Featured Video Play Icon

Cesk Freixas acaba de publicar Proposta, el seu sisè disc. Conté deu cançons amb un aire més poètic, optimista i constructiu que en els treballs anteriors, de to més combatiu i reivindicatiu, però alhora crític amb ell mateix, l’esquerra i els moviments socials. Parlem de com respira el nou disc i de com veu el país i el procés d’independència. El 29 de març presentarà Proposta a l’Espai VilaWeb amb Lluís Llach.

Després de Protesta arriba Proposta. La portada, amb dues mans esteses cap enlaire, sembla tenir un sentit metafòric, de posar-se a treballar. Com heu relacionat els dos discs?
—Entenc la música com un element de construcció d’espais de debat. Amb les cançons intento fer petits retrats, alguns de més íntims i alguns de més col·lectius. La meva proposta, amb aquest disc, és passar d’una tendència més negativa però necessària, la crítica de coses que no funcionen bé, a un estadi següent, la proposta. Hi ha un fil que uneix els dos discos. Després d’una anàlisi crítica de la realitat, si no hi ha una proposta alternativa, difícilment la protesta arriba a ser creïble. Exposo noves maneres d’entendre les relacions amb el poder i amb nosaltres mateixos, emocionalment amb un to més positiu. També hi ha molta crítica personal i cap als moviments socials.

Fa poc que  heu estat pare i de fet ja publiqueu una cançó dedicada a la vostra filla (‘Heura’). Aquest canvi vital us ha aportat una dosi d’optimisme?
—Fa tres mesos que sóc pare i això és evident que et canvia la vida, sobretot per les responsabilitats i les  prioritats. La majoria de les cançons ja les tenia escrites abans de ser pare, serà difícil que es noti. Sí que n’hi ha un parell que les he fetes després de saber que la meva parella estava embarassada. Intentaré que el fet de ser pare no canviï el meu discurs ni la meva manera de veure el món.

En la cançó ‘Potser per tu’ feu un recorregut des de la Catalunya Nord fins el País Valencià, baixant per l’AP-7. I hi ha un passatge del videoclip en què es veu una postal de Formentera. Quin sentit hi heu volgut donar?
—Segurament és la cançó més representativa del meu projecte musical ara mateix. Feia molts anys que perseguia la idea que transmet la lletra. Volia parlar del país d’una manera poc explícita i des d’un punt de vista geogràfic i dels oficis, i alhora fugir del discurs que justifica les nostres aspiracions a partir de la història i de la identitat. Crec que m’hi he acostat bastant. Musicalment, també hi volia donar una sonoritat més mediterrània. Tot el disc va en aquesta línia.

En un dels versos dieu ‘d’un anhel de llibertat ets la trinxera’. En un altre, ‘hem après que a la vida no s’espera’. A qui us adreceu?
—Al final el país és la seva gent. Intento parlar del país d’una manera diferent, per mitjà del paisatge, de la geografia i de les carreteres, que són els connectors que permeten que una persona que viu a Castelló pugui trobar-se amb una que viu a Girona. Els músics això ho coneixem bé! El país com a tal no té aspiracions de res. És la gent que hi viu que té aspiracions concretes. I el país el fa la gent que l’habita, que no para de moure’s per camins i carreteres. És el que m’interessava reflectir amb la cançó i amb el videoclip, l’autopista com a espina dorsal i connector vital pels Països Catalans, amb totes les coses dolentes que això implica.

Els peatges.
—[Somriu]. Els peatges! Però també la costa saturada d’edificis, el fum i les petroquímiques de Tarragona. Intento fotografiar també tota aquesta part no tan bucòlica del país que no és tan amable, però que és la realitat que vivim diàriament.

El videoclip té un final sorprenent.
—Buscàvem que d’alguna manera pogués sorprendre. El videoclip parla de la vida d’un camioner, però té un sentit romàntic. Volíem que el final li donés un contingut més ideològic i polític connectant amb la realitat dels refugiats i el discurs de la desobediència, que fos visualment provocador. Això és feina d’Eloi Aymerich.

Una altra cançó, ‘Aquí, la bellesa i la dignitat’, parteix d’un text de Julio Cortázar. A ‘Companys’ incloeu un poema musicat de Roc Casagran. A l’àlbum anterior, ‘Tocats pel foc’, fèieu un homenatge a Manuel de Pedrolo.  Les vostres arrels són a la literatura
—Les meves referències són més literàries que musicals. Per escriure una cançó inevitablement necessito amarar-me de molta lletra. Llegeixo molts articles, llibres i poesia. La literatura em permet de crear el meu univers i a partir d’això creo les meves cançons. I en Víctor Nin s’encarrega d’enriquir-ho tot amb els arranjaments. La base del meu projecte és el discurs literari i ideològic i he de llegir molt per saber de què parlar i tenir arguments per a defensar-ho.

Què us uneix amb Roc Casagran?
—Una gran amistat i una manera molt similar d’entendre la creació cultural. La utilització de la cultura, de la poesia i de la música com a elements de servei social. A vegades, amb un sentit humorístic, i algunes altres vegades, més crític o simplement com a element d’oci.

Per què cal reivindicar Pedrolo?
—Sí, és un escriptor poc reivindicat. Ha estat valorat, ha tingut espais als mitjans de comunicació després de la seva mort i té un llibre que és un dels més llegits en català (Mecanoscrit del segon origen), però reivindicar Pedrolo és reivindicar precisament una persona que entenia la creació cultural des d’aquest vessant i aquesta perspectiva. Deia que el creador no podia mostrar-se aliè a la realitat que l’envoltava i que per tant havia de prendre partit d’una manera més o menys explícita, comprometre’s i implicar-se d’una manera o altra.

