La plaça de Sant Felip en un rar moment de calma. Foto: Albert Salamé

El 2003 vaig visitar la plaça de Sant Felip Neri per primera vegada. Llavors era una plaça bastant oculta i necessitaves que algú que la conegués te la mostrés. En el meu cas va ser la Bel Olid i aquell dia vaig descobrir la història terrible de les marques que hi ha a la façana de l’església. El bombardatge del 30 de gener del 1938, fet per l’aviació italiana que s’havia enlairat des de Mallorca, que havia causat una gran mortaldat entre els nens de la plaça que no havien pogut arribar al refugi. Vaig pensar que algun dia en faria alguna cosa. Que en tenia una mena d’obligació. La llavor va començar a germinar en una classe de filosofia del juny de 2006, a la Universitat Pompeu Fabra. Tocava Heràclit i allò que no és possible banyar-se dues vegades al mateix riu. Aquell dia vaig escriure les primeres pàgines d’allò que set anys després seria el Nocturn de Sant Felip Neri (Meteora, 2013).

Durant aquest temps vaig escriure i publicar moltes altres coses mentre el Nocturn anava creixent, mentre la documentació s’anava desbordant. I després va venir el procés d’escriptura de la novel·la pròpiament dita. A Lisboa, durant molts mesos, reconstruïa Barcelona i reconstruïa la Sarajevo assetjada per les bombes i els franctiradors serbis durant la Guerra dels Balcans. Ara han passat quatre anys des de la publicació del llibre i miraculosament, continua estant viu. En bona part gràcies a les rutes que hem fet i que ens han portat a passejar més de vuit-centes persones per alguns dels principals escenaris de la novel·la. Hi ha hagut grups de tota mena: de molt nombrosos, com ara els alumnes de magisteri de la Universitat de Barcelona (en total ja hem fet quatre visites amb ells), i de petits, de clubs de lectura de biblioteques o privats. Els més agraïts, els del Consorci de Normalització Lingüística, perquè sempre és un goig que et llegeixi gent que està aprenent català. Del nivell que sigui. Avui us ensenyem una part de la ruta, barrejada amb un seguit d’explicacions sobre la gènesi del llibre i alguns secrets sobre la Ciutat Vella.

Abans, però, una petita sinopsi per als que encara no heu llegit la novel·la. ‘La Clara Bertran, una noia cega d’una antiga família de l’aristocràcia barcelonina, encarrega a en Carles, un jove escriptor que malviu de la literatura, la redacció d’un llibre, tan curiós com intrigant, sobre un músic de carrer. Dins els murs d’un casalot medieval de la plaça de Sant Felip Neri, les vides de Clara i Carles, juntament amb la de Franz, el violinista captaire provinent de Sarajevo del qual Clara vol saber la història, s’aniran relligant en un text que és un crit enrabiat de lluita davant les terribles dificultats que algunes persones han de superar senzillament per continuar vivint. Nocturn de Sant Felip Neri és alhora un retrat crític i lúcid de la ciutat de Barcelona actual i la seva història, una crònica punyent de la tragèdia dels Balcans i una condemna absoluta a qualsevol mena de guerra, passada o per venir’.

La plaça de Sant Felip Neri, principi i final
A la plaça de Sant Felip Neri és on comença i on acaba la nostra ruta. Avui hi ha un hotel i nombrosos grups de turistes, però el 2003, quan me la van ensenyar i el 2006, quan vaig començar a escriure la novel·la, les coses eren molt diferents, la plaça encara era prou desconeguda. Com que la guerra del 1936-1939 m’era massa llunyana en el temps, vaig decidir d’escriure sobre una guerra molt més propera en  i igualment terrible: la dels Balcans. I vaig centrar-me en una ciutat, Sarajevo. En Franz Bogdanovic, el meu músic de carrer, és un ferit d’aquesta guerra. I ho vaig fer per un motiu molt concret: mentre el falangista Samaranch presidia ‘els millors jocs de la història’, Barcelona 92, a dues hores d’avió, diversos tiradors serbis de l’equip olímpic  iugoslau i de l’equip universitari s’havien reconvertit en franctiradors a tant la peça humana. Això, al cor d’una Europa que se suposava que havia après la lliçó de l’horror i la barbàrie després de la Segona Guerra Mundial. Sarajevo ens va marcar a tots els que llavors érem adolescents. A Mallorca vàrem poder jugar a bàsquet amb els refugiats que arribaven, i la imatge de la destrucció de la biblioteca i dels bombardatges de la cua del pa han quedat per sempre a la nostra retina. En Franz havia de ser necessàriament de Sarajevo.

Plaça de Sant Felip Neri. Foto: Albert Salamé.

