24.05.2016 - 05:00
Per què és important investigar des d’una perspectiva de gènere?
Es podria dir que investigar des d’una perspectiva de gènere significa investigar d’una manera menys bòrnia. La investigació convencional, suposadament neutral, és una investigació mancada d’un ull, en el sentit que només es fixa en la meitat de la població, i a més incorre en un espècie de pecat de supèrbia en imaginar què allò que s’observa per a la població masculina serveix exactament igual per a la població femenina, tot i què no necessàriament és així. S’ha de tenir en compte que som poblacions diferents en molts sentits: per raons biològiques, per raons socials i per la combinació d’ambdues. Per tant, un mateix element pot generar impactes diferenciats per a cadascuna d’elles. Com a exemples se m’ocorre la investigació mèdica o farmacològica, l’organització del trànsit a les ciutats o el disseny dels habitatges.
Quins problemes es troben per a investigar en aquesta línia?
En sociologia, un problema important és la carència de mostres que diferencien entre dones i homes. Per exemple, al Centre d’Investigacions Sociològiques, que és un centre finançat públicament per a la investigació sociològica a Espanya, la majoria d’investigacions amb una antiguitat de vint anys no compten amb aquest tipus d’informació. Així, si volem fer un anàlisi històric, a partir d’un determinat moment no disposem de dades. A partir de la decisió del Consell de Ministres del 8 de març del 2005 i posteriors lleis orgàniques, s’estableix que totes les dades que s’extrauen amb finançament públic han d’estar desagregades per sexe. Així i tot, encara se segueixen finançant investigacions en què no es controla l’equilibri entre sexes a la mostra, ni la desagregació de dades per sexe.
Vostè utilitza un concepte d’elaboració pròpia, el d’«histèresi social de gènere». Què significa?
El concepte d’histèresi s’utilitza en física per a referir-se a materials que si són sotmesos a unes determinades condicions, generalment de pressió, pateixen una deformació i que, quan s’elimina aquesta pressió, actuen com si encara la suportaren, continuen deformats. El que jo plantege per a la dimensió social és que se sofreix una espècie d’histèresi social de gènere, en el sentit que durant segles la humanitat s’ha acostumat a veure que les dones únicament ocupaven espais a la vida privada i de poc nivell, amb escasses dones que destacaren en àmbits polítics o científics, més enllà d’algunes excepcions. Fins i tot s’ha arribat a pensar durant segles que les dones no servien per a desenvolupar determinades tasques. Però actualment trobem més dones que homes a les universitats, i amb un rendiment superior al dels homes. Podem trobar dones a tots els àmbits de la ciència, descendint a volcans, submergint-se als oceans, a l’Antàrtida, realitzant qualsevol tipus de professió amb un requeriment altíssim d’especialització, i no obstant això encara se segueix pensant que els homes són millors o més adequats per a certes qüestions al voltant del pensament i que gaudeixen d’una capacitat cognitiva més potent que les dones. Aquesta crec que és una espècie de deformació en la nostra manera de percebre el món que encara es manté avui, i es manté també en la ciència.
Com afecta la desigualtat de gènere al món científic i acadèmic?
Des de l’accés a la universitat ja tenim un cert sexisme en l’elecció de carreres. Més endavant, tot i que no és gaire perceptible, durant el procés que va fins al doctorat les dones obtenen millors resultats que els homes, i actualment, podem dir què el 50% de les lectures de tesis doctorals estan fetes per dones. Però a partir d’aquest punt comencen a perdre pes, i són expulsades progressivament del sistema acadèmic-científic. El percentatge de catedràtiques a Espanya no arriba al 20%. Al CSIC, les professores d’investigació arriben fins al 22%, uns nivells molts semblants als de les mitjanes europees. Per descomptat, la presència de dones als càrrecs de poder en les universitats és escassíssima. Avui en dia, només tenim una dona rectora, a la Universitat de Granada. És tan greu l’assumpte que el 20 de juny es presentarà a Brussel·les una associació de dones rectores europees, amb la intenció de donar visibilitat a aquesta escassa presència de les dones en els organismes que dirigeixen la docència universitària i la investigació. La situació és molt semblant als centres d’investigació, on menys d’un 15% són dirigits per dones. Pel què fa al món de l’empresa, a Espanya trobem un 33% dels càrrecs en I+D ocupats per dones, xifres superiors a la mitjana europea. No obstant això, trobem molt poques dones en la cúspide de les empreses de base científica i tecnològica i, a més, en aquestes empreses s’ha observat que l’escletxa salarial entre dones i homes és altíssima.