L’any passat vau publicar el vostre primer llibre de poesia, un gènere que us fascina, segons que vau dir. Fins a quin punt la poesia ha canviat el vostre procés creatiu?
—He llegit molta poesia perquè és un gènere molt punyent, per mi. Amb poques paraules a vegades em desmunta i em destrossa per dins. Això fa que després t’hagis de refer i aquesta reconstrucció d’un mateix suggereix molts dubtes i preguntes. És un moment per replantejar-se coses i reconstruir-se. Crec que la poesia m’ha educat molt. Potser sí que ha canviat la meva manera d’entendre la música perquè t’ensenya a ser més esquemàtic i clar, més precís. Em costava molt arribar a les conclusions de les cançons i la poesia m’ha ajudat a ser més concís.

Els vostres treballs es destaquen per la cançó de protesta, combativa. Centreu la crítica en el capitalisme i la injustícia social. On som, després de gairebé deu anys de crisi?
—Hi ha un cert immobilisme de les esquerres, sobretot de l’esquerra transformadora. S’ha instal·lat en una certa comoditat institucional, una realitat que dóna uns beneficis i uns egos a curt termini. Crec que l’error principal és que les esquerres estan en una pausa, sospesant si la via institucional és vàlida i com resituar-se en els moviments socials. El capitalisme deixa molt poc espai per a la presa de decisions perquè és un sistema molt hermètic i pensat perquè no canviïn gaire les coses. Si les esquerres no són capaces de fer un discurs propi, de mobilitzar la societat i de deixar els egos i les quotes de poder de banda, és difícil que els sistemes social i econòmic puguin millorar en aquest món postmodern que travessa aquesta crisi de valors. Tot allò que ens semblava una misèria fa deu anys, com ser mileurista, ara ens sembla perfecte i una gran victòria.

Les esquerres han arribat a governs d’ajuntaments com el de Barcelona i el de València. També hi ha hagut canvis als governs del País Valencià i de les Illes, i ERC forma part del govern català. Quina valoració en feu?
—És clar que és molt millor que governin les esquerres, encara que siguin socialdemòcrates, que no pas partits o coalicions de dretes. Hi ha un cert marge, molt pobre, per a fer polítiques socials des de les institucions. Alguna cosa ha canviat, però el marge de maniobra és tan petit dins les democràcies capitalistes que és molt difícil de canviar l’estat de les coses. Podem legislar i canviar lleis, però a escala estructural el món, el país i la societat funcionen d’una manera concreta i és molt difícil que canviïn. Per això crec que és molt important la mobilització, una palanca per a forçar situacions de canvi. Sembla que ens faci respecte de fer servir les poques eines que tenim, com una vaga general. Si tenim la capacitat d’ensenyar les dents, les coses poden canviar. Si ens empassem tants gripaus, difícilment podrem canviar el context.

El procés és una palanca de canvi?
—La independència és una palanca de canvi perquè ens dóna la capacitat de començar des de zero, és un punt de partida nou. El procés és interessant perquè ha mobilitzat molta gent i l’ha feta sortir al carrer durant molts anys. A més, té un cert discurs social que parla de república i de nou país, d’una possibilitat de repensar-nos. És una oportunitat que tenim de no repetir els errors que hem vist que es reprodueixen als estats occidentals que ens envolten. Després dependrà de la relació de forces que configurin els governs i el país que hi haurà, però és una oportunitat de deixar enrere molts vicis i prejudicis.

Sou militant de la CUP i fins i tot heu ocupat llocs en les llistes electorals. Què en penseu, del paper de la CUP en el procés sobiranista?
—Sort en tenim, de la CUP.  Puc arribar a ser molt crític en alguns moments, però la CUP fa un paper fiscalitzador del procés. Garanteix la transparència i que no ens desviem gaire de l’horitzó, anar de cara a barraca. Per mi aquest és el paper fonamental de la CUP. Hem d’ancorar la construcció del nou país perquè sigui realment just socialment.

Quan es faci el referèndum i en previsió d’una possible resposta coercitiva de l’estat espanyol, veieu la societat preparada per a defensar les institucions?
—Hi haurà un moment que s’hauran de deixar de banda les sigles polítiques i els egos. En aquest moment hi haurà moltíssima gent que defensarà la democràcia i el dret d’exercir la nostra independència. Estic convençut que encara que hi hagi partits polítics que tenen una posició monolítica hi ha molts votants i militants que prendran posició. Hi ha molta gent del PSC, de Catalunya Sí que es Pot i de Podem que estic convençut que, arribat el moment, faran costat a la democràcia i donaran suport a les noves institucions i a la nova legalitat. De manera natural, no tindran més opció que defensar la democràcia i el sentit comú. És important que el procés sigui plural i inclusiu, es tracta de construir el país entre tots. També crec que l’estat espanyol es defensarà amb arguments de mala fe i poc acostats a la raó democràtica, i aquesta serà la seva gran derrota.

El dia 29 presenteu el nou disc a l’Espai VilaWeb amb Lluís Llach. Què representa Llach per a Cesk Freixas?
—Representa algú que, juntament amb més cantautors, va fer possible que la música fos una eina de lluita contra una dictadura i en favor de la construcció d’un país, una llengua i una cultura. La gent de la Nova Cançó és una referència geogràfica i històrica per a entendre que la música pot ser una bona manera d’explicar com funciona el nostre país i de crear debats i preguntes. Llach per a mi és un referent, com Ovidi Montllor i Francesc Pi de la Serra, perquè en un moment determinat van decidir donar la cara i posar música a una realitat amb una cara gens amable.

Proposta a la Botiga de VilaWeb

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]