Manifestació en favor de l'oficialitat de la llengua basca a Euskadi Nord

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

‘Ve vent del nord, tempesta del càlid sud’, diu Xabier Lete en una de les seves conegudes cançons.

No és una qüestió nova que s’acosti tempesta des del sud cap aquí i cap allà. Però, per això,  hem rebut a gust el vent fresc provinent d’Ipar Euskal Herria: alcaldes de Lapurdi, Nafarroa Beherea i Zuberoa han creat l’agrupació Elkargoa.

Tothom sap que París va començar fa uns quants anys a renovar l’ordenació territorial de França; a restringir-la, parlant amb precisió. Després de moltes contingències i de diversos canvis de nomenclatura -durant alguns mesos, ningú no sabia què anaven a fer-, els bascos del nord al final ho han arribat a consolidar.

La gent euskaldun ens trobem ara en un departament més extens que l’anterior, i, per tant, en un àmbit administratiu més diluït. Però, al mateix temps, Paris acceptar reunir les tres províncies de Ipar Euskal Herria en una subestructura, per primera vegada des que França es constituís en estat. Un avanç molt important.

Si es compara amb el nivell d’autogovern amb què compten actualment les dues administracions de Hego Euskal Herria, l’agrupació Elkargoa gaudirà d’un baix nivell d’autogovern. Al principi comptarà amb les competències de l’àmbit d’urbanisme, transport intermunicipal, residus, idioma, cultura … Però, amb el temps, podrà negociar les corresponents a més àmbits; sempre sota els límits estrictes del nivell d’acceptació dels jacobins.

Els promotors abertzales d’Elkargoa -hi ha gent de tota classe en ella- ens han advertit repetidament que no resulta cap ganga perquè es tract del principi, i que el que importa és que van a disposar finalment d’un instrument propi; és una cosa històrica poder reunir-se per per primera vegada tots els bascos del nord en una única agrupació.

Per això et deia, al principi, que ens ha vingut un vent fresc des del Nord (Iparralde) cap al Sud (Hegoalde)


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

La nova moda del moviment unionista és definir el procés d’independència de Catalunya com un cop d’estat. Fa setmanes que han començat una campanya respecte a això i no hi ha frase en la qual no incloguen el concepte.

Per descomptat que estem parlant de propaganda. El seu càlcul és evident: d’una banda criminalitzen el moviment i la gent que l’integra i per l’altre preparen l’ambient per a la repressió. A falta de lluita armada, inexistent al meu país, que pogués justificar la seua decisió, el cop d’estat és l’excusa plausible.

El problema és que la seua lògica és absurda. Defineixen com a cop d’estat l’aprovació de la llei de transitorietat i el referèndum. Bé, d’entrada cal aclarir que mai un cop d’estat es vota. Per definició. Però és que la seua visió de la llei de transitorietat és també absurda i interessada.

Les lleis de transitorietat són instruments jurídics molt ben definits que han servit històricament per dur a terme transicions complexes. En aquest sentit es pot comparar, no en la intenció però si en la tècnica jurídica, la Llei de Transitorietat catalana amb la Llei de Reforma Política espanyola que va donar pas a la transició. Si negues que la Llei de Transitorietat siga legal has negar el mateix per la Llei de Reforma Política. Cosa que ens porta al cop d’estat de Franco com a única font legitimadora de l’actual sistema polític espanyol.

La cosa és pitjor encara si atenem a la definició que Javier Pérez Royo i altres eminents juristes han donat a la sentència contra l’estatut que està en l’origen de la situació actual i que no és altra que parlar d’un cop d’estat jurídic perpetrat pel tribunal constitucional espanyol.

En resum que els del doble cop d’estat ens acusen a nosaltres de cop d’estat negant així l’únic instrument que els permeteria a ells netejar el primer dels seus. Ridícul,

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]