23.10.2015 - 10:57
|
Actualització: 29.10.2015 - 10:35
Si alguna cosa va evidenciar-se en l’entrevista al president Rajoy– a part d’ell mateix– va ser un as a la màniga que els catalans podrien jugar per seguir sent ciutadans de la Unió Europea: com diu la Constitució, “cap espanyol d’origen podrà ser privat de la seva nacionalitat”. Per tant, en el moment d’esdevenir un Estat, els catalans tindrien dues nacionalitats, a no ser que individualment renunciessin a l’espanyola.
El més probable és que hi hagués un període d’adaptació en el qual els ciutadans poguessin escollir quina de les dues nacionalitats voldrien, o fer els tràmits per conservar les dues. En tot cas, aquest període quedaria definit per la llei de nacionalitat catalana, que com puntualitza Ferran Requejo, membre del Consell Assessor per la Transició Nacional, seria postconstitucional. Que l’escenari sigui tan incert, però, no implica que no s’hagi establert un debat sobre les cartes que podrien jugar-se.
Tenir més d’una nacionalitat
La nacionalitat és un vincle que s’estableix entre una persona i un estat. La seva regulació a nivell internacional pretén evitar que una persona no pugui emparar-se en el dret de cap estat, és a dir, que sigui apàtrida. Partint del fet que cal garantir com a mínim una nacionalitat per persona, també s’ha legislat sobre tenir-ne més d’una.
Mentre que el Conveni del Consell d’Europa de 1963 es manifestava contrari a la pluralitat de nacionalitats, el de 1997 reconeix que, en determinades ocasions, fins i tot és convenient. Tot i així, segons Mònica Vinaixa, professora de Dret Internacional Privat a la Universitat Pompeu Fabra, els estats intenten evitar les situacions de doble nacionalitat, que s’acaben donant només si la persona es troba en una sèrie de situacions previstes per la llei, en aquest cas, l’espanyola. Tenir dues nacionalitats implica la possibilitat de beneficiar-se dels drets garantits pels dos països, però també una sèrie d’obligacions.
Els nacionals dels EUA, per exemple, han de tributar-hi encara que no hi visquin. Els del Perú són sancionats si no participen a les eleccions, com explica Isabel Blasi, espanyola i peruana, que ha de votar des del Consulat del Perú a Barcelona. Com a avantatges pràtics de tenir dues nacionalitats, hi ha les facilitats per travessar fronteres o poder votar. Això és el que voldria John Crockett, galés casat amb una catalana i que viu al Masnou. “Vaig mirar la possibilitat de tenir les dues nacionalitats perquè vull votar aquí, perquè és on visc i pago impostos, però vaig veure que he de renunciar a la nacionalitat britànica per poder fer-ho”, explica Crockett.
Efectivament, alguns estats exigeixen que es reuniciï la nacionalitat anterior per adquirir la nova, com Àustria, els Països Baixos o Espanya. Tot i això, a la pràctica, hi ha molta gent que té la nacionalitat espanyola i la d’un altre país, reconegudes pels dos estats sense que hi hagi un conveni institucional específic. “Per Espanya continuarà sent espanyol, encara que tingui una altra nacionalitat”, explica Ramon Viñas, Catedràtic de Dret Internacional Privat de la Universitat de Barcelona. No obstant, hi ha països en què la doble nacionalitat es prohibeix estrictament, com a Andorra o a la Xina. Així ho explica Xiaoan Ji, que fa 11 anys que viu a Catalunya, i voldria les dues nacionalitats. Per tenir l’espanyola ha de renunciar a la xinesa, però prefereix no fer-ho per si algun dia torna al seu país. Jordi Sellarés explica que, inclús en aquests casos, hi ha gent que té més d’una nacionalitat: “Acaba sent normal que la gent les tingui i no ho digui. Mentre el país no se n’assabenti, es va tirant”.
Obtenir la nacionalitat
Hi ha diversos mètodes per obtenir una nacionalitat; cada territori estableix quins criteris prioritzarà. De moment, els que prevaldrien a Catalunya són una incògnita, motiu pel qual cal basar-se en l’exemple de l’estat Espanyol. En aquest cas, el mètode principal d’adquisició de la nacionalitat és el dret de sang –ius sanguinis–, que permetia als fills dels emigrants emparar-se en el dret espanyol. Això ha donat situacions peculiars, com la de Buenos Aires, que ha arribat a ser la tercera ciutat on neixen més espanyols, perquè així els argentins poden gaudir de drets com la lliure circulació per Europa, explica Jordi Sellarés.
