Checkpoint 17

  • Vint-i-vuitè capítol de la sèrie 'La volta al món sense bitllet de tornada' · Sergi Unanue explica la seva experiència en una illa deserta de Cambotja

VilaWeb
Sergi Unanue
08.04.2019 - 21:50

Qui no ha somiat mai a perdre’s en una illa deserta? Són molts els qui hi han fantasiejat i alguns, fins i tot, s’han atrevit a portar-ho a la pràctica per voluntat pròpia. El 1980, l’escriptor britànic Gerald Kingsland, inspirat per la història de Robinson Crusoe, va publicar un anunci a Time Out en què cercava una companya disposada a participar en la seva gran aventura. Lucy Irvine, una noia de 24 anys, va decidir d’acompanyar-lo i, junts, van desembarcar a l’illa de Tuin, a l’estret de Torres, entre Austràlia i Papua Nova Guinea. Estaven disposats a viure envoltats de palmeres i sense veure ni una sola ànima més. Un any és el temps que els va durar el somni. Els habitants d’una illa propera els van haver de rescatar poc abans que fos massa tard. La parella d’aventurers no havia sabut trobar una font d’aigua potable i per poc que no ho explica. I és que, més enllà de les novel·les d’aventures, la natura no sol perdonar.

Conscients de les nostres limitacions, i amb unes ambicions molt més realistes, un grup de sis viatgers amb ganes d’una experiència diferent vam posar rumb a la costa de Cambotja. Volíem viure la nostra petita versió de les aventures que narrava Daniel Defoe al seu llibre més emblemàtic. Però en el nostre cas, ho teníem clar: a una illa deserta, ens hi volíem emportar, per sobre de tot, menjar i aigua. No es tractava de jugar a ser nàufrags sinó, senzillament, de mullar-nos els llavis de llibertat i romanticisme.

Un noi salta a la mar des d’una gran roca.

Cercant el paradís

Ens havíem conegut uns dies abans a Phnom Penh, la capital del país, gràcies a la plataforma en línia Couchsurfing, que et permet quedar-te a cases de locals de franc. Tots sis compartíem un mateix allotjament, una mena de pis franc per a viatgers de tot el món, i ens havíem convençut entre tots de fer-ho. No hi havia cap passaport repetit. Sis països de tres continents diferents hi estaven representats.

Després de dos dies fent autostop, ens vam plantar a la platja d’Otres i vam parlar amb els conductors d’alguns vaixells que fan de taxi per als qui volen visitar alguna de les illes que hi ha a la vora. Vam pactar un preu i una hora de sortida.

Una parella es gronxa a la platja d’Otres, des d’on surten vaixells a les illes properes.

L’endemà, vam arribar a l’illa seleccionada quan el sol ja començava a despenjar-se. Des del vaixell, vam guiar el cambotjà que duia el timó perquè resseguís la costa mentre cercàvem el lloc perfecte. Havia d’estar a recer del vent, a prop d’arbres per tenir refugi en cas de pluja i mínimament comunicat per terra amb la resta de l’illot.

Finalment, ens vam decantar per una platja llarga de sorra fina. El paisatge semblava immillorable. Als extrems del golf, s’hi aixecaven unes roques que dotaven l’espai d’un aspecte arestós i salvatge. El color clar de la costa contrastava amb les tonalitats turqueses de l’aigua i amb el verd intens de la densa jungla que cobria tota la part interior de l’illa i la immensa majoria del territori.

El contrast del verd de la jungla, el blanc de la sorra i el turquesa de l’aigua.

Vam descarregar totes les coses del vaixell amb la meitat del cos coberta per l’aigua i vam organitzar dos equips per localitzar el millor lloc on assentar el campament. L’un es va endinsar per la jungla. L’altre va optar per resseguir la costa trepitjant els límits de les onades.

El sol ja es ponia quan tots ens vam retrobar i vam prendre una decisió. Gairebé no hi havia llum i portàvem massa equipatge per desplaçar-nos gaire lluny. La idea més sensata era dormir uns pocs metres més enllà. Un dels grups, el que havia explorat la platja, havia trobat restes d’antics visitants. Unes senzilles construccions fetes amb fustes a la deriva formaven unes estructures semblants a les d’unes cabanyes, ben bé com si els supervivents d’un naufragi haguessin hagut de sobreviure en aquella illa després d’una terrible tempesta. Un cartell anunciava el nom amb què havien batejat aquell racó de l’illa: Checkpoint 17.

