Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Ahir va passar una cosa molt important a Baiona: David Fernàndez va vestir camisa en els actes que es van celebrar al llarg del dia. O veu molt lluny la independència de Catalunya, o els esdeveniments d’ahir vam ser molt importants.

Al recentment nomenat ministre de l’Interior francès, Matthias Fekl, també li va semblar molt important això que es va esdevenir ahir: el desarmament d’ETA. I a la presidenta del Parlament de Navarra, Ainhoa Aznarez, i als milers de persones que van omplir els carrers de Baiona, 20.000 segons el recompte del diari Sud Ouest.

ETA es va declarar ‘organització desarmada’ dijous a la nit, i com a conseqüència de la feina que aquests mesos han fet els ‘artesans de la pau’, les armes d’ETA són ara mateix en mans de la policia francesa. Tant el govern francès com la policia estaven obligats a anar a recollir el material dels dipòsits. Els agents institucionals, polítics i socials del nord d’Euskal Herria ens han donat aquests anys una bella i exemplaritzant lliçó.

Aquests agents diuen, una vegada i una altra, que el desarmament no pot ser una iniciativa aïllada, que ha de ser integral; que és el primer de més passos, els quals tindran continuació amb les víctimes, amb els presos. Però pel que fa als empresonats, i veient l’actitud dels governs de França i Espanya, els ‘artesans de la pau’ hauran de fer una altra ostentació d’imaginació, per forçar el canvi de les polítiques d’aquests dos governs.

Finalment: la permanència d’ETA com a organització armada havia estat un impediment per a sumar solidaritats fora d’Euskal Herria, principalment en sectors progressistes espanyols. Avui tenim una pedra menys en el camí, i estic segur que encara en desapareixeran més…


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

El desarmament d’ETA, portat a terme per la societat civil, és una iniciativa tan històrica com transcendent. Davant el blocatge dels estats espanyol i francès la població s’activa i troba una manera enginyosa de fer una acció política de gran complexitat que fa pocs anys tots hauríem dit que era impossible perquè només estava a l’abast dels estats.

La lliçó basca d’aquest cap de setmana es pot sumar, així, a iniciatives complexes que han trencat motlles. Al meu país, ho van fer les consultes populars per la independència. A Arenys de Munt va començar un moviment que va ser capaç de crear administracions electorals populars durant un dia, cosa que abans era un monopoli exclusiu de l’estat. No va ser gens fàcil, però va funcionar de meravella i va ser el pas previ i imprescindible al procés participatiu del 9-N i al referèndum ja oficial d’autodeterminació que farem al setembre.

En aquest camí, però, no estem sols, els catalans i els bascos. Especialment en el món occidental, sobretot en el món occidental, com més va més iniciatives qüestionen per la via pràctica el monopoli dels estats sobre les grans decisions polítiques.

Fa tres-cents anys que el món va perfeccionant la idea de l’estat nació i encara queda molt camí per a fer. Però sense estar esgotat el límit d’aquest model d’organització política, ja n’emergeix un altre en què les decisions dels ciutadans poden substituir en la pràctica els errors dels estats o suplir la seua ineficàcia. Estic segur que, en aquest sentit, el desarmament d’ETA quedarà inscrit en els manuals.

I això, per descomptat, no és impediment per a continuar pressionant els estats i exigir-los les responsabilitats. En absolut. Que els ciutadans assumim decisions que els correspondrien als estats no vol dir que aquests puguen negar-se a complir les seues obligacions. Si més no, no sense rebre les crítiques més dures a la seua ineficàcia, al seu partidisme o la seua mala fe.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]