I a la Clara Bertran la situo en un gran casalot de la plaça on imagino una biblioteca fantàstica creada al llarg dels segles. Un somni de vegades existent, perquè Catalunya sempre ha estat un país d’importants biblioteques privades. Aquí apareix el primer personatge secundari: la Manuela, la dona que li llegeix  els llibres. I aquí apareixen les dues primeres grans decisions de l’obra: començar la novel·la pel final i narrar-la en segona persona. I és que el llibre arrenca amb la Clara prenent la decisió de morir, obrint totes les finestres de la casa per amarar-se de la llum del sol que acaba amb la seva vida. I el narrador en segona persona va ser el segon repte afegit amb l’objectiu de fer un llibre diferent.

En aquest balcó hi hauria la biblioteca de la Clara Foto: Albert Salamé.

 

El carrer Gignàs i el carrer Avinyó, disseny i turismefobia
Com que la novel·la té una part molt important dels seus escenaris a Ciutat Vella, és fàcil traçar una ruta que en aquesta ocasió ens condueix fins al carrer Gignàs. Aquí, a la cantonada amb Ataülf, hi havia un bar innominat on en Franz Bogdanovic presenta a en Carles, l’escriptor,  alguns dels seus amics: vells perdedors de guerres de tot el món, una prostituta que encara no ha començat la jornada laboral i alguns immigrants subsaharians que trafiquen amb droga al carrer Avinyó. Ara el bar il·legal on et quedaves amb els colzes enganxats a la taula  és un local de disseny com tants d’altres de la ciutat. Per exemple, el mític O Piñeiro, que era a la cruïlla entre Avinyó i Gignàs i que ara ha canviat de nom i exhibeix un terrible cartell de ‘menú de paellas’ que tira bastant d’esquena. Perdem la memòria a mesura que perdem els bars. El 2013, quan vaig començar a fer la ruta, aquest local encara era el mític bar gallec amb pitxers de vi molt barats on havien menjat i, sobretot, begut, la majoria d’estudiants barcelonins des dels anys seixanta ençà, a més a més de ser un dels punts de trobada de nombrosos conspiradors antifranquistes.  Ara el disseny ha tornat a vèncer. Sort que al davant encara resisteix –esperem que per molts anys– can Pitarra, el restaurant que dóna una nova vida a l’apotecaria on es va forjar el teatre català popular.

Arribats a aquest punt sempre explico que seria molt possible fer una història de l’evolució de la ciutat i dels fluxos de migració a través de bars i restaurants. Si en els anys cinquanta i seixanta la migració espanyola va portar locals amb els noms dels llocs que havien deixat enrere i especialitzats en els productes de la terra, els anys setanta i vuitanta varen comportar l’arribada massiva dels frankfurts amb noms patronímics al darrere; als noranta va arribar la primera implosió de kebabs i, a causa de la crisi argentina, de restaurants d’aquest tipus; als 2000 la ciutat es va omplir de locals de tots els països sud-americans, a més de turcs i libanesos, i des del 2010 en endavant ha vingut la passió pel disseny o la compra per part dels xinesos dels locals dels anys seixanta. Potser algú ho hauria d’estudiar amb deteniment. Per sort, queden llocs referencials que no canvien.

El bar O Piñeiro s’ha transformat. Foto: Albert Salamé

Una impremta sense memòria
Al número 10 del carrer dels Lladó hi va haver una de les impremtes més importants de la Barcelona del segle XIX i principis del segle XX. Però com amb tantes coses vinculades amb la literatura en aquesta ciutat, res no ho recorda. Els novel·listes també tenim la necessitat de servar la memòria i per això em semblava important fer que n’Enric, el segon gran personatge secundari de la novel·la, un llibreter de vell amic de la família Bertran, enamorat de la Manuela, fos fill dels antics propietaris d’aquesta impremta i que aquesta, a més a més, hagués servit per a imprimir octavetes antifranquistes.

I és que la tradició de subversió d’aquesta impremta és important: aquí es va imprimir El rei Micomicó de l’Abdó Terrades, una obra de teatre de 1838 del polític republicà que mostra la farsa de la monarquia, i aquí es varen imprimir les primeres traduccions de Jules Verne o de les obres del modernista Juli Vallmitjana, per exemple. Però cap placa ho recorda. Podria ser dolent i dir que l’ombra d’Eugeni d’Ors –de qui no em puc treure del cap la imatge tardana flirtejant amb la Falange– encara vetlla des del seu noucentisme encarcarat perquè no fem memòria justa de segons quins escriptors. Això sí, al carrer Petritxol hi ha una placa que recorda que Montserrat Caballé hi va treballar tres anys. I si fóssim a Paris, ja no us ho explico, qualsevol escriptor que hi hagi passat més d’un dia ja té una placa que ho recorda. Però és que entre poc i massa…

En aquesta botiga del fons va haver-hi la impremta del carrer Lledó. Foto: Albert Salamé

El colomer d’en Carles, o tot recordant Hemingway
Durant quatre anys vaig viure al segon pis del número 12 del carrer de la Palma de Sant Just. Just en aquest portal varen assassinar el meu millor amic, el poeta Salvador Iborra, a qui jo havia deixat la casa mentre vivia a Lisboa. Va ser el 29 de setembre de 2011, quan estava en plena redacció del llibre. I és clar, malauradament, cada vegada que faig la visita he d’explicar-ho. Perquè és una manera de donar a conèixer el seu cas i d’evitar que caigui en l’oblit. Les novel·les, ja ho he dit abans, també tenen aquesta finalitat.

