14.09.2021 - 20:00
|
Actualització: 14.09.2021 - 21:33
“El progrés econòmic no s’ha traduït en benestar efectiu per a la població a Catalunya perquè el consum privat i els salaris reals es troben estancats a nivells de fa vint anys. Hi ha hagut progrés en termes de serveis públics bàsics, però la distància amb el nucli europeu és encara molt gran. Catalunya té grans dèficits en sostenibilitat ambiental i equitat generacional. El PIB explica ‘quant’ es creix, però tant o més important és ‘com’ es creix: la qualitat del creixement. Cal un nou marc institucional sobre la base d’un ampli consens en favor d’un nou patró de creixement més resilient, equilibrat i sostenible.” Ve’t aquí algunes de les dures conclusions dels “Indicadors de progrés i benestar” que aquest migdia ha presentat la Cambra de Comerç de Barcelona.
El pas que ha fet avui la Cambra és molt important: ha eixamplat de manera ordenada el panorama econòmic i social de la realitat catalana, molt més enllà dels termes habituals que implica el PIB. Potser cal recordar que el PIB comptabilitza tan sols tot allò que es pugui comprar o vendre. Un bosc només té valor si el talem i en venem la fusta. I la vida és molt més que no pas això. Gran part d’allò que valorem com a éssers humans no és tangible ni bescanviable: la seguretat física i laboral, la confiança en les institucions, la igualtat, la salut mental…
El PIB, a més, sovint cau en grans contradiccions. Només un parell d’exemples. Les activitats contaminants generen, per exemple, un doble creixement: si una fàbrica contamina un riu, amb la seva producció contribueix al PIB i la despesa pública destinada a netejar el riu també augmentaria el PIB. Fins i tot talar tota l’Amazònia multiplicaria el PIB de diversos països de la regió, sense importar quins danys es fessin ni el fet que, un cop tota talada, no hi hauria feina ni riquesa natural.
I, és clar, falta el repartiment. El PIB no aclareix mai com es reparteixen els guanys del creixement. Per això hauria d’anar acompanyat sempre d’un indicador de desigualtat. Si el PIB puja molt, direm que el país va bé, però si tots els diners generats acaben en mans de l’1% de la població, no és bo per a la societat, no podem dir que sigui una economia amb bons resultats.
Recordo que quan va esclatar la crisi financera del 2008, el president francès, Nicolas Sarkozy, va crear una comissió d’experts, encapçalada pels premis Nobel Joseph Stiglitz i Amartya Sen. Els va encarregar de proposar una mesura de la riquesa diferent del PIB, que servís de base per al disseny de les polítiques públiques, perquè considerava que el vell indicador no reflectia adequadament la realitat i les necessitats dels ciutadans. En el report final, Stiglitz i Sen no van descobrir la fórmula màgica, però, “sense invalidar el criteri del PIB”, van sentenciar: “Ha arribat l’hora que el nostre sistema estatístic se centri més a mesurar el benestar de la població que no en la producció econòmica.” I van oferir recomanacions per a cercar l’indicador, que podem resumir en tres: no posar tant d’èmfasi a mesurar la producció econòmica com a mesurar el benestar de la població; emfasitzar més els indicadors d’ingressos i consum, en lloc dels de producció; i posar més èmfasi en la distribució del consum, dels ingressos i de la riquesa.
Val a dir que el sistema d’indicadors de progrés i benestar elaborat pel gabinet d’estudis de la Cambra va per aquest camí. Vol anar més enllà del PIB (tot i que també s’hi inclou com a concepte) i identifica i analitza més variables clau per tenir una visió completa de la realitat multidimensional del país. L’anàlisi s’estructura en quatre blocs centrals, sota quatre grans conceptes: progrés, benestar, sostenibilitat i qualitat del creixement. Cada indicador s’analitza a partir d’un doble vessant: comparatiu amb els cinc principals països fundadors de la Unió Europea (UE-5: Alemanya, França, Itàlia, els Països Baixos i Bèlgica), en què s’utilitzen dades amb periodicitat anual; i valorativa de l’evolució històrica de la variable al mateix país, amb periodicitat trimestral, sempre que ho permeten les dades.