Checkpoint 17 és un conjunt de senzilles construccions fetes amb objectes a la deriva.

La màgia de la platja

Aquella nit la vam passar allà. Dues xarxes mosquiteres, una hamaca i una tenda de campanya garantien que tothom pogués tenir lloc on dormir sense preocupar-se dels milers d’insectes que podien convertir una plàcida nit en un autèntic malson.

Un cop acampats, vam encendre una foguera.

Il·luminats per una gran foguera, vam menjar una ració de pasta amb dal, un plat indi compost, bàsicament, de llegums. Per sobre del crepitar del foc se sentien les onades trencant-se i, a la nostra esquena, la jungla brogia, plena de vida.

El sentiment de satisfacció es va transformar en eufòria quan vam llançar-nos a la mar cercant l’últim bany del dia. L’alegria d’haver aconseguit de superar el primer objectiu, instal·lar-nos en una platja aïllada, es va barrejar amb la sorpresa d’un autèntic espectacle de la natura al nostre voltant.

La foscor de la mar va desaparèixer quan ens vam endinsar en les seves aigües. Els nostres cossos semblaven despertar centenars de diminutes guspires de llum blava. Era plàncton bioluminescent, un dels organismes més petits de la natura. Són molt presents a les aigües del Carib i al sud-est asiàtic, on poden crear autèntiques meravelles naturals. Amb cada moviment, s’il·luminaven noves parts de la mar, ben bé com si estiguéssim envoltats de llums de Nadal. Aquella era la prova definitiva. No hi havia cap dubte. Aquell era el lloc on volíem ser i on havíem de ser.

Fotografia presa per Kevin Wolf a les Maldives, en què es pot veure el plàncton il·luminant-se en tocar la costa.

L’illa de Koh Ta Kiev

L’illa que havíem escollit era la de Koh Ta Kiev, una diminuta massa de terra més petita que l’illa de Buda, al Montsià, que és part d’un antic arxipèlag de formació volcànica.

La paradisíaca illa de Koh Ta Kiev vista des de les altures.

El domini d’aquest territori ha estat històricament disputat pel Vietnam, que reclama que formi part del seu país. Els vietnamites el coneixen com a Baie, respectant el nom que tenia l’illa durant l’època colonial francesa (ile de la Baie, que traduït vol dir ‘illa de la Badia’).

De fet, Koh Ta Kiev va esdevenir un punt estratègic important durant el regnat de Pol Pot. Tant era així que els khmers rojos van optar per establir-s’hi i protegir aquest indret, que consideraven que els pertanyia, contra els vietnamites. Uns anys després, a la dècada dels vuitanta, l’exèrcit de Cambotja va recuperar-ne la possessió i va convertir l’illa en una base militar. Encara avui la major part del territori és propietat de la marina cambotjana.

Les nits, les passàvem acampats sobre la sorra de la platja, però sota els primers arbres de la jungla.

Tot i això, la vida a l’illa dista de la d’una base militar. Tampoc no és pas una illa deserta. Hi ha dos poblets de gent local que es dediquen, bàsicament, al cultiu de mango i a la pesca. De tota manera, és pràcticament una illa deshabitada, amb milers de racons per explorar i natura salvatge.

Això fa que cada vegada sigui un lloc més atractiu per al turisme, si bé encara és un nom desconegut per a la immensa majoria d’estrangers. De fet, si els cambotjans la coneixen, és gràcies a una cançó de Sinn Sisamouth, probablement el cantant khmer més important del país.

Un dels ornaments fets per altres viatgers a Checkpoint 17.

Malauradament, aquesta fama en auge podria canviar completament la morfologia de l’illot. La bombolla immobiliària que hi ha a la costa cambotjana sembla que ha arribat també a Koh Ta Kiev. Segons els seus residents, una empresa xinesa ha comprat una gran part del terreny. Si bé encara no s’ha concretat quines intencions tenen, s’especula que el projecte amb més força és el de la construcció d’un gran casino.

