Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

És el debat del segle. Ací no hi ha cap més tema de debat entre les persones interessades en el procés català. ‘Aconseguiran de fer el referèndum, els catalans?’, ‘Els el deixaran fer?’, ‘No es faran enrere?’ Aquests són ara mateix els interrogants més comuns en moltes converses entre bascos.

Mai no he estat gaire hàbil a l’hora de fer pronòstics, però jo els contesto sempre que, si els catalans no us feu enrere a conseqüència de la violència judicial, la justícia i el govern d’Espanya no podran enviar la policia a tancar per la força els col·legis electorals. En aquest punt hi ha el clímax del xoc de trens: qui frenarà primer o qui ho farà l’últim.

I jo aposto perquè el referèndum es farà.

Recordaràs, Vicent, com van discutir Sánchez i López sobre la paraula ‘nació’ en l’únic debat de les primàries del PSOE (Sánchez, Díaz, López). Va ser molt aclaridor veure un espanyol (Sánchez) explicar a un basc (López) la vigència dels termes ‘plurinacional’ i ‘nació’, tenint en el cap Catalunya, Euskal Herria i Galícia, i sabent que López no volia incorporar aquestes paraules al diccionari polític del seu partit, i molt menys a la seva pràctica.

I a qui adjudicarà ara Sánchez la responsabilitat de la política territorial en la nova executiva del partit? A Patxi López, bingo! Podia haver-li encarregat l’organització interna, o el medi ambient, però no: l’ha col·locat en l’organització territorial. Cosa que fa comprensible que l’anunci hagi causat enuig en molts sectors de Catalunya, també entre els socialistes.

Qui imposarà, doncs, el seu criteri en la pràctica diària? Sánchez o López? Aquest anunci, fet per tranquil·litzar alguns sectors del partit, segur que portarà problemes al PSC, que ha dit una vegada i una altra que no està disposat a cedir pel que fa a l’ús del terme ‘nació’.


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Hi va haver un temps que, al meu país, Xabier Arzalluz era considerat un home arriscat, valent, sense pèls a la llengua, que deia allò que molts de per ací volien o somiaven que arribés a dir Pujol i la gent de Convergència. Tot i que era evident que Arzalluz i el PNB formaven part dels pactes de la transició, molts ho disculpaven i deien que sí, que era veritat que el PNB va signar allò i va formar part d’allò, però així com amb la boca petita. Deien que Convergència s’havia involucrat de ple en la governació de l’estat i ho comparaven –insistesc que des d’ací i alguna gent– amb l’actitud del PNB, una actitud que definien de menys entusiasta i mantenint sempre la reserva que el País Basc era i és l’única nació dels bascos.

Ja ho sé, que tot això és molt més complicat i, especialment, que la imatge d’Arzalluz al teu país és molt més complexa i polèmica que no pas en el meu. Per això, no m’ha sorprès que alguns de per aquí es quedessen perplexos aquesta setmana en escoltar al vell cap dels jetzales dir que està segur que Rajoy impedirà el referèndum del primer d’octubre. (Diguem-ho tot: també va dir que el moviment independentista català li semblava admirable.)

La sensació que Espanya aconseguirà de frenar el referèndum, he de dir-te que a Catalunya no és majoritària. Molta gent, en tot cas, formula una frase que a mi em sembla, fins i tot, divertida. Et diuen que, racionalment, ja ho saben que no hi ha manera de frenar això, però que els espanyols són capaços de tot. És evident que tenim raons històriques de pes per a desconfiar del que ens pot arribar des de Madrid. Però el món ha canviat molt i avui, 2017, frenar un procés immaculadament democràtic i plural amb l’ús de la força, en una de les zones més rellevants de la Unió Europea, no sembla que haja de ser precisament senzill.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]