Cilia Willem: “Hi ha un gran moviment feminista gitano, però no el veiem”

S’ha avançat poc en l’enderroc dels estereotips contra el poble gitano. La lluita feminista i la formació per a combatre l’antigitanisme poden esdevenir el motor del canvi. La Universitat Rovira i Virgili ha coordinat el projecte “Narratives per a combatre l’antigitanisme: la veu de dones gitanes des d’una perspectiva interseccional”, del qual ha nascut una guia pràctica per a actuar en cas d’atacs contra les dones gitanes a les xarxes socials. El text va sorgir d’un taller de sis sessions virtuals que es va fer el mes d’octubre passat i en què quinze dones joves gitanes van intercanviar experiències. Durant el taller es va promoure que les participants construïssin relats propis per a combatre els discursos d’odi que apareixen a les xarxes i desmuntar, d’aquesta manera, els estereotips latents. En la guia també hi han participat la Universitat Autònoma de Barcelona i la Càtedra de Cultura Gitana de la Universitat d’Alacant. La investigadora del Departament d’Estudis de Comunicació de la URV Cilia Willem ha estat, juntament amb la investigadora de la UAB Gabriela Márquez, la responsable del projecte. Hem parlat amb Willem.

—D’on surt aquesta guia d’antigitanisme a les xarxes socials?
—Tant la Gabriela com jo fa temps que treballem en les narratives sobre el poble gitano. Volíem investigar la imatge del poble gitano als mitjans, però en relació amb les minories dins del mateix col·lectiu i centrant-ho en les dones gitanes, perquè el nostre grup d’investigació a la URV analitza temes de gènere.

—Què heu vist?
—Com passa moltes vegades, les dones són el motor del canvi, també en el poble gitano. Fa deu anys, ja vaig estudiar el tema i vaig veure que eren les dones les que impulsaven qüestions com, per exemple, que les nenes anessin a l’escola. Els homes no hi oposen resistència, però són les dones les qui ho decideixen.

—Proposeu eines digitals per a combatre atacs, insults i discriminacions a les xarxes socials, el lloc on es relacionen moltes dones joves en l’actualitat.
—Sí, a part de l’antigitanisme, les dones gitanes es veuen afectades per múltiples discriminacions, que poden estar relacionades amb el masclisme, però també amb l’homofòbia i el classisme. L’antigitanisme s’expressa de moltes maneres als mitjans de comunicació tradicionals i també a les xarxes socials.

—Com?
—Amb notícies falses i rumors. Els discursos d’odi o els típics odiadors, trols i els titelles (sockpuppets) que fan servir una identitat falsa per atacar. Per combatre l’antigitanisme, és important crear contranarratives.

—Dieu que la imatge als mitjans encara és estereotipada, tot i que hi ha hagut molts canvis?
—Sí. Per començar, hem de dir que de la mateixa manera que totes les societats són diverses, la societat gitana també és diversa. Això és molt important, perquè els estereotips consideren un grup un bloc monolític. I no ho és pas, dins el món gitano hi ha de tot. Per exemple, en el món gitano hi ha un gran moviment d’esquerres, evidentment també impulsat per tota la pujada de Vox els darrers anys. Són conscients que aquesta dreta és antifeminista i que vol mantenir al seu lloc el patriarcat. Tot això passa, i moltes vegades la gent no ho veu perquè està invisibilitzat.

—Us volia demanar quins estereotips encara associem al poble gitano, però potser això també és caure en la trampa de reproduir-los…
—Sí, una de les coses que diuen els col·lectius que treballen per lluitar contra l’antigitanisme és que hem de començar a posar narratives diferents no únicament als mitjans de comunicació sinó també als productes de ficció. Per exemple, a la pel·lícula Carmen i Lola, del 2018, hi va haver una polèmica molt gran al voltant d’una història d’amor entre dues dones gitanes. La intenció de la directora, Arantxa Echevarría, era bona, perquè volia mostrar que dins el poble gitano també existeix l’amor lesbià, però va caure totalment en els estereotips, explicant com el seu entorn reaccionari i retrògrad va prohibir aquesta relació. En comptes de posar un relat positiu en el qual aquesta relació fos possible i fos acollida de manera positiva, torna a caure en els estereotips del poble gitano. L’Associació de Feministes Gitanes per la Diversitat van acusar la pel·lícula de parlar en nom del poble gitano, amb tota la raó del món. Si des de fora creem una narració per confirmar l’estereotip, tenen tota la raó de queixar-se.

