11.02.2017 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
No sé si ha passat gaires vegades, crec que no, però en dos dies s’han esgotat les invitacions per a la conferència que farà Artur Mas, juntament amb el lehendakari Ibarretxe, el 22 de febrer. Gure esku Dago, la versió basca de la vostra ANC, ha organitzat aquesta conferència a la sala petita del palau Kursaal, amb 600 seients disponibles que han estat ocupats de seguida.
Amb la perspectiva que ha generat en molts sectors del nostre poble això que passa a Catalunya, no és estrany que tanta gent vulgui anar a una conferència de Mas. Gent que està totalment d’acord i que veu factible la independència, gent que fins i tot estant-hi d’acord ho veu impossible i, finalment, gent que pensa que és una bogeria el que passa a Catalunya.
El judici insensat a Mas, Rigau i Ortega ha augmentat l’interès per la conferència de Mas; és evident, un cop transcorregut el judici i a l’espera de la sentència, se sentirà molt més lliure per expressar-se degudament.
No han passat tants anys des d’aquell 10 de juliol de 2010 que Mas i Urkullu van sortir junts de l’hotel Majestic per acudir a la manifestació que per vosaltres va ser històrica i fonamental, la de resposta a la sentència contra l’estatut. Urkullu era president del PNB, i Mas, portaveu de l’oposició, ja que al govern de Catalunya hi havia José Montilla, cap del segon tripartit. Mas i Urkullu van fer junts aquella manifestació que va separar el passat i el futur de la nova evolució política de Catalunya.
Sempre he comentat, de broma però tampoc no gaire allunyat de la realitat, que Mas va entrar autonomista a l’hotel Majestic i en va sortir independentista. No per la pastilla que li van posar al cafè, sinó perquè arribaven, dins de l’hotel, els crits d’independència de la multitud que hi havia fora. I això que la manifestació la van convocar per denunciar les retallades que havien fet al nou estatut.
I és en aquest sentit que també dic sempre que necessitem un hotel Majestic al nostre país.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
El judici contra el 9-N, que ha fet seure com a acusats l’ex-president Mas i les ex-conselleres Ortega i Rigau, ha centrat l’atenció política i mediàtica del país. M’agradaria destacar un parell de coses sobre tot el que ha passat durant aquesta llarga setmana.
Primer, sens dubte, la gran mobilització de dilluns. Entre trenta mil i quaranta mil persones mobilitzades en els carrers un dilluns fred de febrer a les vuit del matí és moltíssima gent. Per més que s’intenti disfressar la realitat al·ludint a funcionaris o als autobusos amb entrepans, la realitat és la que és i no es pot discutir.
La reacció internacional ha estat també notòria. Hi ha hagut una autèntica allau d’articles a la premsa internacional. Hem vist i sentit declaracions de parlamentaris de mig Europa i fins i tot mocions, com al senat irlandès o al parlament del Canadà. La percepció que Espanya no és un estat homologable als nivells democràtics d’Europa ha crescut molts enters aquesta setmana. Per a desesperació de Madrid, que ha intentat contraprogramar amb una penosa visita del president del parlament europeu.
I finalment, el judici en si mateix. La línia de defensa, assumir la culpabilitat política però negar els fets que els imputen, ha despertat algun recel en diversos sectors que haurien desitjat més èpica i una reivindicació explícita de la desobediència. Jo sempre crec que davant d’un judici qualsevol persona té el dret d’escollir la línia de defensa que li semble més assenyada. Criticar des de fora és massa fàcil. Però, a més, en aquest cas entenc que els acusats intentaven posar-ho tan difícil com fos possible al tribunal, precisament per remarcar que l’únic argument pel qual s’asseuen a la banqueta és polític. Que és la denúncia transcendental tant mirant el país com mirant Europa.
I la veritat és que ho van aconseguir. Amb les proves de la vista cap jutge en un cas normal seria capaç de condemnar els acusats. Però parlem d’un judici polític. Precisament.