De moment, però, a Koh Ta Kiev només hi ha un grapat d’allotjaments de luxe per als pocs viatgers que han sentit a parlar dels prodigis naturals d’un dels secrets més ben guardats de Cambotja.

La platja del Plàncton, a l’illa de Koh Ta Kiev.

Aïllament voluntari

No obstant això, estar sol a Koh Ta Kiev és molt fàcil. N’hi ha prou amb buscar una cala o una platja aïllada de les poques construccions humanes que hi ha repartides en comptats punts de la costa. A l’illa no hi ha internet, ni cobertura de telèfon, ni amb prou feines electricitat. Tampoc no hi ha botigues ni metges.

De tota manera, l’única cosa que necessitàvem eren els subministraments bàsics per a sobreviure. Amb suficient menjar i aigua, la vida a la platja era tranquil·la i serena. La calor es combatia fàcilment amb les capbussades en unes aigües que, tot i ser sorprenentment càlides, complien la funció de refrescar-nos. Durant les estones mortes, molt abundants, exploràvem la jungla, a la recerca d’animals salvatges o provant de trobar el millor lloc per a veure la posta de sol. Fins i tot, recollíem algunes deixalles que arribaven surant a la nostra part de l’illa. Una cala que, segons que vam descobrir, era batejada amb el nom de platja del Plàncton.

Una posta de sol a Koh Ta Kiev amb un dels vaixells que transporten passatgers.

I així van anar passant els dies. L’un rere l’altre, sense fer-se pesats. I amb ells, també s’anaven reduint les reserves de comestibles, que racionàvem des del primer dia, i les d’aigua potable. Era el rellotge de sorra de la nostra aventura. Quan l’últim gra caigués al receptacle inferior, s’hauria acabat, seria el moment de tornar a la civilització.

I al cinquè dia, l’últim gra va caure de manera sobtada. Un formiguer va regalar-se un tiberi amb les nostres últimes verdures. Aquell dia ens vam alimentar únicament de llimes crues. Sens dubte, l’àpat més àcid de les nostres vides.

Una espelma deixada per antics inquilins de Checkpoint 17.

Era el moment de dir adeu a Koh Ta Kiev i a tot allò que representava. També volia dir acomiadar-se de Checkpoint 17, el lloc que, de mica en mica, s’havia acabat convertint en casa nostra. Tant era així que, quan tornàvem a la platja del Plàncton després de moltes hores, ens envaïa aquella càlida sensació que se sent quan es retorna a casa.

Aquelles fustes mal col·locades, decorades amb guarniments fets amb petxines o, directament, amb brossa, com ara ampolles arrossegades pel corrent, eren un vestigi que ens recordava que per allà havien desfilat altres viatgers embriagats d’ideals romàntics. Després d’haver passat per aquell refugi, algú hi havia deixat amb tendresa alguns objectes, com ara una espelma, encens pels mosquits i, fins i tot, un foli amb una crítica imitant les que hi ha en algunes plataformes web per a reservar allotjament.

La crítica de cinc estrelles sobre Checkpoint 17.

Però sortir de l’illa no va ser fàcil. Havíem d’accedir a l’únic punt on hi havia cobertura per trucar al propietari del vaixell que ens havia portat fins allà. Però després de l’excursió i de contactar-hi, ens va dir que no podia recollir-nos fins l’endemà. Vam haver de buscar una alternativa i vam acabar fent autostop de vaixells (com ja vaig fer a Hong Kong), amb relativa facilitat.

Va ser navegant de tornada quan vam comprendre que Checkpoint 17 no ens havia marcat a nosaltres i prou, sinó que, sense adonar-nos-en, nosaltres també hi havíem deixat la nostra empremta. Havíem fet modificacions, havíem afegit ornaments i havíem deixat un llegat per als qui hi arribessin després. Ho vam lliurar en un gest de consideració pels següents visitants, sí, però també en un acte molt humà de voler deixar constància del nostre pas per un lloc que ens havia vist gaudir, passar gana, créixer i somiar. Perquè Checkpoint 17 no és tan sols un refugi per als viatgers més sentimentals, sinó també un recordatori que en aquest món encara hi ha espais per als somiadors.

Més capítols de la sèrie La volta al món sense bitllet de tornada:
(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): ‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any