25.07.2017 - 22:00
Siguem nova República o ens mantinguem com a colònia de la monarquia espanyola, la de les clavegueres, Catalunya continuarà partida en dos. O en tres. De moment, aquest estiu, els mitjans convencionals ens vendran que al nord tothom és ric, desvetllat i feliç, els festivals de Cap Roig o del Castell de Peralada campen amb esplendor i alguns periodistes canten el glamur dels seus protagonistes. Les pistes d’esquí estan tancades, però en queda la remor d’una ‘gran temporada’. La gent del nord no en té la culpa, la majoria no va a aquests actes amb preus elevats i sofisticació impostada, ni tampoc no deu esquiar. Però estaran d’acord amb mi que el nostre país està descompensat: una capital que ho engoleix tot i amb la mirada posada cap a la inqüestionable riquesa de paisatge i de cultura de les comarques septentrionals. Però, i la resta?
Quan t’habitues a les terres del sud, jo parlo des de Belltall, un poble de la Conca de Barberà, equidistant de Montblanc i de Tàrrega, de Tarragona i del pla de Lleida, observes una situació desproporcionada. A la província de Tarragona, dues centrals nuclears, la petroquímica, el projecte Castor, les masses abocades cap a Port Aventura (no els escollits espectadors d’aquells festivals gironins que esmentava), els molins de vent per totes les carenes (com si a l’Empordà no hi bufés la tramuntana)… A les terres no pirenaiques de Lleida, la reserva agrícola del país i poca cosa més, això se’ns ven. Algú ha planificat una reserva espiritual i paisatgística, o això sembla. Com si les classes adinerades haguessin de mirar sempre cap amunt del mapa. Potser és millor així, més tranquils que estem, però hi ha coses que aniria bé compartir-les, que la roba bruta no sempre caigui cap a baix!
La cosa és que, en el camp cultural, concretament en l’artístic, el sud és ple d’iniciatives, d’estructures que funcionen, però és a pesar dels mitjans de comunicació nacionals, ja m’enteneu, i no gràcies a ells. L’any passat, el diari dels Godó va publicar un reportatge que parlava dels artistes de l’Empordà, com si treballar en aquelles comarques ja fos un prestigi addicional, com si fossin imbuïts d’unes muses singulars. Quina broma! Pel sud es couen moltes coses: l’Espai Guinovart d’Agramunt, la capella de Sant Roc de Valls, el Centre d’Art Terres de l’Ebre ‘Lo Pati’ d’Amposta, l’Embarrat de Tàrrega… Perdoneu, escric de memòria, n’hi ha més. I hi ha artistes que treballen, que no reben la visita de certs periodistes tal vegada perquè les ‘muses de la petroquímica’ no són bones conselleres.
Aquest cap de setmana, al monestir de Vallbona de les Monges, hi ha hagut un esplèndid cicle de concerts de música. Ho sabíeu? No van venir aquelles figures mediàtiques que passen per Cap Roig o per Peralada, actuaven músics, cantants i actrius amb una programació escollida, sense el glamur impostat. No hi vaig veure gaire desplegament mediàtic. No és que el demani, que consti. Els actes culturals són per a fruir-los, no per a deixar-se veure. No obstant això, aniria bé pensar-hi. D’aquí a uns dies, al monestir de Poblet, tornarem al festival de música antiga; en aquest cas, algun periodista ho cobrirà, ho solen fer, però perquè el festival el dirigeix Jordi Savall i els sona d’alguna cosa. Que ningú s’enfadi, que faig broma. Tot i que, com diu un amic, l’artista Antonio Ortega, en una broma sempre hi ha una part de broma.
Una última consideració. Molts catalans s’han indignat pel litigi del cas Sixena, i potser hauran anat al MNAC a veure què hi tenen, allà, del monestir cremat l’any 1936. Però quants han anat fins al Museu de Lleida a observar les obres que hi atresora? Haguessin pogut aprofitar per veure també el Museu d’Art Jaume Morera, que fa anys que brega per programar exposicions molt interessants; el centre d’art contemporani La Panera; els projectes ambiciosos de la Fundació Sorigué… I no diguem les possibilitats culturals que ofereix Tarragona. A pesar dels alcaldes de Lleida i de Tarragona, deixeu-m’ho dir, perquè aquells que s’oposen a col·laborar en una consulta al poble, als seus ciutadans, una simple consulta, poca obertura de ment poden tenir en una cultura entesa com a transformació i no com a immobilisme.
I més al sud? I més a l’est? Al País Valencià, em consta que es fan esforços perquè el món de la cultura emergeixi després de la foscor i la corruptela perversa que hi ha deixat el PP. Les infrastructures les tenen, ara cal deixar-los treballar per a una regeneració que comença. Mentrestant, a les Illes, la cosa és decebedora: les forces de la transformació no tenen polítiques culturals transformadores, canvien els polítics a toc de partit i, especialment, a l’Ajuntament de Palma es cometen irregularitats –per exemple, en la gestió del Solleric– que fan tremolar.
Ja he dit que la gent del nord no en té cap culpa. La riquesa cultural de Catalunya (i de la cultura catalana) és complectiva, no és unívoca, com ens volen vendre o com s’ha fet el país. Però, si us plau, que el pròxim parc de molins de vent s’instal·li al nord, que per tot arreu hi ha d’haver coses boniques i coses lletges. I que els paisatges intervinguts no deixen de tenir la seva gràcia. Que passeu un bon estiu!
