Catalans del nord, catalans del sud i la memòria compartida

Avui a dos quarts de vuit del vespre es presenta a l’Espai Vilaweb el llibre Una memòria compartida. Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud (Afers/Mirmanda), una obra que analitza l’existència d’una memòria compartida pels catalans, més enllà de divisions polítiques i administratives, i identifica una sèrie de múltiples elements que la configuren. L’acte comptarà amb la presència dels editors del llibre, Enric Pujol i Queralt Soler. Parlem amb Enric Pujol per aprofundir en l’obra.

—De què parlem quan parlem de llocs de memòria?
—El concepte el va ser establir el francès Pierre Nora en el seu llibre Les lieux de mémoire (Els llocs de memòria), referida a la República francesa i publicada en set volums en el període 1984-1993. L’autor hi estableix una definició molt laxa. Defineix com a llocs de memòria tot allò que contrubueixi a alimentar la memòria col·lectiva de caràcter nacional. En aquesta definició hi tenen cabuda elements tan diversos com monuments, diades nacionals, la llengua, arxius històrics, manuals escolars o la gastronomia.

—Què s’ha fet en aquest sentit a casa nostra?
—El primer a aplicar els criteris de Nora a Catalunya fou Alber Balcells, amb la seva obra Llocs de memòria dels catalans (2008). Balcells escriu el llibre ell sol, a diferència de Nora que comptava amb un gran nombre de col·laboradors i el suport total de l’estat francès. Pel fet de tenir menys recursos, l’autor dona una visió més restringida dels llocs de memòria que no pas Nora. Balcells redueix el concepte a monuments, plaques, edificis o espais emblemàtics al Principat.

—Què aporta el vostre llibre a la literatura existent?
—Volíem continuar i aprofundir en la feina feta per Balcells. D’una banda, ampliar el concepte de lloc de memòria i apropar-nos al treball de Nora, concebre molts altres elements com a llocs de memòria. I per l’altra, ampliar l’estudi a tot el territori, al conjunt dels Països Catalans. Pot semblar un calaix de sastre, però la idea és fer palesa la varietat d’elements que alimenten la memòria col·lectiva.

—La memòria ha jugat un paper especialment rellevant en la manteniment de la identitat catalana?
—Clarament. La mateixa nació dels Països Catalans no se sustenta en res més que en la memòria col·lectiva. Durant anys no hi havia institucions polítiques que la defenssessin. Avui dia, a parts del país encara no n’hi ha. Així, la memòria compartida l’ha mantingut viva sobretot la societat civil. És un procés fet d’abaix cap amunt que en altres societats es fa al revés, des de l’estat cap a la població.

—En aquest procés, hi destaqueu especialment el paper del territori com a espai de memòria.
—És un component bàsic, el territori és un referent de memòria en si mateix. Andorra, la Cerdanyà, l’Empordà, la Catalunya Nord… Existeix una memòria col·lectiva unitària, però també un cúmul de memòries circunscrites a un territori determinat que es reconeix com a tal. Alhora aquest territori s’identifica amb la catalaniat, com a part d’un col·lectiu superior del què en forma part.

—La divisió administrativa i política autonòmica ha distorssionat la identitat catalana?
—La inexistència d’una institucionalització política comuna als Països Catalans és un factor de distorsió de la identitat nacional, però malgrat això s’ha conservat una memòria compartida. Si tots els territoris seguissin el mateix ritme polític es facilitaria la construcció de memòries comunes, però la gràcia està en com en un context de tanta diversitat existeix una memòria compartida. Estem parlant d’un estat independent, d’administracions autonòmiques amb diferents graus d’autogovern i de la Catalunya Nord. Són estructures polítiques completament diferents de territoris on la memòria col·lectiva perviviu principalment en la societat. Això fa el cas català molt específic i complex.

—La independència del Principat trencaria el marc administratiu actual. Aquest procés potenciaria l’articulació dels Països Catalans com a entitat política?
—Un estat català independent seria un factor de cohesió i d’estímul d’aquestes memòries compartides, un element positiu de presa de consciència de la identitat compartida. És difícil de preveure i altament improbable que a curt termini això es traduís en una articulació política. És difícil que Andorra es vulgui confederar a curt termini amb una Catalunya inependent, però en canvi sí que poden anar molt juntes en polítiques culturals i econòmiques. Penseu que tots els veïns del Principat són catalans i la Unió Europea promou i dinamitza les relacions transfrontereres.