Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin

Jesús de Natzaret tenia raó. Mahoma també en tenia. I Siddharta Gautama. I Confuci, Lao Tse… Tots els profetes, occidentals i orientals, deien la veritat. Van ser les persones, que en van fer interpretacions equivocades. Aquest és el punt de partida del Cao Dai o caodaisme, una jove religió que va néixer al sud del Vietnam a començament del segle XX i que com més va més seguidors acumula, fins i tot fora del sud-est asiàtic.

El Cao Dai, que literalment vol dir ‘torre alta’, es va fundar el 1926. Cinc anys abans, suposadament, Déu es va aparèixer en forma d’un gran ull davant d’Ngo Van Chieu, un alt càrrec de l’administració francesa a la província colonial de la Cotxinxina. En només dos mesos, el Cao Dai havia aconseguit 20.000 adeptes, i el 1930 aquesta xifra ja s’enfilava al mig milió. El 1975, després de la victòria comunista a la Guerra del Vietnam, va haver de veure com el nou govern il·legalitzava totes les religions. Si bé no es podia practicar públicament, el Cao Dai va continuar viu, i el 1997 se’n va aixecar la prohibició. Ara es calcula que hi ha més de sis milions de fidels a tot el món.

El Gran Temple

En Bui Huu Y, o Ynep, és un d’aquests creients. Té 31 anys i és caodaista des que té coneixement. Viu en una granja on planta kèo nèo (Limnocharis flava), una mena de ceba dolça insípida considerada per molts al Vietnam com el menjar dels pobres. També hi té quatre vaques geperudes i un grapat de galls i gallines.

Cada setmana s’acosta fins a Tay Ninh, la capital de la província homònima, i visita el Gran Temple, la meca d’aquesta religió. Arquitectònicament, l’edifici impressiona per la gran barreja d’influències. La façana i la teulada semblen extretes d’una pagoda xinesa. A cada costat de l’entrada s’aixequen dues torres com si fossin uns campanars catòlics. Sota els peus, el terra de rajoles recorda el d’una mesquita.

Una vegada dins, es poden pujar els nou graons que separen cada nivell del temple. Representen els nou cels en què creu el Cao Dai. A l’últim graó, el més elevat, hi ha una gran esfera verda de tres metres, tres decímetres i tres centímetres de diàmetre. És l’Univers. Allà es pot veure la constel·lació del Carro Gran. Just a sobre, hi ha el gran ull que ha esdevingut el símbol de la religió. És l’ull esquerre de Déu, que tot ho veu, en tot moment i a qualsevol lloc.

Molta gent recorda aquest símbol com l’Ull de la Providència, vinculat al cristianisme i a la maçoneria, i que es pot trobar als bitllets d’un dòlar americans. No obstant això, ja s’havia representat molt abans en altres religions. A l’antic Egipte, era l’ull d’Horus, i a la mitologia nòrdica es dibuixava per representar l’únic ull del seu Déu més important, Odin.

Centenars de creients passen cada dia pel santuari per contemplar-lo i per resar. El Gran Temple, construït el 1947 després de vint anys ininterromputs d’obres, és la principal atracció de la Ciutat Sagrada del Cao Dai. La Santa Seu comprèn més de 20.000 hectàrees dividides en divuit districtes on hi ha altres edificis d’adoració, les residències dels alts càrrecs dins l’estructura jeràrquica de la religió, un hospital i una escola, entre més.

Els dies especials, com el Tet (any nou lunar), són milers els qui s’hi acosten. Molts ho fan enfundats en les tradicionals túniques blanques. Si bé es consideren monjos, això no vol dir que ho siguin tal com els coneixem en les cultures de tradició catòlica. Hi ha diferents nivells d’implicació. La majoria no viuen pas aïllats de la resta de societat i, de fet, es poden casar i tenir fills, i tenen una vida ben semblant a la de qualsevol veí amb altres creences. Tot i això, és molt habitual trobar-se amb seguidors que, en el temps lliure, tenen cura dels temples i hi fan vida. La major part dels fidels són vegetarians, tal com demana la religió, per a netejar l’esperit i la ment.