—És delicat parlar del poble gitano des de fora.
—Sí, perquè elles ja lluiten contra el patriarcat i nosaltres no ens hi hem de ficar. Ho fan també d’acord amb la seva tradició. Per exemple, relacionen el poder de la dona amb la maternitat, i potser aquest és un tema que no coincideix amb el feminisme paio dels anys seixanta o setanta, que considerava la maternitat una presó.

—Assegureu que les feministes gitanes tenen tres barreres en la seva lluita; el mateix patriarcat; els homes paios i les feministes blanques.
—És la mateixa polèmica que en el feminisme musulmà. Des de fora, nosaltres no podem dir: “tu portes vel, llavors estàs oprimida”. Jo sempre he pensat que el vel és una imposició del patriarcat, però són les dones musulmanes les qui han de saber si aquella tradició les oprimeix o no. Cada societat té un ritme i una direcció, i crec que ningú s’ha de ficar en la manera com ha de ser aquesta evolució. Si ens hi posem, la caguem. Es perd l’autonomia d’aquestes dones.

—Aquest projecte ha observat tallers amb dones gitanes de tot l’estat espanyol. Què vau descobrir amb la pràctica que no haguéssiu vist en la teoria.
—Eren trobades virtuals i la Gabriela i jo havíem previst que hi hauria més abandonament. Però cada setmana s’estaven allà tres hores seguides. Hi havia dones que eren al magatzem de la botiga, on treballaven fent el taller. En destacaria el compromís. Potser teníem el prejudici que no els interessaria tant participar-hi, però no va ser així. També es va crear molta comunitat entre elles amb un grup de WhatsApp. Van veure molt clar que s’havien d’unir per poder transformar les coses.

—Què hem d’aprendre dels feminismes gitanos?
—És un mirall. I és dur. Perquè hi ha un gran moviment feminista gitano, però no el veiem. I això és una primera lliçó. Des del meu punt de vista, el feminisme és inclusiu, jo no puc ser lliure fins que totes les dones no siguin lliures. Si no, és el feminisme neoliberal d’Inés Arrimadas: jo, jo, jo. Jo vull arribar on són els homes i m’és igual què facin la resta de dones. Doncs penso que això no és feminisme, encara que ella s’autodenomini feminista. I la segona lliçó és que tu no pots definir els temes que són importants: tu no pots dir que la maternitat és una presó del patriarcat capitalista. Si nosaltres parlem d’elles, ho fem des de la solidaritat i des de la humilitat, no des de la imposició.

—La guia d’antigitanisme és, per tant, una eina de solidaritat.
—Sí, volem compartir la nostra experiència com a feministes a les xarxes. Perquè elles, des del feminisme gitano, també les puguin fer servir. Les noies amb qui vam treballar eren molt joves, no eren una Silvia Agüero o Pastori Filigrana, que són dues activistes gitanes que tenen molta més experiència amb machitrols que jo.

—Quines eines proposeu per a combatre l’antigitanisme?
—Quan hi ha un trol, per exemple, que vol que entris en la dinàmica de l’insult, de la baixesa verbal o la confrontació, no caure en la trampa. La idea és desmuntar els arguments i deixar-ho córrer. Un altre aspecte són les eines per a grups de suport entre dones. Hi ha una eina que permet bloquejar tot de gent alhora, bloqueges tots els trols que altres ja han identificat perquè no ho hagin de tornar a fer. Per exemple, les dones del Col·lectiu Tech han desenvolupat una caixa d’eines per a saber com funcionen les estratègies dels odiadors i els trols. La idea és saber documentar el teu cas o altres; visibilitzar les agressions; treure del silenci i l’oblit tantes històries de dones; construir espais amigables per a les dones i persones LGTBIQ+ o utilitzar la paròdia, la ironia i l’humor per a contrarestar aquestes agressions.

—Creieu que aquestes dinàmiques més combatives i més defensives a la xarxa poden tenir impacte també en la vida real?
—La xarxa també és la vida real. És en línia però és real. Aquestes noies que han participat en aquests tallers ara estaran de manera diferent en la vida, també. Una de les noies, després, va fer una campanya a Instagram amb l’etiqueta #noparecesgitana i va tenir moltes reaccions de molts gitanos que també els havien dit això. És un estigma que semblaria benintencionat, però que té una càrrega discriminatòria molt gran. És com allò de dir: que simpàtica que ets, no sembles catalana!