Biel Mesquida, en una imatge d'arxiu (fotografia: Jordi Carreño).
Fotografia: Jean-Marie del Moral
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Llum de pluja. Tarda plena de desolacions petitoneues com quan poses les mans dins un calaix del canterano i t’espines amb les brodaries d’un ram de roses a una vànova de fil.

La brisa marina lleugera, amarada amb els perfums de les despulles del temporal de la nit.

Alèn a poc a poc com si aquella saladina d’algues i peixos m’entapissàs l’arbre bronquial i els niguls iridescents dels pulmons amb les serenitats benèfiques dels bàlsams curadors.

Pens un desig entre la cortina lleugera de cama d’aranya que cau sobre els lledoners i deixa les branques nues plenes de fulles fetes de gotes d’aigua.

Voldria deixar en els meus escrits una empremta que els lectors poguessin llegir amb els ulls clucs com si fos Braille. Els records, delir amb Copi a Barcelona i em sembla que cont les aventures d’un innocent en un món culpable.

Resistesc, resistesc contra aquesta societat que ens vol endossar a les totes la seva culpabilitat, resistesc contra aquesta societat que ens vol folls, resistesc contra aquesta societat que ens vol Van Goghs suïcidats de la societat, com denunciava l’amic Antonin Artaud.

Cal repetir-ho sense aturall: no hi ha ‘societat bona’, només hi ha condicions més o menys dolentes de l’existència.

Aquelles cinquanta mil persones acaramullades dins el fang nevat i brut, sense res per a matar el fred, per a matar la fam, per a matar el dolor, sense sostre, sense res. I la policia, qualsevol policia a les ordres del Goliat del Poder de torn, que no deixa arribar ni les mantes, ni les tendes de campanya, ni les medicines, ni els aliments. I Europa, que fa tan poca cosa. Què és això? On som? Què passa? On passa? Vergonya, escàndol, infàmia. Tot passa aquí, justsuquí!

La colonització dels cervells està és marxa? Sí, però els contraverins es produeixen dins la fosca, dins la clandestinitat.

Més ben dit: dins la intimitat.

Cal aprendre a veure-hi de tots els costats alhora com Picasso. Basta mirar el Guernica o els Somnis i mentides de Franco. La seva profunditat escapa als assassins i als imbècils.

No veis com avança l’atròfia de les sensacions, la pèrdua de la percepció mateixa? No veis com creix la falsa memòria abstracta, idealitzada, reemplaçant l’única que val l’alegria, la que està enfonyada en els cossos?

No oblideu que la sensació, la vista, l’olor, els nervis amb els quals hi veim, hi sentim, hi entenem, són la substància del record.

Escolteu Biel Mesquida recitant el seu text:

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]