El món ha canviat, i els periodistes que treballen amb ell ho han d’haver notat. És per això que ens citem amb Christopher Tulloch, director del Màster en Periodisme Polític Internacional de la UPF i Barcelona School of Management i co-editor de la Catalan News Agency. Volem que ens expliqui a poc a poc la tasca del periodista internacional, el seu dia a dia, pressions i contradiccions. “El periodisme internacional entès com a periodisme entre nacions ha mort”, afirma.

Clàudia Rius: Abans d’arribar a Barcelona, eres un filòleg de llengua anglesa que s’havia interessat pels estudis japonesos. Com va començar la teva relació amb el Japó?

Christopher Tulloch: Vaig acabar la llicenciatura de filologia anglesa l’any 1988 i em van oferir una feina a Japó. Jo no ho havia pensat mai. Tenia 21 anys i havia de decidir entre la motxilla o quedar-me a treballar. El meu pare volia que treballés, la meva mare va dir: per què no agafes la motxilla? I me’n vaig anar cap a Japó. En lloc d’anar a Tokio, vaig acabar a un poble 6 hores lluny. És com si et penses que vas a Barcelona i acabes a Esterri d’Àneu. I vaig passar un any espectacular. Només érem quatre estrangers en tota la comarca, i a més una setmana després d’arribar va morir l’emperador. Feia 63 anys que ocupava el tron. Vaig començar a acumular preguntes.

C. R: I què va passar després d’aquell any?

C. T: Vaig veure al diari que hi havia un màster en Estudis Japonesos a Londres. Era un màster becat pel Departament de Comerç i Indústria i s’oferia a 12 experimentals. Era una beca A1, prioritària del govern britànic, perquè estava tenint lloc el miracle econòmic japonès. Vaig estar sis mesos a Londres aprenent japonès i sis mesos a Tokio. Després, pel treball de final del màster vaig estudiar la feina dels corresponsals estrangers.

Pots llegir l’entrevista sencera a Núvol, el digital de cultura. 

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]