Respecte a la relació entre gènere i promoció científico-acadèmica, trobem conceptes com el de «sostre de vidre» o «canonada foradada». A què fan referència?
La metàfora de la canonada foradada s’utilitza per a referir-se al fet que, tot i que a la universitat s’accedeix de manera igualitària o fins i tot amb un nombre major de dones, a mesura que s’avança en la carrera universitària i professional la seua presència va minvant. Les dones van perdent-se, van caient pels forats a mesura que augmenta l’altura de la canonada. El concepte de sostre de vidre també fa referència a aquest fenomen. Les dones progressem a l’escola primària i secundària, accedim a les titulacions que desitgem i les superem més exitosament què els homes. Els premis nacionals final de carrera que destaquen les persones amb millors expedients s’han concedit sobretot a dones els darrers anys. Però a partir d’aquest moment, quan s’ha d’accedir a un organisme públic d’investigació o a la universitat, les dones comencen a desaparèixer, i a mesura que pugem escalafons es redueix dràsticament la seua presència. És a dir, trobem un sostre invisible, per això li anomenem «de vidre», que tot i ser invisible és molt dur, sembla un vidre blindat.
En què consisteix l’anomenada «síndrome de la impostora o de l’impostor»?
S’ha encunyat aquesta expressió per a designar una espècie de temor que aclapara algunes persones que arriben a una posició alta. Els fa sentir que tal vegada no haurien d’ocupar aquest lloc, que no tenen mèrits suficients per a estar allí. Arriben a témer que en qualsevol moment passe alguna cosa que pose en evidència que són de menor nivell del requerit. Aquesta síndrome la solen patir sobretot les dones, perquè a diferència dels homes des de menudes no han sigut educades per a pensar: «xiqueta, tu ho vals, tu pots aconseguir qualsevol meta». Ha hagut de vindre una marca de cosmètics per a que algú digués això de «Porque yo lo valgo». D’aquesta manera és molt complicat. Les dones treballen molt dur per a aconseguir els seus objectius, però no van rebent aplaudiments pel camí. Així, quan es troben en llocs elevats poden arribar a dubtar si realment ho valen, sobretot si tenim en compte que altres persones –generalment homes– que es creuen amb mèrits sobrats els disputen aquest lloc.
Realment podem parlar de plena llibertat d’elecció d’itinerari formatiu? De quina manera condicionen les expectatives i estereotips de gènere aquesta elecció?
Les persones estem molt condicionades per l’entorn on vivim, i les expectatives per a les xiquetes i els xiquets solen ser bastant diferents. Els models que veuen a casa a mesura que van creixent, les joguines diferenciades, la majoria de contes o els programes infantils de televisió són alguns dels factors que van indicant quin és el rol masculí i quin és el rol femení, i de quina manera professionalitzar-se. Aleshores, com en tantes altres coses, estem molt condicionats a l’hora d’escollir una professió.
Actualment està realitzant investigacions sobre l’escletxa salarial. Es lliura d’aquest tipus de discriminació l’àmbit científic-acadèmic?
En aquests moments, des del grup de ciència i gènere del departament de Sociologia estem realitzant una investigació sobre l’escletxa salarial a la Universitat de València, integrada en el segon pla d’igualtat de la nostra universitat. Encara no tenim dades suficients per a poder extraure conclusions al respecte. No obstant això, acabe de veure, en primícia, la investigació realitzada per unes col·legues de la Universitat del País Basc i la discriminació salarial entre dones i homes resulta molt visible, a tots els nivells acadèmics i fins i tot entre departaments. La investigació que fa un parell d’anys van realitzar les col·legues de la Universitat de Santiago de Compostel·la va donar resultats semblants, com també és el cas d’una investigació pionera en aquest camp a les universitats austríaques. Així que no, no ens lliurem.
Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.
David González. Graduat en Sociologia i estudiant del Màster Universitari en Història de la Ciència i Comunicació Científica de la Universitat de València.
