Barack Obama rebia dijous Donald Trump a la Casa Blanca: les cares paguen. Fotografia: Jim Watson-AFP

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Als Estats Units més d’un demòcrata s’estarà dient ara mateix: ‘la propera vegada, presentarem un candidat negre, per poder guanyar les eleccions’. Justament tot el contrari al que era habitual escoltar durant dècades: ‘mai guanyarem amb un candidat negre’.
Obama no va guanyar les eleccions de 2008 i 2012 només perquè fos negre, però és innegable que es va presentar a les eleccions amb una bona estrella. Tot d’una a milions i milions de persones -tant de dins com de fora dels Estats Units- els semblava una idea molt bona i desitjable que el país tingués un president demòcrata negre. Segurament no hauria funcionat igual un republicà negre. Collin Powell es va acostar molt en la seva època a anar amb Bill Clinton; però a l’hora de la veritat va preferir aliar-se amb els republicans moderats.
Heus aquí dos botons de mostra de l’encantament provocat per Obama fora dels EUA. El primer: d’entre tots els mítings que va donar el 2008, el més multitudinari va ser el que va donar al juliol, a Munic (Alemanya), on va aconseguir reunir més de 200.000 persones. El segon: quan li van concedir el premi Nobel de la Pau. Premis que li van concedir ‘a crèdit’, tal com va manifestar públicament el president Ibarretxe, no pel que havia fet, sinó pel que havia promès fer.
Un dubte que perdurarà per sempre: si els Estats Units no tinguessin la limitació de mandat de vuit anys, ¿hagués vençut Obama a Trump? El seguici d’Obama ha participat en gran mesura en la campanya de Clinton. Ha quedat clar que Obama és millor orador que Clinton. Però Trump els ha guanyat a tots: als del seu partit, a Clinton, a Obama, a la majoria de comunitats, a Europa  …quin mèrit.
És veritat, però, que la mateixa gent que va portar en el seu dia a Obama a la Casa Blanca ha portat ara a Trump. Es tracta del mateix poble. De manera que igual és massa aviat per especular sobre si els canvis han estat tan profunds i tan decisius.
Per cert: qui era millor per al procés de Catalunya: Trump, que es desentén de tot el que passa a la comunitat internacional o Clinton, partidària que perdurin les estructures estatals?


 

Carta de Vicent Partal i Martxelo Otamendi

Després de l’Brexit, la victòria de Donald Trump als Estats Units ha fet saltar totes les alarmes. El pròxim estiu, al voltant de l’estiu, hi haurà eleccions a Alemanya, en les quals amb tota probabilitat l’extrema dreta aconseguirà accedir al parlament. Serà el final d’una llarga seqüència que ens va a fer passar, estigues segur, molt males estones des d’avui mateix. Perquè avui en les eleccions presidencials búlgares podria guanyar el general Rumen Radev, un general pro-rus que ja va guanyar a la primera volta fa uns dies i que promet emocions fortes, per dir-ho així. El mes que ve seran els austríacs els que votaran, amb la possibilitat que l’extrema dreta arribe al govern i el mateix dia Renzi podria dimitir si, com les enquestes diuen, perd el referèndum constitucional. Després hi ha eleccions a Holanda, també amb grans possibilitats per a l’extrema dreta i el dia de Sant Jordi hi haurà presidencials franceses, on Marine Le Pen podria guanyar, tot i que espere que com a mínim no guanye en els nostres dos països.

L’onada populista ens pot, doncs, colpejar amb força. I la meua opinió és que això té una certa lògica, per desgràcia. El sistema capitalista i la democràcia liberal només funcionen de manera estable quan redistribueixen bé la riquesa i donen dignitat a l’àmplia majoria de la població. Quan això no passa, i ara no passa, els votants expressen la seua ràbia votant les opcions més dispars i moltes vegades les més equivocades. És el que ha passat amb Trump. Em sembla que la gent més que votar per Trump ha votat, farta, contra Wall Street i contra Washington. Contra el Wall Street i el Washington que Hillary Clinton representava com ningú. I que haja guanyat Trump, en aquest sentit, és un símptoma lleig, molt lleig, que des del nostre petit racó del món ens mirem amb pena i alarma alhora.

(Sobre el tema català, sincerament, no crec que siga massa important qui és el president)

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]