Avui, l’estat espanyol s’ha convertit en un país receptor d’immigrants, i segons Viñas, “Espanya ha estat molt benèvola concedint nacionalitats a gent no filla d’espanyols”. Aquestes persones tenen diferents opcions per demanar-la, però contràriament al que s’acostuma a pensar, només hi ha convenis de doble nacionalitat amb els països iberoamericans. Els habitants de les Flilipines, Guinea Equatorial, Andorra i Portugal, a més els sefardites, poden adquirir l’espanyola sense haver de reunciar a la seva nacionalitat d’origen. El cas de Dorcas Mangue ho exemplifica: va néixer a Guinea Equatorial i viu a Catalunya des dels quatre anys. Té la doble nacionalitat guineana i espanyola, ja que en tractar-se d’una antiga colònia, els seus habitants gaudeixen d’un tracte especial en aquest sentit.
En el cas dels països amb els quals no hi ha un conveni, Eduard Sagarra, professor de Dret Internacional especialista en nacionalitat, explica que és la ciutadania qui ha de preocupar-se d’acceptar una nacionalitat o altra, o de fer veure que no en té cap, per poder tenir la nova. En aquest cas, si un estat fa renunciar a la nacionalitat estrangera, el rebuig pot ser de paraula, no efectiu. És el cas de l’Emma, alemanya i espanyola que ha volgut mantenir l’anonimat en explicar que té les dues nacionalitats sense haver efectuat la baixa que li demanava l’administració espanyola. És un cas de possessió de dues nacionalitats de fet, i no pas de doble nacionalitat, ja que no està previst per cap conveni ni cap llei, explica Viñas.
Obre el mapa interactiu en gran format per veure què expliquen alguns testimonis sobre les seves nacionalitats
La doble nacionalitat catalana-espanyola
La situació en la qual es trobaria Catalunya si s’independitzés, no té cap precedent clar, tot i que Jordi Sellarés considera que el més similar seria Algèria l’any 1962. No era una colònia, sinó un Departament, és a dir, una part de la França metropolitana que formava part Comunitat Econòmica Europea. “Va ser una secessió, i es van modificar els tractats de la CEE perquè no se li apliqués el dret comunitari”, explica Sellarés. Els habitants van perdre la nacionalitat francesa en passar a ser algerians, fins i tot aquells que havien anat a viure a França. El que es planteja fer a Catalunya, per tant, seria peculiar. Per tot plegat, Jordi Sellarés veu en el procés “un punt de pilleria jurídica”. El professor de Dret Internacional creu que tenir pretencions de marxar de l’Estat, però “conservar els beneficis del territori pel que interessa és una mica contradictori”. A més, reitera que la Constitució pot canviar en qualsevol moment.
Tot i així, Eduard Sagarra considera que, en ser Catalunya un país “ibèric”, podria beneficiar-se dels convenis que l’estat espanyol té amb els països iberoamericans. Així, els ciutadans tindrien la doble nacionalitat catalana i espanyola, perfectament acceptada. Ara bé, malgrat que els espanyols d’origen no poden ser privats de la nacionalitat segons la Constitució, Ramon Viñas reconeix que sí que podria veure-se’n afectat “un marroquí que als deu anys de residència ha adquirit la nacionalitat espanyola”, és a dir, qui no tingui la nacionalitat des del naixement. Viñas destaca que, ara per ara, no hi ha cap norma penal que contempli aquest cas, però que “es podria dictar una llei en aquest sentit, de la mateixa manera que França, per Decret, privarà de la nacionalitat francesa als terroristes”.
Sigui com sigui, per veure què decideix fer l’estat espanyol, cal esperar que la independència de Catalunya sigui efectiva. A dia d’avui, l’única manera de perdre l’espanyola és rebutjar-la; no pot ser retirada per part de l’estat. I l’europea? Basant-se en l’article 20 del Tractat de Funcionament de la UE, si els catalans esdevinguessin dobles nacionals catalans i espanyols, seguirien gaudint de l’estatus de “ciutadans de la Unió Europea”. Un as a la màniga que, en un primer moment, podria ser de gran utilitat si Catalunya en quedés fora.
