30.10.2019 - 21:50
Ahir es va reunir finalment l’Assemblea de Càrrecs Electes, en un acte al Palau de Congressos de Barcelona. L’assemblea agrupa electes de les institucions legalment espanyoles o europees però, com a tal institució, se situa al marge de la legalitat espanyola. S’afegeix, doncs, al Consell per la República, una institució representativa que d’ençà del primer minut actua fora del sistema legal espanyol. En la fase actual del procés cap a la independència, la necessitat que aquestes estructures ‘alliberades’ existesquen i siguen com més fortes millor és evident.
Això és així en primer lloc perquè les institucions catalanes emparades en la legalitat espanyola, bàsicament la Generalitat de Catalunya, perillen clarament. Un simple decret del govern espanyol les anul·la, com ja hem pogut constatar. De manera que el país es queda sense representació política formal.
Però aquesta necessitat també hi és perquè institucionalitzar una nova república abans no siga reconeguda és una manera d’assegurar una transició formal d’igual a igual, quan arribe. El 2017 es veié clar que la independència no arribaria de la llei a la llei, de manera que hem après que no es pot passar directament de la Generalitat autònoma a la república independent. Si fins el 2017 s’havia dissenyat un procés en què les institucions espanyoles –autonòmiques, però espanyoles al cap i a la fi– eren la base sobre la qual emergiria la república independent, ara aquesta perspectiva és poc creïble. Els límits són ben a la vista.
Per això en la nova fase en què hem entrat després de la sentència l’alternativa per a guanyar és la pressió insistent del carrer –que ha d’empènyer l’estat contra les cordes– i la construcció paral·lela d’una interlocució no subordinada a l’estat però legitimada per la població. De manera que, de fora de la legalitat espanyola, es puga assumir una posició d’igual a igual. És una actuació que té precedents en el cas català: tant al Consell Nacional de Catalunya, vigent entre el 1940 i el 1945, com al govern de la Generalitat a l’exili dels presidents Irla i Tarradellas, un govern que va acabar essent la base legal de l’actual autonomia.
Al món la creació d’aquestes entitats ha tingut sovint un paper determinant a l’hora de fer real i practicable l’aspiració d’independència d’un país. Una experiència particularment important i il·luminadora va ser el Consell d’Estònia, creat el 1989 i que us explicàvem fa temps en detall. Però n’hi ha més amb funcions, organitzacions, pretensions i maneres d’actuar molt diferents, de vegades fins i tot polèmiques, que poden servir de referència. Per exemple el precedent més que important de l’Assemblea de Kossove, la institució unilateral dels electes kossovesos, la legalitat de la qual va ser reconeguda posteriorment pel Tribunal Internacional de Justícia.
No dic, que no s’interprete malament, que no siga important de mantenir les institucions actuals. Evidentment que interessa de fer-ho. Totes. Perquè interessa guanyar en tots els terrenys. Cal mantenir el govern de Catalunya i la majoria al parlament mentre existesquen i servesquen d’alguna cosa, conscients dels límits que tenen. I cal ser tan forts com siga possible als ajuntaments, consells comarcals i diputacions. I cal guanyar totes les eleccions i obtenir majories a qualsevol parlament, inclosos l’espanyol i l’europeu. I fora de l’àmbit estrictament polític, també: cal guanyar eleccions patronals, sindicals, de clubs esportius, tot allò que siga possible. Però sabent que la independència arribarà, en aquest nou cicle on vam entrar el 14 d’octubre, en forma de ruptura i solament si som capaços d’acorralar l’estat i pressionar l’opinió pública internacional amb l’acció del carrer, despullant l’autoritarisme de l’estat i fent col·lapsar la seua acció interna i exterior. És a dir, fent això que fem d’ençà de l’ocupació de l’aeroport i que en aquesta entrevista concedida a VilaWeb el Tsunami Democràtic explica tan bé: ‘L’estat ha perdut el ritme, l’agenda. Ara és reactiu. Això feia dos anys que no passava.’
