11.11.2018 - 21:50
Per què record que a les tombes etrusques del museu del Louvre, bellíssimes tombes de terra cuita, hi sol haver moltes de vegades una dona amb un ventall?
Ho trob sacsejador i que fa pensera.
És el ventall amb la lleugeresa del seu vol un bon acompanyant pel que se’n va?
Sí, amb la gràcia i l’aire que fa el ventall la dona pot aconseguir que els darrers alens s’amarin de la serenitat i la placidesa del somni.
Avui el dia tardoral és daurat i l’acàcia que tenc davant la finestra ja és un llaç gegantí d’un groc torradenc que s’ha teixit damunt la capçana.
L’aire del ventall de la dona etrusca és l’escriptura que va contracorrent del temps que flueix, de la pèrdua, de la descomposició, de l’absència, de la mort.
Espai viu sense temps.
Proust em ve a la punta de la ploma com un home calmós que entre l’estrèpit del realisme, de les onades de xep-a-xeps, dels cossos agitats, de la manca de pols vital, de la publicitat anestesiadora i de l’empastifament tècnic, sap que l’essencial és aquí, just-suquinetes, extremadament senzill: un dringueig, un perfum, un alè, un gust, quasi res. I és aquí que hi ha el més vast, el més ric, aquest ‘nosaltres mateixos’ del qual no volem saber res, ignorat per nosaltres mateixos.
Els mots voldrien ressonar, recarregar-se, parlar d’ells, irradiar com si fos l’aire que els amollàs, com si emanassin directament d’aquest desig de cantar la part que és més gran i més fonda que el tot, el fragment que comporta el conjunt, el present on viu la vida eterna.
Lluitar, llegir, alenar, escriure, estudiar, passejar, parlar, aprendre, oldre, estimar, mentre passen les ales blanques del temps: no és, aquí i aquesta, la nostra joia?
Cantaré les audàcies i les festes dels no-resos en aquests moments en què els gran mots ens ofeguen, ens ceguen, ens esclafen.
Cantaré amb aquesta veu estranya, que jutja la vida des d’una consciència de la mort sempre present, la qual cosa no indica cap complaença amb la Desconeguda, sinó tot el contrari.
Cantaré l’escriptura i la llibertat que són una mateixa substància.
Cantaré escriure sense tutela per dir la nova grenyal i creixedora, la bona nova.
I lluitaré contra l’eterna bestiesa, els assassins integristes, la tortura dels estats, el políticament correcte, les inquisicions de cada dia i, abans de res, em barallaré amb les frases i els mots.
Cantaré la respiració del sol que travessa els vidres, el color dels ritmes d’un canari, la tendresa d’una fulla d’ailant quasi negra que entapissa el caminal.
Cantaré les ones de pedra vibrants de la serra de Tramuntana, i les lluentors del peixos dins l’aigua del safareig.
Som el caminoi ple de bassiots i la flaire dolça del florim de l’heura estibada d’abelles.
Som immòbil i ràpid, afectuós i rebutjador.
Som el detall i la immensitat.
Cerc la clau per entrar en el cos de les coses.
Sé que el paisatge és esperit i l’esperit, a través de l’alè, és paisatge.
La terra cuita, la dona, el ventall, l’alè, els no-resos, la ressonància, tot això va més enllà de la paraula.
Ho sents?
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