Al úmero 12 del carrer de la Palma de Sant Just hi viu en Carles, protagonista del llibre. Foto: Albert Salamé

El cas és que Ernest Hemingway deia que ell no havia escrit ni una línia que no hagués viscut –per a ell les lectures d’altres llibres i autors també eren línies viscudes en tant que quan les llegia les incorporava als seus arxius textuals i vivencials– i jo vaig decidir d’aplicar el consell a l’hora de recrear la casa d’en Carles. I és que en aquesta finca hi ha un petit colomer, una petita construcció al terrat, que és on col·loco aquest jove escriptor precari que sobreviu fent el que pot en un espai on fa molta calor a l’estiu i molt fred a l’hivern però que, a la vegada, permet de tenir tot el terrat a l’abast i unes vistes excepcionals sobre alguns dels edificis més antics de la ciutat i d’albirar el mar.

Aquesta era la vista que potser enyorava més de Barcelona quan era a Lisboa escrivint la novel·la. Necessitava aquest punt de llunyania i enyorança per a enamorar-me de nou de la ciutat i trobar-la a faltar, i les vistes que tenia quan estenia la roba eren un dels records més bonics de la ciutat.

Moltes de vegades els lectors em pregunten si en Carles sóc jo. I la resposta sempre és la mateixa: no. És una mescla de molts escriptors joves que conec que somnien poder viure de la literatura algun dia i que, mentrestant, sobreviuen com poden, allà on poden. Quan jo hi vaig arribar el juny de 2005, al carrer de la Palma de Sant Just, sense pretensions i fent una vida humil, s’hi podia viure sent periodista i escriptor. Ara, de cada vegada tot és més complicat per culpa dels pisos de lloguer turístic i per la crisi que afecta també el món de la cultura (per a posar un exemple, al Carles ara li pagarien una traducció al mateix preu, o potser menys, que al 2006). Amb aquest personatge, obsedit per Hemingway i pels escriptors dels anys vint, volia retre homenatge també als meus propis mites literaris, d’entre els quals el Hemingway jove, el contista, l’autor de les primeres novel·les, és dels que més em fascinen. I és clar, explico aquesta història sobre les clavegueres romanes. Com va dir el gran escriptor colombià Fernando Vallejo: ‘la gloria es una estatua en la que se cagan las palomas’. Doncs això.

Plaça de Sant Just i homenatge a Manuel de Pedrolo
Un dels epicentres de la ruta i de la novel·la té com a escenari aquesta plaça. Aquí hi havia una llibreria de vell –hi era fins a l’any passat, ara està tapiada i hi fan obres– que em va servir d’inspiració per la de l’Enric. En aquesta plaça es feren els primers martiris cristians de la ciutat i, a més a més, a l’església de Sant Just i Pastor es va celebrar el funeral de Salvador Puig i Antic. A la plaça, sota la pluja, hi havia més de tres mil persones vigilades per les forces de l’ordre que, si hi hagués hagut la més petita provocació, haurien pogut provocar una gran massacre.  L’Enric, a la novel·la, simbolitza totes les persones que es varen sentir decebudes i traïdes amb la transició, que no va suposar cap mena de judici per al franquisme i que tampoc no implicà cap mena de trencament definitiu amb l’estat.

La plaça de Sant Just. A l’esquerra, la persiana tancada de l’antiga llibreria. Foto: Albert Salamé

El punt que uneix en Carles i l’Enric és, per descomptat, la passió pels llibres, però molt especialment per la figura de Manuel de Pedrolo, de qui l’any que ve es complirà el centenari del naixement. Pedrolo també simbolitza perfectament aquest intel·lectual desencisat amb la transició i amb el país heretat, com demostren tant els seus articles de premsa com els seus dietaris dels anys vuitanta.  I és que el Nocturn de Sant Felip Neri és una novel·la plena d’homenatges interns al món de la cultura. I també és, a la vegada, un fracàs absolut que cal entomar i tenir clar des del principi. Aquesta és una novel·la que parla també de música, de la manera tan especial que té el Franz Bogdanovic de tocar el violí, suficient perquè la Clara encarregui un llibre que expliqui la seva història. I la música és capaç d’emocionar tothom, fins i  tot els que no saben llegir. Mai no arribarem a poder expressar amb paraules les emocions de l’Adagio d’Albinoni, una de les peces claus de l’obra. Però sí que el podem complementar. Per exemple, acabant de llegir el llibre, hora foscant, a la plaça de Sant Felip Neri, mentre sona la melodia i pensant en com s’ha transformat la ciutat en només quatre anys.

(Si estau interessats a fer la ruta podeu contactar amb ballaruga1@gmail.com)

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]