Cartes creuades: ‘Parlem de futbol (o de política)’

  • Cada diumenge els directors de Berria i VilaWeb intercanvien una carta als seus respectius diaris

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Em sap greu, Martxelo, però aquesta setmana he de parlar de futbol. La ‘remuntada’ del Barça davant el París Saint-Germain ha estat una gesta d’una alçada tan gran que no tinc més remei que fer-ho. Tot i que giraré l’argument fora del camp. La teua ànima txuri-gorria ja m’ho perdonarà…

El sis a un davant el PSG podria ser una mena de metàfora. Era una cosa impossible i va passar. Com deia Mandela, tot sembla impossible fins que passa. La cosa interessant, però, no és que passés sinó com va passar. I en aquest sentit, el president de l’Assemblea Nacional Catalana va ser ràpid a assenyalar que aquella era la lliçó a seguir. Ho va fer en un piulet amb la fotografia d’una enorme pancarta de ‘Bienvenue à la Republique Catalane’ que la realització de televisió s’havia esforçat a amagar.

El Barça va guanyar perquè s’ho va creure. Va guanyar perquè té jugadors capaços de qualsevol cosa i no un de sol. Va guanyar perquè la graderia jugava i posava la pressió sobre els francesos quan els jugadors de camp no arribaven. Però va guanyar també gràcies a la benevolència de l’àrbitre (deixem-ho així), a la sort i al fet que un jugador amb qui ningú no comptava va ficar la pilota dins en el xiulet final. Quan només quedaven catorze segons.

La descripció sembla gairebé política. Creure-hi. Bons jugadors en els partits. Comunió amb la grada, el poble organitzat. Algun suport exterior quan més ho necessites. Sort. I confiança en el fet que tant fa qui faça el gol.

En el moment en què som, aquesta és, gairebé gairebé, la descripció de la situació política. Avui publiquem una entrevista a VilaWeb amb Jean François Lisée, el líder del Partit Quebequès, que diu que nosaltres som incapaços de veure la confiança i la convicció que desprèn el nostre país a qui arriba de fora. Això és creure. La pressió, la fan els jugadors del govern però la grada està sempre atenta a eixir al carrer, i necessitem una mica de sort i alguna ajudeta per tenir un penal del nostre costat. Ara sona estrany però potser d’ací a uns dies, potser arran d’això del Consell d’Europa d’ahir, haurem de començar a parlar del possible àrbitre. I això serà un gran senyal. Aupa!


Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Ara sí que m’has creat un problema gros, Vicent: just el dia en què es juga el partit de futbol masculí entre la Reial Societat i l’Athletic de Bilbao, tu difons, urbi et orbi, que la meva ànima et sembla que és blanca i roja. En el partit d’avui ja veig que rebré per totes bandes.

Perquè els seguidors txuri-urdin em consideraran un traïdor, i els blancs i rojos diran que sóc un impostor. Tu, com jo, essent director d’un diari nacional, saps que cal nedar amb molt de compte en aquestes aigües, perquè els nostres diaris no són mai prou ‘del nostre equip’, en qüestions d’esport.

Doncs, escolta, jo també actuaré urbi et orbi. Tu ets valencià, però fa molt que vas vendre la teva ànima futbolística de valencià, si és que alguna vegada la vas tenir, al Barça. Tot i que reconec que és molt difícil de resistir-se a la temptació, tenint al davant un Panzer com el Barça. És clar que la pròxima vegada que ens trobem cara a cara, Vicent, encara que sigui per una vegada, haurem de deixar de parlar de política i parlar de les nostres ànimes esportives.

Deixant de banda els errors de l’àrbitre, va ser espectacular el que es va veure aquesta setmana al Camp Nou, i està ben portada, perquè és suggerent, la comparació amb la situació política del vostre país. L’afecció va complir amb la seva comesa a les grades, igual que la gent independentista ha col·laborat aquests últims anys empenyent la classe política. Els jugadors no la podien decebre i, encara que van arribar amb la llengua fora a l’últim segon, van aconseguir la victòria en l’eliminatòria, i això ha encès un gran foc entre molta gent catalana que encara no s’ha extingit.

És clar que la ciutadania continuarà en el seu afany; ja hi ha garanties d’això. Per contra, com arribarà la classe política a l’últim quart d’hora final? Considerant la dificultat de la situació, no convé arribar-hi amb la llengua fora, ja que la d’aquesta setmana ha estat una excepció. I, per cert, ja sabeu qui serà aquest possible àrbitre que us ajudarà des de fora?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any