Arrib del viatge. La casa m’espera. Mir cada cosa com a nova de trinca. Pos música. Les notes amaren l’aire i em deixen mig estormiat. Pens: som al meu país, al meu lloc: som a una terra estranya.

Vaig al jardí. Sent la respiració de les sabes i de les creixences. Mormolen els vasos libero-llenyosos una melodia plena de sons secrets, com un silenci de segles.

No puc memoritzar quasi res d’una forma precisa. Els moviments de la natura són infinits i semblen sense esforç. Sé de cor que la meva vista i el meus timpans es troben en una altra banda. Les veus i els gests del viatge ja han esdevingut arqueologia.

Si esper les coses com cal vendran per si mateixes, no ho poden fer d’altra manera. Conec les coses, les anomèn, hi ha una alegria en cada cosa de tenir un nom, de respirar un mot propi. Sé que visc entre noms vius, exaltants, engrescadors.

Som un suscitador.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Malgrat que vulguin tapar-les amb tones de ciment, les coses recorden la seva edat d’or i aquell esperit bategant que es mou sota l’escorça de les pedres.

Els arbres parlen, la fusta ressona, els núvols dansen, els terrossos s’activen, el lleó i l’anyell reposen plegats, hi ha un riu d’harmonies davall la pell, el vent entre les fulles duu missatges i els ocells els tradueixen en els refilars ardents, el baladre mormola que ho resistirà tot, les oronelles dibuixen frases en el vol, el lliris profetitzen i l’horitzó escolta obert d’ampit en ample.

La natura es radicalitza i es xifra.

Em sent l’únic mortal escollit per entendre-la.

Les veus són allà: m’esperaven, em volien tocar, sentir.

Lluny de la imbecil·litat general, de les catàstrofes terroristes, de l’acumulació de capital, de les eleccions manipulades, de la usura: de l’absurd.

Un teulader pica algunes miques de pa. El sent com m’aconsella: fuig de l’atròfia de les sensacions i de la pèrdua de la percepció, queda al foravila pròxim, cerca la calma del capaltard, deixa la memòria abstracta i reemplaça-la per la que s’enfonya en el cos, aprèn a veure de tots els costats alhora, cus les primeres estrelles dins els teus pensaments, persisteix en un món sempre bell, sempre ric, sempre nou, sempre calidoscòpic, sempre reinventat i tan precari com aquests instants caçats al vol dins les lletres esmolades del primer instant, de l’inici inacabable.

Cal fer inicis sempre seguit!

Escolteu el text recitat per Biel Mesquida mateix:

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]