Cap de família, pagès i monjo

L’Ynep n’és un exemple perfecte. És casat i té una filla i un fill adolescents. Cada dia treballa al camp. Submergeix els genolls dins les plantacions inundades on el kèo nèo es baralla per uns raigs de llum i recull els brots que després vendrà als altres camperols de la zona.

Normalment, es passa tot el dia amb el sol torrant-li l’esquena i protegint-se el cap amb un barret de palla, però sempre que pot visita el seu temple de referència, més petit i proper que el de Tay Ninh, i ajuda a netejar-lo i fer-hi cerimònies religioses. A vegades, fins i tot, s’hi queda a dormir estirat en una hamaca.

Quan no pot fer-ho, l’alternativa és resar des de l’altar que s’ha habilitat a casa. És un edifici molt humil, i l’habitació més gran està dedicada quasi exclusivament a l’oració. Hi té un altar gran i dos de més petits. Cadascun venera diferents personatges importants del caodaisme, com ara Jesús o Confuci. Cada dia renova amb diligència l’encens, el menjar i les begudes que utilitza com a ofrenes. Més del 90% de cases a Tay Ninh disposen de racons com aquest.

El yin, el yang i els temples

Com el temple on va Bu Huu Y n’hi ha molts més. Només a la província de Tay Ninh n’hi ha més de cent. A la resta del Vietnam se’n poden trobar uns vuitanta. A més a més, segons el Centre d’Estudis del Cao Dai, aquesta religió també ha arribat a altres països, com la veïna Cambodja, Austràlia, França, Alemanya, Gran Bretanya, el Canadà i, sobretot, els Estats Units, on hi ha importants comunitats de vietnamites.

Normalment, es poden diferenciar fàcilment dos tipus de temples. L’un és el del Pare, el de Déu, que es representa amb el gran ull. Aquests santuaris tenen dues torres a banda i banda de la façana. Són rèpliques més petites del Gran Temple de Tay Ninh, però igualment acolorides i agradables de visitar. L’altre temple és el de la Mare, una deïtat situada només per sota del Pare pel que fa a poder i importància. L’edifici té una pagoda central en comptes de les dues talaies.

Seguint la creença taoista, l’un és el yin i l’altre el yang, i junts formen el tot. El Pare és el yang, responsable de l’esperit, la masculinitat i l’expansió. La Mare, en canvi, és el yin. Ella representa el cos, la forma, la feminitat i la cura.

A la província de Tay Ninh és impossible no topar-se amb un temple caodaista. Els seus campanars disfressats de pagodes sobresurten per sobre la mar de teulades de gairebé totes les ciutats. A les províncies del voltant també se’n troben, tot i que menys. Tots segueixen els cànons hegemònics que marca la Santa Seu. O gairebé tots. Veure’n un de diferent és pràcticament com trobar-se un trèvol de quatre fulles. A la diminuta localitat de Tan Thanh, ben bé al delta del Mekong, hi ha un santuari construït el 1958 que no s’assembla a cap altre. Està tan amagat que ni el carrer que el veu alçar-se apareix en els mapes, i molts dels seus veïns ni tan sols saben que existeix.

Víctor Hugo, el sant

La cosa que no pot faltar a l’entrada de cap temple és la imatge del Pacte dels Tres Sants. És una pintura on es poden veure els tres personatges que signen la tercera aliança entre Déu i la humanitat (la primera la va signar Moisès i la segona Jesús). Són Sun Yat-Sen, el dirigent de la revolució xinesa del 1911; Nguyen Binh Khiem, un poeta vietnamita; i, curiosament, Víctor Hugo, l’aclamat escriptor francès. L’autor d’Els Miserables era un gran aficionat a l’espiritisme i va pronosticar l’arribada de noves religions. Ell és l’encarregat de les missions espirituals del Cao Dai a l’estranger.

Entre les figures més mediàtiques que venera aquesta religió també hi ha Lenin, Shakespeare i Juana d‘Arc, qui teòricament va contactar amb alguns mèdiums del caodaisme mitjançant l’espiritisme.

Curiosament, Catalunya apareix als llibres d’història del Cao Dai. La primera aparició en públic feta a l’estranger va ser a Barcelona durant el cinquè Congrés Internacional Espiritista. L’esdeveniment es va fer de l’1 al 10 de setembre del 1934 al Palau de Projeccions de l’ajuntament, i va rebre la visita del batlle d’aleshores, Carles Pi i Sunyer, i del president de la Generalitat, Lluís Companys. Tal com recull el llibre-resum del congrés, el professor francès Gabriel Gobron va presentar una moció perquè es demanés al parlament francès que reconegués el Cao Dai com una religió amb els mateixos drets que, per exemple, els cristians. Els espiritistes assistents van aprovar la moció.

