada dia

  • «Un pressentiment de coses llunyanes arriba fins al meu cap ple de connectors en punt.»

VilaWeb

Totes les finestres de ca nostre sempre en obres són un panorama sobre la poesia del món.

De vegades ho faig sense pensar: me’n vaig cap a aquell rectangle de la paret, obr els vidres, destrav els porticons, els empeny amb la suavitat vellutada del desconegut i apareix un paisatge de llum que em deixa sense paraula.

Badoc com un orat una bona estona. Badoc la llum. Badoc llum. Veig aquella tenebra que s’acosta dins els vermells aigualits que envolten els turons tacats de pins que ja són quasi d’un verd negrós; endoi amb el blat colltort; el nispros són bombolles de llum d’un carabassa que s’esvaeix amb el temps; els primers grins fan de banda sonora, travessada per la darrera piuladissa dels teuladers que es colguen, la ratlla de l’horitzó terrenal és un enigma.

Veig la unitat de camins i relacions en els quals naixença i mort, desgràcia i prosperitat, victòria i desfeta, riquesa i ruina donen a l’ésser humà la figura del seu destí.

Un pressentiment de coses llunyanes arriba fins al meu cap ple de connectors en punt.

Sent un calfred nou de trinca.

Deu ser això celebrar, alhora i de cop, en la descripció de l’esdeveniment, l’ascensió cap a la vida vera?

Fotografia: Jean-Marie del Moral

He anat a cercar una frase que ahir em va fer molta de companyia: “La meva joia és la llum filosòfica que amara la meva finestra…”.

És d’una carta de Hölderlin a Böhlendorff, del 2 de desembre de 1802, poc abans de caure per sempre en l’entenebriment, que em transcriu mestre Jacottet en traducció de Clapés.

La senzillesa de l’asserció m’esqueixa de banda a banda un vel que m’emboirava tot allò que era secret i em mostra un conjunt de dreceres que em poden fer sentir en la seva dolorosa complexitat l’endins de les coses.

Restaré assegut davant la finestra i m’acontentaré mirant, pensant, badocant i escoltant l’arribada de la fosca negra i tot l’univers de meravelles i encanteris que l’acompanyen, i em permeten acarar-me a la mort amb més coratge quan em sent un instant l’ésser original que em provoca una indomable avidesa de viure.

Ai, mots llançats al temps com pastura vana!

Com aquell que perd el llenguatge propi en un país estranger!

Mira, són cristalls o pedres, tant se val, que acaron amb inusitada necessitat de tendresa.

Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any