Cesk Freixas: ‘Els treballadors de la música estem desprotegits, i en tenim part de culpa’

Cada dia de confinament, una cançó. Des del 13 de març, Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, 1984) ha regalat als seus seguidors tot de versions de cançons, dels seus referents i també de les primeres que va fer, i algun himne en diades i, fins i tot, alguna cançó infantil, amb l’acompanyament de la seva filla Heura. Una sèrie, la de ‘Cançons de confinament‘, que clou ara amb la que fa cinquanta, ‘Tornar‘: ‘És molta dedicació, i prefereixo acabar-ho amb una xifra rodona i que sigui un tema nou, que és una manera d’agrair a tota la gent que ha anat seguint les cançons de confinament’. Per això el videoclip s’ha fet amb desenes de fragments de vídeos enviats pels seus seguidors. Una cançó que també és un homenatge al personal sanitari.

Cesk Freixas és un treballador incansable. Des que va començar a fer cançons de ben jove, no ha parat. Amb humilitat, molt segur del que volia fer i de la força de la cançó d’autor. Ben lluny dels esclats d’èxits d’un dia per l’altre, picant pedra. Que ‘fer és la millor manera de dir’, com escriu al poema ‘Viure’, del seu darrer llibre, El delta de les paraules. I disc rere disc, ara ja en prepara el vuitè. L’enregistrarà aquest estiu gràcies als diners de tots els petits mecenes que, una vegada més, li han fet confiança. L’estol de seguidors de Cesk Freixas és tan constant i fidel com ell.

—Com és el vostre dia a dia en confinament?
—El meu dia a dia és una rutina que s’assembla al dia de la marmota. A casa tenim una nena de tres anys, i el funcionament i els horaris els marca la nostra filla. Intentem jugar a jocs, que a vegades costa trobar-ne de nous, fer les tasques que ens van enviant de l’escola. Ens ho passem molt bé i és una de les coses que més temps ens ocupa. La meva parella és professora i passa bona part de les hores connectada amb els alumnes i preparant feina. Tenim la sort que el fet de viure en un dels territoris amb menys afectació de la Covid-19, que són les Terres de l’Ebre, ens fa sentir una mica més alleugerits: menys població, menys casos de contagi. A la Ràpita tenim molt de paisatge i contacte amb la natura. Amb el nostre quilòmetre a la rodona tant podem anar a tocar l’aigua del mar com pujar als camps d’oliveres. Però el nostre dia a dia és anar darrere de la nostra filla constantment. Tenim molt poc temps per a fer altres coses que ens agradaria fer, com llegir, escoltar música, tocar la guitarra.

—Però amb prou ànim per a publicar gairebé cada dia una ‘cançó de confinament’, que ja és molt.
—Vaig començar com una manera de descompressió. I com que no em sortia de dins fer cançons noves, vaig mirar cançons que havien estat importants per a mi quan començava amb el projecte de cantautor. Aquest petit espai de creació que és la versió era la meva manera d’estar en contacte amb el procés creatiu. I en un moment en què als músics se’ns ha acabat la feina, era una finestra perquè els seguidors veiessin que continuava fent coses. Potser condicionat també per aquesta idea tant del segle XXI de no deixar de fer coses perquè la gent no s’oblidi de tu.

—Potser passarà tot l’estiu sense que es puguin fer concerts. Com us ho fareu?
—Sóc poc partidari de fer cap defensa ultrasectorial, en aquest context. Aquesta crisi afecta tota la classe treballadora. I la manera de solucionar-ho és amb mesures que es puguin aplicar a tots els treballadors. Sí que és veritat que, com a músics, tenim unes especificitats molt concretes, amb treball intermitent i molts no ens hem pogut acollir a cap mesura dels governs, perquè no som autònoms ni treballadors de cap empresa. La crisi ens afecta d’una manera concreta. Però les mesures han de ser per al conjunt.

—Sou un dels signants del manifest de treballadors de la cultura en defensa d’una renda bàsica universal.
—Crec que s’hauria d’aplicar una renda bàsica universal i acollir-nos a un dret bàsic i necessari que és que tothom tingui assegurats uns mínims per a viure dignament. I en l’estat d’alarma, s’ha d’incloure la suspensió de pagaments de lloguers, crèdits, i despeses que tots tenim i que ens continuen cobrant, i sense ingressos és difícil de mantenir l’equilibri. Sembla que ara han anunciat unes mesures específiques per al sector cultural i ens podrem acollir finalment a l’atur. Sigui com sigui, és una situació en què jo em sento totalment desemparat.

