Ángeles Serna. Fragment de 'Vides dins', 2005. Sèrie «Tocar mare». Fotografia, 13 × 18 cm.

Està àmpliament demostrada la diferent dedicació del temps entre homes i dones; són les dones les que es dediquen en major mesura a l’atenció de les necessitats plantejades per la llar/família. Les dades ajuden a donar visibilitat a aquesta diferència. En el cas de l’Estat espanyol, els homes dediquen més hores del seu dia a la jornada laboral remunerada (8 hores i 12 minuts, com a mitjana) i menys a les tasques agrupades sota l’epígraf de llar/família (2 hores i 37 minuts). Les dones tenen –com a mitjana– jornades laborals més reduïdes (6 hores i 51 minuts) però passen més temps de la seva jornada dedicades a la cura (4 hores i 36 minuts). A més a més el nivell d’estudis no introdueix diferències significatives en el temps que s’hi dedica a la llar/família: 3 hores i 53 minuts entre les persones sense estudis o amb estudis primaris, i 3 hores i 29 minuts en les persones amb estudis universitaris (Institut Nacional d’Estadística, 2011). Aquesta diferència en la distribució dels temps ajuda a entendre la relació que mantenen les dones amb el mercat de treball, caracteritzada per la precarietat. Espe­cialment a un país com el nostre on el benestar depèn de com de nodrides i sòlides siguen les relacions familiars, relacions bàsicament protagonitzades per dones.

Les xifres, però, no mostren la gran varietat de tasques que representa cuidar a l’àmbit de la família, ni la gran heterogeneïtat de circumstàncies que envolten la cura i que poden canviar, i molt, el grau d’intensitat i la rigidesa en què aquesta es manifesta: la forma familiar de convivència, el moment en el cicle vital i familiar que es travesse, la classe social, l’ètnia o l’origen de la necessitat de cura (per exemple, una malaltia greu), entre d’altres. Hi ha, però, un tret comú en parlar de cura que és fortament significatiu: l’obligació de gestionar el temps propi en funció de les necessitats de la persona que requereix atenció, sovint sense ni tan sols poder decidir com i quan fer-ho, i que pot comportar la sobrecàrrega física, però també emocional, de les persones que cuiden, sobretot de les dones (Obiol, 2014).

L’abnegació que tradicionalment se li ha reclamat a les cuidadores xoca de front amb l’abnegació que se li reclama avui dia al treballador en general però sobretot al científic. Aquella idea de lliurar-se al coneixement «en cos i ànima» (Santos, Muñoz i Poveda, 2015) és clarament visible en la tendència creixent d’un model de recerca basat en la rendició de comptes mitjançant l’elaboració d’indicadors de producció científica i la inclusió d’aquests com a criteris per a l’ordenació en les promocions del personal acadèmic, en la concessió de projectes i convenis, en la distribució de partides pressupostàries o en les relacions departamentals, per citar només alguns dels casos. De fet, sense aquest sistema avui dia és complicat entendre la construcció de la carrera acadèmica de la majoria del personal investigador. En conseqüència, obviar les condicions socials en què es produeix la recerca que avaluen –fins i tot les condicions en què es construeixen els mateixos indicadors– representa un greuge respecte l’assoliment de la igualtat d’oportunitats entre les persones que investiguen. No matisar els indicadors tenint en compte el temps que requereix la cura és penalitzar aquelles persones que se’n responsabilitzen, bàsicament les dones.

De fet, tot i les recomanacions europees per aconseguir un entorn acadèmic eficaç i competitiu, sembla que continua no sent equitatiu en termes de gènere; així ho mostren les últimes dades, precisament publicades per la Comissió Europea. Les dones continuen estant poc representades en els llocs més alts de la presa de decisions acadèmiques en una proporció inferior al 40%. Els estats europeus que més s’acosten al 50% són Suè­cia, Luxemburg i Països Baixos (Comissió Europea, 2016). En les universitats de l’Estat espanyol, 4 de cada 10 persones que treballen com a professorat universitari són dones, tanmateix en el cos de catedràtics 8 de cada 10 són homes, dels quals gairebé la meitat tenen més de seixanta anys. Així doncs, les posicions més altes de la jerarquia acadèmica estan masculinitzades i envellides. El reiteradament anomenat sostre de vidre, que no s’aconsegueix superar, evidencia la persistència de la desigualtat de gènere en la universitat.

Llegiu l’article complet en la web de Mètode.

Alícia Villar Aguilés. Professora del Departament de Sociologia i Antro­pologia Social de la Universitat de València i actual directora de la Revista de la Asociación de Sociología de la Educación. Investiga sobre trajectòries formatives, desigualtats socials i educatives i transformacions en les institucions universitàries. És mare de dues xiquetes i un xiquet.

Sandra Obiol Francés. Professora del Departament de Sociologia i Antro­pologia Social de la Universitat de València i membre del grup de recerca Copolis. La seua recerca s’ha centrat en els processos de precarització laboral i vital així com en l’anàlisi de les famílies monoparentals i les polítiques familiars. És mare de dues xiquetes. 

Què és Mètode?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]