Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Els últims anys hem estat mirant Escòcia i, sovint, hem posat com a exemple l’actuació que va tenir el 2012 el govern de Londres i el primer ministre David Cameron. El que va passar allà ens ha carregat de raó la carpeta dels arguments, ja que va ser significatiu que el Regne Unit –que encara no s’ha despullat de la caspa imperial– donés el vist-i-plau al referèndum sobre la independència. Ara, però, fins que no acabi el Brexit, d’ací a dos anys, no en volen saber res.

Escòcia no és una colònia i vota, és a Europa, dins de la Unió Europea, i fa un referèndum que valdria per a expandir la UE… Tant vosaltres com nosaltres hem fet servir aquests arguments, i molts més, a l’hora de mirar d’explicar l’hermètica actitud de Mariano Rajoy i contrarestar-la. Tanmateix, aquesta setmana hem sabut una notícia preocupant.

Pel que sembla, Londres, Theresa May, no està disposada a concedir el permís a Edimburg perquè faci un segon referèndum. El referèndum del setembre del 2014, el van fer amb el permís de Londres i això li va conferir legalitat i legitimitat, característiques, ambdues, que sovint no concorden. Ningú no va manifestar cap objecció a aquell referèndum en el si de la UE; tampoc els qui no li van atorgar el vist-i-plau, com ara Rajoy. Però si els mesos i anys vinents, la primera ministra May no concedeix el permís per a fer el referèndum –formalment, el concedeix la Cambra–, se’ns obrirà un nou panorama, totalment desfavorable.

L’exemple d’Escòcia –l’argument més sòlid en política, comparativament– perdria força i deixaria de ser un argument referencial. Però al mateix temps que passa això, serà interessant de veure quin camí trien els qui estan a favor de la independència –són majoria al parlament–, si és que arriben a trucar a la porta a Londres. Es quedaran paralitzats, esperant el permís? A Escòcia i a Irlanda del Nord va guanyar el vot contra el Brexit –en canvi, a Gal·les, no–. A Irlanda del Nord també volen aprofitar aquesta actitud en contra del Brexit i sol·licitar un referèndum per a poder unir-se amb Irlanda; com a conseqüència dels immillorables resultats que ha obtingut recentment el Sinn Féin. Però May cada dia s’assembla més a Rajoy.


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Aquesta setmana, Francesc Homs, cap de llista del Partit Demòcrata, ha estat desposseït de la condició de diputat. Per la seua participació, com a conseller de la Presidència, en la consulta del 9-N. És la primera vegada que un diputat és desposseït de la seua condició per una decisió jurídica sobre un tema polític. Un fet d’una gravetat impossible de dissimular. I que estableix un precedent molt perillós.

Quan Homs ja no era diputat, en la primera sessió, el nou portaveu del PDECat va demanar la paraula per denunciar aquest fet davant del ple. I la presidenta li la va denegar. Això va desencadenar una escena important quan una tercera part dels diputats van abandonar el congrés com a protesta. Entre ells, diputats del nostre país, del PDECat, Esquerra, En Comú-Podem o Compromís, del teu país, Bildu i de partits espanyols, molt i molt notablement de Podem. Estranyament o no, els del PNB es van quedar asseguts.

Aquesta és una imatge que a alguns els pot semblar anecdòtica però que no ho és en absolut. Tal com van les coses, la deriva repressiva de l’estat no farà sinó créixer. Fins al punt que el govern espanyol ja especula amb la proclamació de l’estat d’excepció. I davant de mesures dures, excepcionals, la protesta a Madrid, al parlament espanyol, tindrà un paper determinant a l’hora de desqualificar-lo i deslegitimar-lo.

El govern espanyol mira de presentar a l’exterior el conflicte català com un xoc entre una Espanya ‘constitucional’ i una Catalunya ‘rebel’, que no respecta les lleis de l’estat. I en aquest context, és fàcil d’entendre com en són, d’importants, gestos com el que s’ha vist aquesta setmana. Perquè a l’estat li costarà d’explicar la seua tesi si una tercera part del congrés adopta posicions de denúncia clara de la deriva repressiva. Bàsicament, perquè això reforça molt la tesi catalana en el sentit que el problema principal és un problema de legitimitat democràtica i autoritarisme.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]