Hi ha poques coses que siguin essencials.

Apaguem els aparells que ens anestesien de sorolls confusos sense nodrir-nos mai, i concentrem-nos sobre el que ens alimenta i ens manté en vida.

Tenia l’alè ple de fetor d’angúnies i m’amarava una tristesa grisa que m’entrava per tots els porus del cos.

Sentia les regates de l’ànima eixorques i cegades de qualsevulla clam sensible i generós.

Volia pegar l’alarit únic que fes commoure l’ordre de les coses, i esdevenia una terrissa saünyant baf i tuf de podriment.

La llum encaradissa em crostava la fondària de la ferida.

Al viu s’afonava el meu vaixell, i no podia dir el nom de cap onada de naufragi, feta torsimany d’una llengua desconeguda a la vorera dels roquissars.

Del meu cos no poncellaven ni sospirs ni gemecs: retut com una mala cosa, volia disminuir al mínim la distància entre la vida i l’art.

Sabia que el camp magnètic entre aquests dos pols, com més a prop estan, es carrega d’altes electricitats.

Volia, en un salt mortal forassenyat, recollir, englobar, devorar i digerir allò real que m’envoltava per dedins, per defora, pertot.

Trobar l’autodefinició més exacta possible: refer-me, conformar-me, retrobar-me, reviure’m.

‘Materialitzar l’invisible’, la consigna de l’home tendre que es tem que la sequera l’endureix arreu arreu, el resseca i el fa pols.

I llavors he aixecat la vista, i s’ha produït el llamp del prodigi, que m’ha enlluernat de cop: sorgia una imatge de l’inimaginable!

Dins les fulles de color d’argent d’una troana brostaven les flors acarabassades de les fressèlies d’enguany, les primeres, les primordials, les primigènies, les novelles. Perspectives multiplicades, ecos repercutits, superfícies convulses.

M’he aixecat i he sortit cap a la fulguració d’aquelles flors antigues.

He ensumat les fressèlies amb força. Un cop, dos cops, tres cops. Fins a l’excés. Fins a la febre. Fins a l’ofec.

Així com el diamant ve del carbó concentrat, les acolorides i perfumades fressèlies han ixit del drama íntim, i m’han produït aquests instants de jubilació que estoig dins les paraules perquè el lector conegui de primera mà allò que em serveix per a viure millor. I més lluny.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]