Mons paral·lels

Com el budisme, el Cao Dai defensa que els éssers vius som en un cercle de reencarnacions. Només hi ha una manera d’escapar-se’n abans del dia de l’Assemblea del Drac i la Flor (similar al Dia del Judici Final del cristianisme). La clau és tenir un bon comportament que ens permeti escalar vida rere vida fins a aconseguir, finalment, de reposar en un dels nou cels.

Concretament tenim davant 67 nivells fins assolir el descans etern. Segons el caodaisme, aquests nivells són, de fet, planetes i mons paral·lels. Ara mateix som al món 68. Amb cada reencarnació podem desplaçar-nos, normalment, un grau cap amunt o un cap avall. Per sobre el primer planeta només hi ha el cel. L’infern, dividit en deu sales, es trobaria després del 72.

La doctrina defensa que, des del pacte dels Tres Sants, ha començat la tercera fase per a aconseguir la salvació de la humanitat. Després que els homes fallessin en la interpretació dels missatges de tots els profetes que Déu va enviar, aquest va decidir de no fer servir més intermediaris i contactar directament amb les persones. Per aquest motiu es va aparèixer, suposadament, davant d’Ngo Van Chieu el 1921.

El Cao Dai diu que aquest serà un període de molta intensitat religiosa i que ‘unirà Déu i la humanitat de maneres inimaginables’. L’objectiu fonamental d’aquesta fase relativament nova és el d’unir totes les religions.

Una cultura pròpia

Com passa amb tota religió, el caodaisme té la seva cultura. A part de les característiques túniques blanques dels adeptes, també disposa d’una gastronomia única, i s’han desenvolupat plats vegetarians que són molt difícils de trobar en altres llocs del Vietnam. A més a més, el Cao Dai té les seves festivitats, com ara el festival de Déu, el novè dia del primer mes del calendari lunar, i el festival de la Mare, el dia 15 del vuitè mes del calendari lunar.

Aquestes són ocasions excel·lents per a meravellar-se tant amb les activitats folklòriques pròpies del Vietnam com per les específiques d’aquesta religió. Això es pot entreveure, sobretot, en les tradicions musicals. A les festes, no hi manquen mai els tambors decorats amb la bandera tricolor del Cao Dai, que representa les tres principals religions (vermell pel confucianisme, groc pel budisme i blau pel taoisme). Els músics, vestits de blanc, repiquen l’instrument de percussió amb totes les parts del cos possibles i, alhora, fan piruetes.

També són úniques les seves cançons, que es podrien definir com una barreja de cants gregorians i de mantres budistes. És habitual sentir-los en casaments i en funerals.

La vida i la mort

A Tay Ninh hi ha un gran cementiri caodaista. Visitar-lo és una experiència única. Contràriament a allò que semblaria lògic, és un lloc ple de vida. Centenars de persones vestides de blanc visiten els seus difunts. Als passadissos, hi vagaregen venedors ambulants de begudes, flors, encens i, fins i tot, hi ha bars on passar l’estona. Sobta topar-se, enmig de les parcel·les de làpides, amb camps de conreu treballats pels tractors que hi zigzaguegen. Fins i tot, aquests pagesos aprofiten per vendre els enciams que acaben de collir del camp. Hi ha familiars que van a dinar davant la tomba d’un ésser estimat, i aprofiten per netejar-la o, fins i tot, per tornar-la a pintar. És un cementiri amb bullici.

L’Ynep el visita de tant en tant. Allà hi ha enterrats la seva cunyada i el seu nebot, que van morir en un accident de trànsit no fa gaire. Baixa de la moto amb un somriure, curiosament l’expressió facial més repetida entre els qui porten ofrenes als seus éssers estimats. Té la certesa que han començat una nova vida en algun altre lloc. Amb una mica de sort, espera, haurà estat al planeta 67.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada‘:
—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L‘orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L‘autèntica religió d‘Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d‘Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d‘Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola