Ara fa vint anys, Catalunya descobria el poblet mil·lenari de Tor: un racó paradisíac a la falda sobirana d’Andorra. Tretze cases de pedra fosca amb històries tacades de sang, odi i enveja. Com una telenovel·la, però massa real. La batalla legal per la propietat de la muntanya, els enfrontaments entre Casa Sansa i Casa Palanca, l’assassinat ja prescrit de Josep Montané… Mai un ’30 minuts’ (que en durava quaranta) no havia suscitat tanta expectació. Tor, la muntanya maleïda, continua essent avui un dels reportatges més vists de la història de TV3.

Per parlar d’aquest fenomen, entrevistem Carles Porta (Vila-sana, 1963), periodista, productor i entès sobre Tor. Enguany, per commemorar l’aniversari del documentari, l’editorial la Campana reedita el seu llibre, Tor, tretze cases i tres morts, on explica en primera persona la gestació del ’30 minuts’. Porta formava part de l’equip que va baixar del Pirineu a les pantalles de televisió la història de Tor. Una feina que es va allargar més de tres mesos i que recorda amb tristesa i enyorança.

Ens rep a la seu de la seva productora, al carrer de Balmes de Barcelona. A l’entrevista explica que té molta més informació sobre l’assassinat de Montané i que pensa a escriure’n un segon llibre. Tanmateix, avisa que abans necessita parlar amb l’assassí, de qui assegura saber-ne el nom. També revela que té pensat de fer una sèrie de no-ficció sobre Tor. Un projecte que té emparaulat amb una televisió espanyola però que abans havia ofert a TV3.

Dotze anys després de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ha reobert la batalla legal per la muntanya de Tor.
—No he pogut llegir l’escrit de la querella, però en essència és la mateixa cançó de sempre. Hi ha una part de veïns, concretament el representant de Jordi Riba, conegut com el Palanca, que s’ha querellat contra els altres pels drets de la muntanya. Considera que no se li respecten.

S’acabarà mai?
—Jo crec que no. Alguns representants de les noves generacions que porten Tor no tan sols no disminueixen l’odi, sinó que el mantenen i en alguns casos l’augmenten. També hi ha persones joves amb entusiasme i ganes de fer cosa, però l’odi i l’enveja, dos sentiments molt humans, s’imposen. ‘Abans que tu et facis ric prefereixo que tots dos siguem uns morts de gana’, per resumir-ho en una frase.

Però la sentència del 2005 semblava que havia calmat la mala maror…
—No ha funcionat mai. La sentència del TSJC decreta que la copropietat de Tor ha de funcionar com una comunitat de veïns normal. A més, estableix que els hereus dels signants de la primera escriptura tenen drets sobre la muntanya. Llueix bé sobre paper, però no resol res, perquè això ho han de fer els veïns. Mentre tots no inscriguin els seus drets al registre, la copropietat no podrà funcionar de manera ordinària. Ara un sol veí pot impugnar qualsevol decisió que es prengui. Una sentència no fa desaparèixer un crim sense resoldre i les desconfiances gairebé eternes. I a tot això, hi has d’afegir que la comunitat viu escampada entre Barcelona, Andorra, Sort, la Seu…

Ni un bri d’esperança…
—L’única esperança, per dir-ho d’alguna manera, és que els vells es vagin morint. Després, potser el conflicte s’anirà apaivagant.

Els personatges de Tor us continuen trucant?
—Sí. Per sort o per desgràcia, de les coses que passen allà dalt me n’assabento abans jo que els mossos o els fiscals. Em truquen i mantenim el contacte. Em feliciten l’any nou i m’expliquen com els van les coses. Suposo que m’he acabat convertint en referència per als lectors, però també per a ells.

Heu pensat mai a tallar-hi el vincle?
—Vaig creure que el tallava amb la publicació del llibre. Greu error. Gravíssima equivocació. Després del llibre, Tor es va multiplicar. Ara ja crec que no el tallaré mai. Sincerament, tampoc no m’incomoda mantenir el contacte amb els personatges. Sí que em sap greu que moltes vegades es pensin que jo els puc solucionar coses que se m’escapen. I en l’àmbit professional, em dedico a explicar històries i no vull renunciar a una que no para de créixer. Hi he dedicat vint anys de la meva vida, no la puc abandonar ara. Forma part de mi.

La coberta de ‘Tor, tretze cases i tres morts’.

Arran de l’impacte del llibre us han arribat noves informacions sobre l’assassinat?
—Una brutalitat.

Fiables?
—Absolutament fiables. He parlat amb gent que no ha parlat mai amb la policia sobre el crim. I també amb persones que van intervenir directament en la investigació.

I què diuen?
—Moltes coses. Però no ho diré en aquesta entrevista. Perquè, encara que hagi prescrit l’assassinat, són coses que necessiten confirmació. Ja vaig dir a les autoritats competents tot el que sabia amb noms i cognoms. I no va passar res.

No n’escriureu un segon llibre?
—Potser sí. Ho vaig estudiant. Vam analitzar amb la Isabel Martí, l’editora de la Campana, si fèiem una actualització de Tor, tretze cases i tres morts, però abans vull tancar la investigació. Vull parlar amb l’assassí. Fins que no hi hagi parlat, no decidiré si en publico el nom.

Sabeu qui és l’assassí?
—Crec que sé qui és l’assassí.

Però…
—No en diré el nom. De les proves periodístiques a les judicials a vegades hi ha una diferència molt gran. La investigació de tots aquests anys m’ha portat cap a una direcció i crec que no vaig desencaminat. Però vull parlar-hi, fer-li saber que l’assassinat ha prescrit i que no passa res. No voldria perdre les cames per inconscient.

Heu rebut gaires amenaces?
—Bastants. De veïns de Tor, d’hereus que creuen que no s’havia de publicar el llibre, de persones implicades en el contraban… No és una situació còmoda, però no he tingut mai por. I quan han enviat gent amb la intenció d’atonyinar-me he tingut la sort de no ser on m’esperaven.

A on?
—A la meva productora.

I què van fer els treballadors?
—Tampoc no és que rebentessin la porta. Van venir, van preguntar per mi i els van dir que no hi era. ‘Quan torni, digueu al senyor Porta que hem vingut a trencar-li les cames’, van contestar. És una manera de jugar i fer por. No és agradable, però no m’atemoreix.

Ho heu denunciat?
—No ho he denunciat mai, perquè no hi he donat importància. Si ho fes, potser sí que tindria por. Ara és una situació de certa incomoditat que no va més enllà. És molt probable que amb la reedició del llibre, i el ressò que se’n faci la premsa, rebi noves amenaces. Vaja, segur. Abans que sortís el llibre el vaig enviar a cinc o sis protagonistes principals. A tots els va semblar collonut. Ningú no va dir res. Al cap de quinze dies, quan van sortir titulars que era un èxit de vendes, van començar a insultar-me dient que era un mentider. El rèdit econòmic… És molt humà.

Jordi Riba, el Palanca.

Després de vint anys, molts lectors es demanen què se n’ha fet dels personatges de Tor. Comencem per Palanca, el gran enemic de Sansa i el veí més polèmic.
—Palanca és viu. Ha fet hereu un noi que es diu Pablo Moreno, que és germà de Lázaro Moreno, antic mosso de Palanca. Sembla que ambdós germans no tenen gaire bona relació. Salten espurnes. Palanca viu en un hotelet de Sort, com si fos una residència. Està bastant fotut, té Parkinson. Però s’omple d’energia quan li parles de Tor. Encara mossega. Es deu acostar ben bé a la vuitantena.

Rossendo Montané, germà de Josep Montané.

I Pablo Moreno, què fa?
—S’encarrega de les eugues de Palanca i del bestiar que ell ja tenia. Té cura de les pastures i té la intenció de donar vida a Casa Palanca. Potser fer-hi un restaurant. Però no té pressa.

Rossendo, el germà de Sansa, encara viu a Alins?
—No. Rossendo viu en una residència de la Pobla de Segur. No rep visites si no són autoritzades per la família.

I qui se n’ocupa, de Casa Sansa?
—Un noi que es diu Marc Gras que ha fet una pàgina web que es diu Tor Experience. Han reformat l’edifici i l’han convertit en una mena de casa rural. De fet, molta gent hi va i pregunta on van trobar mort Sansa. Gras és l’apoderat de la família i un dels més actius de la societat de copropietaris.

Francesc Sarroca, conegut per Cerdà, és viu? Perquè al llibre expliqueu que va tenir un infart quan li vau demanar sobre Tor.
—És viu i té més bona salut que no Palanca i Rosendo. Té prop de noranta anys. A l’estiu encara puja a Tor. Els fills són els qui s’ocupen de la casa.

El promotor immobiliari Rubèn Castanyer.

Rubèn Castanyer, l’home que volia convertir la muntanya en unes pistes d’esquí.
—Viu en una ciutat de la província de Tarragona. És ple d’energia i amb ganes de publicar un llibre sobre les interioritats andorranes i de Tor. Em truca molt sovint per dir-me que va trobant documents. La setmana passada em va dir que havia trobat l’estudi econòmic d’aprofitament de la muntanya. Està jubilat i ha tingut algun problema de salut. Abans de retirar-se es va dedicar al ram immobiliari per la zona de la Manga del Mar Menor.

Al llibre ja us ofereix dos maletins carregats de documents…
—Doncs ara ja en deuen ser quatre.

El projecte de pistes d’esquí i la connexió amb Andorra s’ha aparcat?
—La muntanya ara forma part ara del parc natural de l’Alt Pirineu i dubto que s’hi puguin fer unes pistes d’esquí. Els projectes de Castanyer van quedar totalment aparcats. La Diputació de Lleida i l’Ajuntament d’Alins han intentat unes quantes vegades d’asfaltar la pista del port de Cabús que connecta amb Andorra, però els copropietaris no ho volen. Ara l’asfalt arriba fins a un quilòmetre i mig de Tor, al límit de la copropietat. Obrir un nou pas fronterer aportaria un gran benefici econòmic a tot el Pallars Sobirà. Això és evident. Tanmateix, l’administració ha d’acordar l’expropiació amb els veïns i alguns no ho volen. Per què? Jo crec que no ho saben ni ells.

El testimoni Gil José.

Gil José, l’únic suposat testimoni de l’assassinat de Sansa.
—L’última notícia que en tinc és del 2009. Va ser denunciat per haver participat en una baralla. Estava per la zona de Guardiola de Berguedà fent de camàlic. Però ara no sé on és i m’agradaria trobar-lo. Deu vorejar la setantena.

El contrabandista Batallé, amb qui vau tenir un ensurt en un bar.
—Batallé s’està en un poble del Pirineu i continua igual de difícil, agressiu i conflictiu. Prefereixo no fer més declaracions.

Les rutes del contraban continuen obertes?
—Mentre hi hagi diferències de preus entre l’una banda i l’altra de la muntanya el contraban continuarà existint. Sobretot de tabac, però hi ha tràfic de tot. En aquest sentit, hi ha una cosa que poca gent sap. Andorra rep contenidors a través del port de Barcelona que no es poden obrir ni escannar fins que no toquin territori andorrà. Obrir-los constituiria una violació de la sobirania d’Andorra.

Marli Pinto i Josep Mont, els únics condemnats per l’assassinat. Posteriorment absolts.

Josep Mont i Marli Pinto, els dos condemnats per l’assassinat i després absolts?
—Són morts tots dos. Mont va morir de cirrosi i Pinto de sida.    

Van aconseguir ser indemnitzats pels catorze mesos de presó?
—No. Aquest no només era un problema seu, sinó de totes les víctimes del sistema judicial espanyol. L’execució de les sentències és un calvari, però rebre indemnitzacions després… Impossible.

Sisqueta, la dona que controlava el poble des de la finestra.

Sisqueta, que vigilava tot el poble des de la seva finestra.
—Va morir fa anys. La seva filla Pili i Lázaro són els qui porten la casa. El restaurant continua obert a l’estiu i fan menjars a dojo.

Lázaro continua formant part de l’ecosistema de Tor.
—Oi tant. És com una mena de batlle de facto. És l’home més dominant de Tor. Amb en Palanca dèbil i vivint a Sort, el mascle alfa és ell. Lázaro és qui més temps passa al poble i qui rasca l’esquena a les parets marcant territori. Ell i la Pili són els qui han mostrat més estimació per Tor. Quan es fon el gel de la carretera són els primers de pujar-hi i s’hi queden fins a l’últim dia.

Lázaro, antic mosso de Palanca.

I els hippies que acampaven a les bordes de Sansa?
—S’han dispersat molt. Allà dalt ja no en queda cap. Alguns, com ara Boro, són morts. Gregori és eremita en una parròquia i Olivella fa de guarda de seguretat a Barcelona. Els altres s’han perdut. El campament s’ha desmantellat completament.

Quines són les cases fortes del poble ara?
—No sé si podríem parlar de cases fortes…

Quines són les més actives, doncs?
—Ara mateix hi ha dos nivells. Uns que hi tenen acció directa, com ara Pili i Lázaro, amb el restaurant de Casa Sisqueta, i Marc Gras, amb Tor Experience a Casa Sansa. En el segon nivell hi ha els qui hi tenen una activitat més indirecta. Es preocupen de mantenir la casa més o menys digna i de treure rendiment de les pastures i la fusta.