I la descripció dels resultats obtinguts resulta interessant, per bé que no sempre són positius, sinó més aviat al contrari. Jo en destacaria alguns que m’han cridat més l’atenció. El primer és que la Cambra es pregunta si el progrés econòmic expressat pel PIB és un bon indicador de progrés social i humà. I la resposta és contundent: “El progrés social contribueix a determinar el progrés econòmic. Un primer mesurador d’aquest progrés social és el nivell de formació i educació dels habitants d’un país. L’elevat pes dels actius poc qualificats a Catalunya en comparació amb la UE-5 (el 2019 un 32,9% de la població activa tenia un nivell d’estudis no superior a l’ESO, enfront del 18,9% a la UE-5) explica part del diferencial en termes de PIB per capita. Així i tot, la distància s’ha reduït de 20 punts percentuals a 13 aquests últims vint anys, cosa que posa de manifest un progrés continuat en el grau de qualificació de la població treballadora…” Però clarament insuficient, afegeixo jo.
Quant al benestar social, comenta que la despesa (descomptant la inflació) en serveis públics bàsics ha augmentat d’un 70% acumulat en vint anys, i ha superat de molt el creixement del PIB per capita. Per tant, el nivell de benestar social a Catalunya ha augmentat tendencialment en termes absoluts des de començament de segle. Cal recordar que l’eliminació o reducció de l’excessiu dèficit fiscal amb el sector públic central permetria un augment significatiu del benestar social dels catalans o una reducció de l’endeutament de la Generalitat. I jo demano: per què parlem tan poc del dèficit fiscal? Al capdavall, una bona part dels problemes que tenim els solucionaríem si desaparegués… o minvés significativament.
També és interessant de comprovar com la sostenibilitat social requereix de mantenir els nivells de desigualtat dins uns certs límits. Catalunya té un nivell de desigualtat de renda (mesurat amb l’índex de Gini o amb el coeficient S80/20) superior a la UE-5 i és molt sensible a les variacions en la taxa de desocupació. Amb la recuperació, a partir del 2014, va disminuir, però ha tornat a augmentar notablement amb la crisi del 2020. La sostenibilitat social també depèn de factors d’equitat, generacionals i de gènere. Des de la perspectiva generacional, la desocupació juvenil mostra una elevada volatilitat i supera de llarg els valors mitjans a la UE-5. En conseqüència, l’escletxa salarial dels joves té un augment tendencial d’ençà del 2005 i es manté en nivells relativament alts des del 2013. Així doncs, Catalunya té un greu problema d’equitat generacional.
I, per acabar, em sembla molt dur i realista l’anàlisi que fa de la qualitat del creixement. “En un patró equilibrat i sostenible –diu–, els salaris reals creixen igual que la productivitat, la distribució de la renda és estable, els costos laborals unitaris creixen compassadament amb els dels països de l’entorn i tant la qualitat com el nivell de vida tendeixen a millorar sistemàticament a llarg termini.” A Catalunya (i l’estat espanyol) les desviacions d’aquesta norma han implicat ajustaments traumàtics i una baixa qualitat del creixement. Cal esperar que els fons Next Generation EU ajudin a impulsar un canvi en el patró de creixement a partir del 2021 i que millori el marc institucional gràcies a les reformes estructurals que s’hauran d’aprovar.
Cal felicitar el gabinet d’estudis de la Cambra per la iniciativa i l’esforç que significa la confecció d’aquests indicadors. Cal esperar que constitueixin una eina molt important en mans dels qui prenen decisions a la nostra economia i els ajudi a encertar les mesures més correctes. De feina, no en falta pas…
