27.10.2021 - 21:50
|
Actualització: 27.10.2021 - 23:22
Una de les queixes més amargues que es fan darrerament en la literatura catalana és la desaparició ràpida de les obres dels nostres autors de les lleixes de les llibreries. En el cas dels autors sèniors, la cosa s’agreuja, perquè és ben possible de trobar els seus darrers títols i molt sovint costa de poder llegir les obres que els han atorgat aquesta condició de referents indispensables, perquè no es troben –i sí, d’acord, sempre podem anar a la biblioteca, però un símptoma de salut cultural és tenir aquestes obres vives. Si l’autor és mort, tot empitjora encara més. Per això són d’agrair els esforços que fa Edicions 62 amb algunes de les obres més importants de la narradora Carme Riera (Palma, 1948). La darrera mostra d’aquest esforç de recuperació és la publicació en un sol volum dels relats que conformaren en el seu moment els llibres Epitelis tendríssims i Contra l’amor en companyia i altres relats, que es publicaren, respectivament, fa quaranta anys i trenta.
El nou volum compta amb un pròleg de la professora Mita Casacuberta, que contextualitza i analitza en profunditat què van significar aquests dos títols en el seu moment: el període en què Riera va tancar la primera etapa narrativa després de quinze anys en què va passar de ser una jove promesa de la literatura a ser una autora consagrada i amb una trajectòria que s’havia de seguir i que era a punt de fer el primer gran cim literari, Dins el darrer blau, del 1994.
En el cas de Riera, la narrativa breu no és un afegitó més ni un camp de proves com passa en molts altres autors de la mal anomenada generació dels setanta, de la qual ella podria ser la darrera representant, sinó que hi té un paper central. Carme Riera comença amb els relats trencadors en el moment de Te deix, amor, la mar com a penyora, el 1975, una obra que assoleix un èxit totalment inesperat després d’haver guanyat el premi Recull de Blanes, i que esdevé un dels llibres de gran recorregut de la literatura catalana. El va seguir Jo pos per testimoni les gavines, el 1977; el 1981, els Epitelis tendríssims, i el 1991, Contra l’amor en companyia. És a dir, que en els primers quinze anys de trajectòria, Riera publica quatre volums de relats.
Part central de la seva primera etapa narrativa
És clar que hi ha autors de la nostra literatura que han fet del relat breu la base de la seva obra, però en molts de casos va ser el peatge que varen pagar molts narradors abans de fer el salt a la novel·la, un salt que en el cas de Riera arriba el 1980 per la porta gran amb una obra de lectura imprescindible si es vol entrar a conèixer en profunditat els jocs literaris de la narradora: Una primavera per a Domenico Guarini. Aquest llibre beu directament de la seva època, de l’experimentació, dels textualismes, de la barreja de gèneres. Així, per confegir una gran història d’amor, Riera empra elements de la novel·la negra, collage, periodisme, assaig, per crear una novel·la en què destaca per sobre de tot la gran ambició narradora de l’autora. El 1989 també va guanyar el premi Ramon Llull amb Joc de Miralls.
Què vol dir que hi ha autors de la seva generació que varen haver de pagar peatge amb volums de narracions abans de fer el salt a la novel·la? Doncs que a mitjan anys seixanta i principi dels setanta va ser un camí que varen usar molts autors per donar-se a conèixer. Entre els coetanis de Riera, hi ha Antònia Vicens (Santanyí, 1941), que el 1968 va publicar Banc de fusta, llibre que havia guanyat el premi de Cantonigròs de narrativa el 1965, i que dos anys després va guanyar el Sant Jordi amb 39 graus a l’ombra, que també va publicar el 1968; Llorenç Capellà (Montuïri, 1946), que publica No hi ha vent a la teulada el 1970, abans de debutar en la novel·la amb El pallasso espanyat, del 1972; o el cas singular de Guillem Frontera (Ariany, 1945), que fa poesia abans de fer el salt a la novel·la. Tots ells primer varen passar per unes altres provatures abans de la novel·la, però Riera hi va reincidir d’ençà de bon començament.
Què trobaran els lectors d’aquest volum? Doncs en principi dos llibres molt diferents, amb deu anys de decalatge d’escriptura entre l’un i l’altre. Però tant en uns relats com en uns altres hi sura l’estil de la narradora, que fa que siguin recognoscibles com a seus. Hi ha un joc amb la sensualitat, una recerca d’una prosa de registre elevat, però sense ser barroca, i un gust pel joc i l’humor molt interessant. Els Epitelis tendríssims, a més, són contes eròtics que volen defugir de qualsevol mena de llenguatge barroer ni de descripció de tipus ginecològica. Riera vol seduir sense ser grollera i sense ser freda i aquest va ser el punt d’atreviment d’unes narracions que, quaranta anys després, encara fan somriure el lector. Eren uns contes que ella mateixa havia definit en l’edició de fa quaranta anys com a lúdics.
La literatura com a tema
I també com a lúdics, irreverents i crítics amb el sistema és com hem de considerar algunes de les narracions de Contra l’amor en companyia i altres narracions, que l’autora va publicar fa trenta anys i en què la metaliteratura apareix força sovint. Tal com explica Casacuberta al pròleg: “El tema del bovarisme, i per tant, el vincle estret entre la mitificació de l’amor i la literatura en totes les seves formes és també a la base dels relats que se situen en el moll de l’os de l’aparentment glamurós món literari que tan bé coneix, per dins i per fora, Carme Riera. En aquest sentit, la condició de l’escriptor, de l’acadèmia o la projecció social de la literatura són sotmesos al bisturí de la ironia que l’autora dels relats s’aplica a si mateixa, com a escriptora de narrativa breu situada en un sistema literari concret.”
Riera podria haver tingut la temptació de reescriure els contes, però ella mateixa confessa que no torna a llegir mai les seves obres un cop entregades a l’editor. Si ho hagués fet, potser la temptació de no publicar-los de nou hauria estat massa forta i tots ens hauríem perdut aquestes petites joies que clouen l’etapa primerenca d’una narradora imprescindible de la nostra literatura, una autora que ens convidava a jugar i a explorar noves possibilitats i camins i a trobar-nos amb tota l’esplendor de les possibilitats del seu talent narratiu en les distàncies curtes.