Ha canviat gaire el poble amb la mitomania i el turisme literari que ha despertat el llibre?
—Hi ha hagut una afluència turística enorme. Un fenomen que no va preveure ningú, jo tampoc. Per culpa del llibre, per Tor hi han passat milers de persones. D’això en pot donar fe la Pili, que servia noranta dinars en tot un estiu, i d’ençà de la publicació del llibre en serveix noranta cada dia. Si no hi reserves no hi menges. I vés a saber quanta gent va a dormir a casa Sansa sabent que hi van matar Josep Montané… Si tot plegat ha comportat canvis profunds a Tor i la seva gent, és una pregunta que te l’han de respondre ells.

Com recordeu els tres mesos de rodatge per al ’30 minuts’?
—Aquells mesos van ser magnífics, però molt durs. Durant un mes i mig no ens rebia ningú. Ningú. Que cada dia la gent et tanqui la porta als morros et fa sentir molt impotent i frustrat. No teníem ni un minut de vídeo filmat.

I què deien a Sant Joan Despí?
—En Joan Salvat, el director del ’30 minuts’, i companyia es van portar de meravella. Ens van aguantar. Suposo que també els vam convèncer que tard o d’hora la història tiraria endavant. Quan hi penso sento tristesa i enyorança. Ara cap equip del ’30 minuts’ no pot fer una investigació com aquesta. Treballen a preu fet i això afecta la qualitat dels reportatges. És una pena, però es veu cada diumenge.

Com us vau guanyar la confiança de la gent?
—Amb temps i molta persistència. Un dels grans errors del periodisme actual és pensar que una cosa s’ha de resoldre amb una setmana, deu dies o tres trucades. No, no, no. Per localitzar Rubèn Castanyer, vaig tardar dos mesos. Després de l’emissió, mantenint l’interès per la història i la paciència, han sortit moltes més coses. Tanmateix, cada cas és un món. La UNESCO té un manual sobre periodisme d’investigació, però amb la gent no hi ha instruccions que valguin.

El periodisme d’investigació es va morint?
—M’agrada molt poc parlar d’això perquè no me’n considero pas un mestre. Tot al contrari, un aprenent constant. Ara, confio que els mitjans s’adonaran que les històries pròpies, amb profunditat i ben narrades, són les que aconsegueixen seguiment entre els lectors. Les notícies aïllades ja les dóna Twitter. Potser m’equivoco, però s’ha de marcar la diferència i no pas ser el més ràpid. I si això s’ha perdut de vista, ha estat per covardia. Sobretot empresarial, perquè no s’ha sabut treure rendiment econòmic d’aquestes històries potents. Però això no vol dir que sigui impossible. The New Yorker n’és un exemple.

Per la manera com heu parlat abans de TV3, sembla que ara la cadena no faria un reportatge com Tor, la muntanya maleïda. És així?
—És possible. Em sap molt greu que una casa com TV3 hagi perdut l’esperit de modernitat, d’atreviment i de lideratge, que la feia única. Evidentment, els continguts i l’audiència se’n ressenten. Però no són els únics. Aquest procés de desgast i descomposició també afecta els treballadors. No crec que hi hagi només un culpable d’això, és una inèrcia que fa anys que s’arrossega.

Doncs la inèrcia es menjaria una història addictiva.
—Penseu que ‘Tor, la muntanya maleïda’, vint anys després d’emetre’s, continua entre els deu més vists de la pàgina web de TV3. Un reportatge del 1997! De fet, és l’únic ’30 minuts’ que s’ha reemès per petició popular. I es va reemetre a l’abril, fora del període de vacances. Una cosa totalment excepcional. Em sap greu que TV3 no hagi tret més redit d’aquesta història.

No em puc creure que no us hagin ofert fer una sèrie o un film.
—Treballo amb una cadena espanyola per fer una sèrie de no-ficció. No hi ha res signat encara, però ho anem treballant. No crec que tardem massa.

I TV3 res?
—Encara hi som a temps.

És on va néixer la història…
—Fa tres anys que proposo a la cadena de fer un projecte nou. És recurrent. He parlat amb moltíssims directius i caps de departament. He anat a Sense Ficció, Nous formats, Ficció… Per falta d’insistència no deu ser pas. Però amb les turbulències que viu la casa no hi he trobat mai cap interlocutor vàlid. Massa canvis. Una altra qüestió és si TV3 té prou diners per a fer una sèrie de no-ficció.

Potser la nova direcció canviarà d’opinió.
—No descarto res. Però jo he de treballar i és molt possible que abans ho vegem en una cadena espanyola. Penseu que TV3 podia haver engegat el projecte fa molt de temps. A l’arxiu tenen les trenta hores d’imatges sobre Tor que vam enregistrar el 1997. I res.

Podeu comprar el llibre a la botiga de VilaWeb

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]