Biel Mesquida, en una imatge d'arxiu (fotografia: Jordi Carreño).
Fotografia: Jean-Marie del Moral
Fotografia: Jean-Marie del Moral

Una pedra és humanal, una pedra devora una altra pedra és humanal, una pedra devora una altra pedra devora una altra pedra és humanal.

Una molsa boscana plena de fulles de pi seques i herbei és humanal, una molsa boscana plena de fulles de pi seques i herbei devora una altra molsa boscana plena de fulles de pi seques i herbei és humanal, una molsa boscana plena de fulles de pi seques i herbei devora una altra molsa boscana plena de fulles de pi seques i herbei devora una altra molsa boscana plena de fulles de pi seques i herbei és humanal.

La mar és humanal. El sol és humanal. La pluja és humanal. L’aire entre les ales d’un ropit és humanal. La deixalla de la tempesta a la platja és humanal. El cuc que alena dins el solc és humanal. L’entreteixit del cobricel de niguls és humanal. L’alè de la pastora que guarda el ramat dins els sementers és humanal. L’ombra de tres xiprers és humanal. La casa és humanal. La taula de la cuina és humanal. La biga és humanal. El quadre és humanal. La finestra és humanal. El llibre és humanal. El llit és humanal. La claror transparent és humanal. El desfici de l’aprenent d’escriptor és humanal. Sí, la mà és humanal.

I cada vegada que escrius comença el combat: amb la raó, amb els prejudicis, amb la follia, amb la bestiesa, amb l’integrísticament correcte, amb els amics, amb els saludats, amb les inquisicions conegudes i amagades, amb les màfies, amb els falsos profetes, amb les turbulències que surten de dedins, amb la família, amb les autocensures, amb les dones, amb els homes, amb l’estupidesa epidèmica, amb els analfabèsties i, sobretot, una lluita inacabable  amb les paraules i les frases, amb la llengua viva.

L’escriptura i la llibertat són una sola i una mateixa matèria, i per això tenim milers d’escriptors que sofreixen persecució i exili i tortura i presó i pena de mort, són perseguits, maltractats i assassinats.

Els botxins no saben que escriure és crear petits cops d’estat amb el llenguatge, com deia mestre Paul Valéry (que, quan va visitar Barcelona el 1924, no es podia avenir de la raresa de la literatura catalana, on hi havia una mala fi de poetes i molt pocs narradors i assagistes! Mal símptoma!). Els botxins no saben tampoc que escriure és una força especial de mort en vida que genera una veu estranya en estat de resurrecció i insurrecció, una llengua nova que seria més un punyal nu que un òrgan de mots.

L’escriptura és aquesta veu que jutja la vida des d’una consciència sempre present de la mort, la qual cosa no duu cap complaença amb la mort, sinó tot el contrari.

L’escriptor fa feina damunt el tall del raor. Qualsevol línia, recta o sinuosa, ha d’acabar com el tall net d’un cabell.

No hi ha cementiris per als escriptors de bon de veres: la seva tomba està gravada en els seus escrits.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]