Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Crec que, aquests últims anys, molta gent ha estat esperant una ocasió que li permetés de mostrar la seva solidaritat amb Catalunya i amb els catalans; perquè ha cregut que els bascos –la ciutadania i les entitats– hem actuat amb fredor i des de la distància en èpoques en què la gent de Catalunya caminava afeixugada. Això ha passat aquesta setmana al Kursaal de Donostia, on 1.800 persones van assistir a la conferència de Juan José Ibarretxe i Artur Mas.

En aquest local, s’hi fan infinitat de concerts i espectacles, com és ben sabut, però poques vegades es deu haver congregat tantíssima gent per assistir a una conferència.

Tal com dius, Vicent, Ibarretxe va dissertar a l’estil més TED; molt en la línia que ha seguit aquests últims anys. Mas, en canvi, va oferir a Donostia la típica conferència de sempre. I la gent va anar-hi a gaudir, a mostrar-los solidaritat, i a aplaudir incansablement. De fet, van interrompre tantes vegades les dissertacions de tots dos que al final ja era pesat i tot.

La conferència tenia lloc en una setmana molt interessant. Acabàvem de saber que el govern d’Espanya volia oferir al de Catalunya un acord que preveu 45 competències, i a través d’unes cròniques recents havíem sabut que Mas havia ofert una tercera via per fer front a la unilateralitat de l’independentisme i al tancament del govern d’Espanya.

Mas, però, va deixar ben clar que si Madrid els oferís noves competències, la ciutadania hauria de decidir sobre aquest oferiment mitjançant referèndum; i que, aquell mateix dia, s’hauria de col·locar una altra urna al mateix recinte electoral per votar a favor o en contra de la independència. I Ibarretxe va explicar la sentència que va emetre el Tribunal Internacional de l’Haia sobre el cas de Kosovo: un procés d’independència és legal si està sustentat per entitats democràtiques, si es realitza sense violència i si la metròpoli es nega insistentment a un acord mitjançant el diàleg.


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Com molta gent al nostre país, vaig seguir amb atenció la conferència al Kursaal de Juan José Ibarretxe i Artur Mas. Els dos van oferir unes intervencions excel·lents, però t’he de dir que l’estil TED del lehendakari em va sorprendre molt. Supose que al teu país esteu més acostumats a ell, però jo no li coneixia aquesta faceta tan americana. La metàfora alpinista que va explicar va ser especialment brillant. Aquest assalt a l’Everest en el qual Euskadi es va quedar al camp 2, des d’on Catalunya ha arribat fins al camp 3, i des del qual ara cal decidir si anem cap al cim o si ens en tornem a Katmandú.

Referent a això, deixa que t’explique una anècdota que crec que avui és rellevant. Poc després que el pla Ibarretxe s’estavellés contra el parlament de Madrid, hi van haver eleccions a Catalunya i jo vaig entrevistar tots els candidats. Entre ells, Mas. Aleshores em va dir una cosa que avui pot servir per a demostrar, efectivament, que el País Basc ens havia portat fins al camp 2.

En un moment de la conversa, vam parlar de les possibles aspiracions nacionals de Catalunya, que en aquell moment, al seu parer, no incloïen de cap manera la independència. I em va dir que havíem d’avançar cap a un concert econòmic, amb la inevitable referència als dos concerts bascos. I parlant d’això ,es va referir al pla Ibarretxe amb una frase premonitòria. Em va dir que havia après una cosa molt clara: que els últims de votar no havien de ser els de Madrid, com havia passat amb el pla del lehendakari, sinó els catalans.

Aquella conversa, l’he recordada moltes vegades aquests anys i l’he comentada amb ell mateix en alguna ocasió. Perquè això, que nosaltres votem els últims, és una de les claus de la situació que vivim avui i és una clau que, efectivament, ens va ensenyar el lehendakari Ibarretxe en arribar al camp 2.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]