Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Avui és l’Aberri Eguna, Vicent, seguint la tradició que els pares del nacionalisme van importar d’Irlanda. Des de l’anterior Dia de la Pàtria, en aquests dotze últims mesos, i això ja ho vam aprendre de vosaltres, hem fet consultes populars en pobles de mida petita i mitjana. Aquesta és la principal novetat d’engany. Les consultes han sortit bé, des del punt de vista de la participació ciutadana, ja que al voltant del 30% del cens ha acudit a les urnes. ‘Hem tingut millors resultats que els catalans en el seu dia’, hem sentit aquests mesos com a resposta als qui deien que la participació no havia estat alta. I a continuació, hem sentit: ‘Així van començar els catalans, i mira fins on han arribat.’ També tots comencen ‘així’ la cursa de 100 metres, alguns l’acaben i uns altres es lesionen un múscul i no l’acaben. Però, perquè no hi hagi malentesos, també a mi, estant com estem, em sembla una bona participació.

Vosaltres fa anys que celebreu diades unitàries, diades que han deixat en un rècord molt feble les celebracions que organitzava cadascú pel seu costat o aquelles d’abans del començament de la febre independentista, quan fèieu la manifestació vespertina per blocs. Aquests últims anys heu organitzat actes unitaris, amb diferent formulació, però unitaris i imaginatius. Els vostres conciutadans no entendrien que fossin per separat i partidistes. Però, aquí, encara no som en aquesta situació. Ens costa molt crear i enfortir una plataforma per la independència, que aglutini i posi a treballar de manera unitària els qui volen la independència per al nostre poble. Ens passem tot el dia mirant Catalunya, però no n’aprenem gaire. I per això estem nosaltres avui com estàveu vosaltres fa quinze anys.


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Els nostres dos països coneixen bé els francesos. Els nostres nords respectius, sotmesos al poder de París, no es poden fer il·lusions sobre què significa França. El jacobinisme el van inventar ells, i les conseqüències sobre la nostra terra han estat terribles.

Dit això, però, aquests últims dies, la campanya electoral francesa ens ha proporcionat escenes impensables. Primer va ser Mélenchon qui va defensar de manera pública el dret de Catalunya de votar per la independència. Després van arribar les sonades declaracions de Fillon. A Fillon li van preguntar per la independència i va dir allò de l’assumpte intern i que no volia parlar. Però quan el van pressionar va esclatar. Va dir que no podia entendre que es negués a un poble el dret de decidir. I va anar més enllà i tot: va afirmar que no es podia posar la defensa d’una frontera per sobre de la democràcia. I ho va rematar amb una frase contundent: la independència de Catalunya no és un tema tabú.

Finalment, aquesta setmana, Macron, a Còrsega, ha defensat canviar la constitució francesa si era necessari per a acomodar les necessitats de l’illa. Evidentment, els corsos no se n’han fiat, i ni bascos ni catalans tampoc no ens n’hauríem de fiar. Però no es pot subestimar el contrast enorme que aquesta mena de declaracions signifiquen. Pel que fa a Espanya. L’actitud del govern francès respecte del desarmament d’ETA afegeix un element més d’interès i tot.

Evidentment, França no ha renunciat al jacobinisme. Ni crec que puga renunciar-hi mai. Però el nivell de debat democràtic és molt superior al de l’estat espanyol hereu del franquisme. I aquí hi ha segurament la diferència. La diferència entre Fillon, Macron i Mélenchon i qualsevol polític espanyol que no siga Pablo Iglesias. A França hi ha gent que sense renunciar al seu projecte nacional saben i entenen que els problemes polítics tenen solució en el marc d’una democràcia. Votant.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]