Camil Ros (1972) és el secretari general del sindicat UGT des de fa un any, quan va substituir en el càrrec Josep Maria Álvarez. Ros va entrar al sindicat mentre militava al partit independentista ERC, el qual va acabar deixant fa cinc anys per centrar-se únicament en la seva activitat sindical. En aquesta entrevista, Ros parla dels reptes del sindicalisme català, pocs dies abans de celebrar el Primer de Maig. Però Ros parla també de política i de país, pocs mesos abans del possible referèndum. Rep VilaWeb a la seu d’UGT a la rambla de Barcelona, aprofitant un recés en una jornada amb sindicats europeus.

—Per què la gent ha de sortir a manifestar-se, l’1 de maig?
—Sempre hi ha motius, i aquest any més. Hi ha una dada molt evident. El PIB català ha pujat respecte del 2007. Hem sortit de la crisi des del punt de vista macroeconòmic, però el pes dels salaris ha baixat gairebé un 5%. Si preguntes a la gent què cobra, el 2007 un mileurista cobrava poc. Ara qui cobra poc cobra 600 o 700, o treballa a temps parcial. Estem tots pitjor que abans de la crisi. Si no es trenca la dinàmica de retallades, que vénen de l’estat i d’Europa, la societat serà molt més desigual. S’ha de repartir la riquesa, els salaris han d’anar en creixement.

—Hi ha menys desocupació, us diran.
—No. Hi ha el doble d’atur que abans de la crisi. Sí que és cert que s’havia arribat al 21% i ara som al 15%. S’ha reduït, cert, però no sobre la feina estable. La nova feina és precària, hi ha explotació laboral, o autònoms que abans eren fixes.

—A serveis jurídics quines queixes rebeu, normalment?
—Tornen a sortir els incompliments de conveni, acomiadaments arbitraris, modificacions de les condicions de treball per la cara. Ara hi ha molt més abús per part de les empreses a l’hora de retallar condicions. Ens arriben menys casos dels que hi ha, per por.

—La gent se us afilia jove, amb 18 o 20 anys?
—Costa. La principal via d’afiliació són els centres de treball, i si hi ha un atur juvenil del 50%, difícilment s’hi apuntaran gaires. Aquí hem de situar un sindicalisme de cara el precariat, també. Hem d’anar més enllà de les manifestacions al carrer. Calen estratègies sindicals diferents. I més, en empreses petites, on si t’identifiquen com a sindicalista, pots ser acomiadat. Jo ho comparo amb quan es van crear els sindicats del tardofranquisme, quan el principal problema era la por de ser acomiadat. Ara passa igual. Ens han trencat el model de treball i benestar. Si creix més el precariat, el sindicat ha d’anar-hi.

Abans amb dues manifestacions i un intent de vaga en tenies prou. Ara, amb la reforma laboral, ja no pots

—Victòries a través de vagues de la UGT els darrers temps, quines serien?
—Bastants. Ara hi ha un preacord, amb l’empresa i-Diada, participada en un 20% per la Generalitat, que s’encarrega de fer les proves d’estrès dels cotxes. Allà hi ha hagut algun mort i tot, treballant. Fa més d’un any que estem en conflicte, i finalment, fruit de mobilitzacions, s’ha arribat a un preacord. L’empresa Gas Gas de motos. Anava a tancar, i fruit de la insistència sindical s’ha salvat. El conveni de Contact Center, teleoperador. Ara la mobilització s’ha d’estirar més que abans. Abans amb dues manifestacions i un intent de vaga en tenies prou. Ara, amb la reforma laboral, ja no pots.

—Us esperàveu més d’un govern dels comuns, i d’una Mercedes Vidal, militant d’EUiA, en la vaga de TMB?
—Al principi, van aterrar i no sabien què era la gestió. Ara, així com en alguns altres aspectes han tingut valentia, al metro no han donat el cop de puny sobre la taula que tocava. En el moment de la vaga de fa un any, van cometre errors d’inici. Ara hi ha molt més diàleg, però encara els en falta. Els ha faltat valentia, amb TMB.

—TMB no publica els sous dels directius, tot i que la llei els obliga.
—Els sous dels directius són salaris públics, per tant, el règim públic no pot ser que el privat. Crec, però, que a vegades es fa massa morbo. Amb el conflicte de salaris va sortir el salari mitjà del treballador. Aquest del metro, amb això que cobren, vint mil i escaig bruts l’any. Doncs són 1.200, 1.300 nets al mes. No són privilegiats. A vegades es deformen les dades.

—I els directius amb sous de 100.000 euros l’any? Però si cobren més que els polítics!
—Em costa d’entendre que directius de l’administració pública, com TMB, cobrin més que els màxims responsables polítics del país. Costa d’entendre. Molt. I total, per no solucionar els problemes.

—Entenc la utilitat d’una vaga com la de TMB. Però la de l’1 de maig, de què serveix?
—Mira, ahir van venir sindicats holandesos, i l’han deixat de fer. Jo penso que sí que té un valor. El cartell de la UGT d’enguany és un del 1936 que hem actualitzat. El sindicat ha de fer autocrítica, i ha de fer autoestima. L’1 de maig ha de ser un acte d’autoestima i reivindicació. Nosaltres tenim més de 100.000 afiliats a Catalunya. Quantes organitzacions socials i polítiques els tenen? I en canvi, tenim la sensació d’inferioritat.

—Fa poc, CCOO van fer una enquesta interna. 40% d’independentistes, i ERC, el partit més votat. Teniu enquesta interna?
—No. Però em sembla que ens sortirien coses similars. Demostra que els sindicats són molt plurals, i molt representatius de la societat. El valor de l’enquesta, penso, és aquest: demostra la pluralitat del país. Nosaltres ja sabem que el sindicat és plural. Des dels anys noranta que ja ens vam obrir. També necessitarem els mitjans per saber què pensa, i com, la nostra gent. De moment sabem, sense enquestes, que la composició és políticament plural, d’origen i de sectors.

