18.01.2020 - 21:50
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
El tauler d’escacs català s’ha posat interessant. En lloc de jugar-s’hi una partida entre dos, se’n juguen moltes simultàniament, però no en un mateix tauler, sinó en taulers creuats i interdependents. Allò que passi en un tindrà conseqüències en els altres. I, per acabar-ho d’adobar, es tracta de partides internacionals.
En un, que en diuen ‘taula política’, es juga la partida entre els independentistes catalans i el govern d’Espanya. Fins fa molt poc ERC representava els independentistes catalans, però d’ara endavant serà la Generalitat la que se n’encarregui, una vegada que haurà acordat prèviament una estratègia de negociació amb partits polítics i entitats socials.
Hi ha un altre tauler, anomenat ‘hegemonia a Catalunya’, en què es juga el resultat de la rivalitat entre el PDECat i ERC. La inhabilitació del president Torra, la possibilitat que Puigdemont sigui candidat –si és que hi ha eleccions anticipades abans no s’aprovi el suplicatori–, el perill que els independentistes perdin la majoria, el propòsit del PSOE de conformar el tripartit juntament amb ERC i Catalunya en Comú… Mentrestant la CUP és a les grades, mirant.
També hi ha el tauler PSOE-ERC. Independentment de què passi en l’anomenada ‘taula política’, els dos partits es trobaran en aquest tauler conjunt, amb un blindatge a llarg termini.
I encara hi ha un altre tauler gran, que en direm ‘tauler d’Europa’, on participaran diversos agents, cadascú en el moment més oportú: el Parlament Europeu, els tribunals de Bèlgica, Escòcia i Suïssa, els tribunals de Luxemburg i Estrasburg també. Fins ara, en aquests territoris ha bufat un vent favorable als independentistes, però d’ara endavant els resultarà més advers.
Aquests taulers són interconnectats entre ells, i també amb més encara: de manera notòria en alguns casos, però també en l’ombra en uns altres. El PSOE s’esforçarà a fer veure que es tracta de taulers independents entre ells. No permetre-ho és a les mans dels independentistes.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
El mes de juliol passat milers de catalans es van desplaçar a Estrasburg per defensar el dret de tres eurodiputats catalans a entrar al parlament i prendre possessió dels seus escons. Oriol Junqueras ja estava llavors a la presó i no va ser autoritzat a anar-hi, i Carles Puigdemont i Toni Comín van haver de restar a l’altre costat de la frontera alemanya, sense entrar en territori francès, avisats que la policia espanyola en tenia preparat el segrest.
En aquell moment Espanya com a estat va afirmar que no podien prendre possessió dels seus escons perquè no havien anat a Madrid a jurar la constitució. El cas es va consultar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i es va guanyar. I aquesta setmana Puigdemont i Comín han participat en el seu primer plenari a Estrasburg mentre Junqueras continua en una presó avui més injustificada que mai.
Però avui m’agradaria de ressaltar, Martxelo, de quina manera la premsa espanyola, part de la catalana i m’imagino que també part de la basca ha intoxicat aquest tema. Mentint.
Anar a l’hemeroteca i rellegir o remirar les anàlisis, les informacions, les portades, els comentaris en les tertúlies en què ens van dir de manera incontestable que el parlament europeu mai no acceptaria aquests tres diputats hauria de fer caure la cara de vergonya als nostres col·legues, però també hauria de fer reflexionar les nostres societats.
Quan Albert Camus i Jean Daniel es van enfrontar com a periodistes lliures a la major part de la societat francesa per les informacions sobre la independència d’Algèria, Camus va escriure que ‘una societat que tolera ser distreta per una premsa deshonrada corre cap a l’esclavitud’. Espanya hauria de reflexionar sobre això, ateses les indiscutibles evidències de mentida que ha destapat aquest cas.