—Fa anys que reivindiqueu més organització laboral dels músics.
—A l’estat espanyol, els treballadors de la cultura ens sentim molt desprotegits. Però no és tan sols culpa de l’administració i de les institucions, sinó també nostra, dels treballadors de la música, que no hem sabut, fins fa poc, unir-nos per fer un front comú per a defensar els drets laborals, i això es tradueix que no hi ha un estatut de l’artista actualitzat, no hi ha un conveni laboral propi. I en el terreny de la defensa laboral, si no tens una sèrie d’eines al teu abast, és normal que estiguis desprotegit. Ara tenim una situació nova per a molts de nosaltres. Si no es poden fer concerts per seguretat i salut, doncs no es poden fer. El problema és que no tenim alternatives i això, en part, és culpa nostra. Per deixadesa i per aquest egocentrisme del món de la música, que ha fet impossible durant molt de temps de fer aquesta defensa comuna dels nostres drets.

—Pot ser que tot això serveixi per a avançar en aquesta unió laboral del sector?
—Tinc dubtes que la situació actual sigui desencadenant de cap presa de consciència. És molt romàntic pensar-ho, però la història ens ensenya que el capitalisme és un sistema molt difícil de canviar, i malauradament, sóc bastant pessimista en aquest sentit. Sí que és cert que, de fa uns mesos, han sortit propostes d’organització sindical en defensa d’un espai laboral de la música. I la darrera crisi, de fa dotze anys, ja va donar senyals que si no actuàvem i defensàvem els nostres drets, al final, com passa sempre, el mercat i les lògiques capitalistes acabarien defensant els qui exploten. Però encara som a les beceroles de l’organització sindical, tot i que ara existeix i fa uns anys no, i això és una bona notícia. Tant de bo hi hagués més presa de consciència, tant dels músics com en general. Però el sistema està muntat perquè cadascú tingui prou feina salvant el seu cul i prou.

—La plataforma Cultura Confinada és una alternativa als concerts en viu?
—Amb en Roger Vidal, el meu mànager i amb qui treballo de fa temps, vam pensar que, mentre no puguem fer concerts als escenaris, la millor manera era mirar de muntar una alternativa digital a tot allò que no podem fer en el terreny analògic. És una plataforma que ofereix un servei de streaming, de pagament, per a fer concerts des de casa, o en altres llocs quan el desconfinament ho permeti, amb públic reduït i respectant les mesures sanitàries. Una eina que ens permeti reinventar-nos sense perdre l’essència de la nostra feina, que és el directe.

—Dèieu que aquests dies tampoc teniu el cap per a compondre. Les cançons noves ja les teníeu fetes, doncs. Com serà el disc que prepareu?
—Les cançons ja fa mig any que les tinc triades. És un disc que anirà a buscar l’essència del format de la cançó d’autor. Per primera vegada, enregistraré en format de duet: en Víctor Nin i jo i prou. Vull que quedi constància en un disc d’aquest format, que és amb el que ens movem el 98% dels concerts. Serà un disc molt guitarrístic. He volgut acostar-me una mica més a la poesia, portant a la cançó poemes de poetes dels Països Catalans. És la primera vegada que ho faig, sempre m’havia fet molt de respecte. Però llegint molta poesia, que m’agrada molt el gènere, m’he adonat que a vegades vols escriure cançons d’allò que algú ja n’ha parlat en un poema i és impossible millorar-ho. Ara n’he musicat uns quants. L’altra part del disc són cançons pròpies. Amb la mirada posada en el fet poètic. Buscant l’essència i l’origen de la cançó d’autor, que és molt proper a la poesia.

Comptant que no hi hagi cap rebrot i que podran tancar-se a l’estudi, de prou metres quadrats per a mantenir les distàncies, aquest estiu Cesk Freixas enregistrarà les cançons que sortiran en format disc l’any vinent. Mentrestant, a la xarxa, hi ha una cinquantena de cançons enregistrades aquests dies per a qui s’enyori de sentir-lo. I, tard o d’hora, algun nou primer concert.