A Puigdemont se li nota que no és fill del sector negocis.

—Heu notat que el president Puigdemont és el fill del forner, i no un dels de sempre?
—El president de Cornellà tampoc no era dels de sempre. Però sé què vols dir. Se li nota, en algunes actituds i posicionaments, que ell no és fill del sector negocis. No surt de l’entorn clàssic que hauria estat en una situació de CDC. I a alguns altres dirigents del PDECat els passa el mateix. Té un altre perfil. Al final, són igual de liberals els uns i els altres, però hi ha certes sensibilitats. Passa que no s’ha pogut concretar en gaires acords. Potser ara, quan trenquem l’acord de renda garantida, la setmana que ve. Seria l’excepció que confirma la regla. La resta, el govern de Junts pel Sí, ha estat divuit mesos amb el full de ruta i el conflicte polític. I els elements socials no hi han estat. No hi ha hagut intent de fer diàleg social. T’haig de dir la veritat: nosaltres tampoc no l’hem demanat. Al final, a vegades hem passat massa estona als despatxos de la Generalitat buscant acords que no s’acaben de complir. I hauríem d’estar més amb els delegats de l’empresa que no pas buscant acords en la política. Ells tampoc no han tingut la sensibilitat.

—Del Pacte Nacional pel Referèndum, quina valoració en feu, fins ara?
—Algú em preguntava: Com viviu el procés, ara que comença a haver-hi tensió? Nosaltres vivim de la tensió. El sindicalisme és conflicte. En el moment de conflicte has d’estar tan serè com sigui possible. I sabem que en una estratègia de conflicte, en el moment final, fins i tot quan guanyes una vaga, s’ha de negociar un acord. No dic que el conflicte Catalunya-Espanya sigui com una vaga, però hi té similituds. Vull creure que en el moment final hi haurà negociacions. Però em dóna la sensació que no. No sé què pensen fer. El pacte pel referèndum hauria de servir per a teixir ponts i diàlegs. No ens faran cas? S’ha de provar fins al final. Trobo a faltar que la política s’impliqui més en aquest pacte, perquè es pugui forçar la posició d’acord. I veig que cada partit va a la seva. I el pacte hauria d’haver servit per a situar espai de debat social. L’endemà, passi què passi –independent, federal, confederal, autonòmic o pitjor– la majoria de la gent voldrà viure millor, i això són drets socials.

Si hi ha un referèndum que no és acordat, l'afiliat de la UGT que vagi a votar, ha de tenir la sensació que no ho fa contra la UGT. I la persona que no vol participar-hi, perquè no és acordat, tampoc no ha de sentir que va contra la UGT

Quina és la posició de la UGT en cas que no es pugui acordar el referèndum?
—La UGT té clar que la decisió la prendrà segons els esdeveniments. Ho explico en assemblees i reunions internes i ho dic ara: jo dic que la posició de la UGT no agradarà ningú, i costarà d’explicar. Però tenint en compte una organització com la UGT i què representa per cohesió social, si hi ha un referèndum que no és acordat, l’afiliat de la UGT que vagi a votar ha de tenir la sensació que no ho fa contra la UGT. I al mateix temps, la persona que no vol participar-hi, perquè no és acordat i no és legal, tampoc no ha de sentir que va contra la UGT. Sé que és un posicionament difícil, però penso que és el que toca: continuar donant un espai de centralitat, no de trencament, i a la vegada que no posi bastons a les rodes. Però tothom voldrà que ens posicionem.

—Em costa de creure que Camil Ros no votés en un RUI.
—Jo sé què faré. El secretari general aquell dia no existirà, Camil Ros farà el que cregui que ha de fer. I ho ha de poder fer sense que vagi en contra de la seva organització. I el que pugui fer Matías Carnero també ha de ser igual.

—Trobo a faltar el no democràtic. I pensava que potser als sindicats hi podia aparèixer. Seria ideal, perquè no tenen referents.
—Nosaltres no podem dir que no al referèndum. Hem de ser un espai de debat del sí i el no. El no que entenc, i el que veig a la UGT, és el no federalista. No és negacionista ni fatxa. Creuen, com l’independentista, que es viuria millor. I ara que el federalisme és minoritari, alguns el titllen de ridícul, que no té prestigi. Jo vaig respondre a una persona que ho deia, que així és com es tractava l’independentisme als anys noranta. I per tant, vaig dir-li, ara que ets independentista no els menyspreïs. No facis el que et feien.

Si sóc secretari general és per l'ista de sindicalista, no per l'ista d'independentista

—A la UGT us heu hagut de fer perdonar la vida perquè havíeu militat a ERC o pel vostre suposat independentisme?
—No. Ho veuen bastant normal, i molta gent ni ho sap. Fa tants anys que sóc al sindicat que em coneixen perquè els he ajudat en aquest conflicte o en aquell altre. Si sóc secretari general és per l’ista de sindicalista, no per l’ista d’independentista, ni altres coses. A la UGT, el procés d’acceptar la pluralitat és macerat. I de fa anys. Comença l’any 1996. S’ha solidificat. Crec que la societat catalana gestiona aquest procés de manera exemplar. Això ha de ser salvaguarda de tot.

—I si es passen deu pobles i l’estat apliqués el 155, què faria la UGT?
—Crec que hi haurà resposta més àmplia, i més enllà del Pacte Nacional pel Referèndum. Però s’haurà de veure. No fem hipòtesi dels escenaris extrems.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]