Barcelona som tots, però els uns més que els altres

Havia sortit de la feina, de Drassanes, cap a tres quarts de quatre. Però ahir, en lloc de seguir la ruta de cada dia i agafar el metro per anar cap a casa, vaig enfilar Rambla amunt perquè havia de fer uns encàrrecs al centre. Com qualsevol barceloní o persona que viu a Barcelona, vaig voler evitar la marea turística que s’amuntega des de Colom fins a la plaça de Catalunya i vaig endinsar-me dins el Raval, en direcció al carrer de Tallers.

A quarts de cinc ja travessava el carrer de Pelai. Parlava amb mon pare per telèfon mentre deixava la Rambla enrere, a poc a poc. De cop, vaig sentir un soroll fort i, tot seguit, crits. No sabia què era, semblava un xoc o un accident de trànsit, però no era capaç de descriure’l. Vaig començar a veure una allau de gent corrent cap a mi, desesperada, en direcció contrària al mar. Les sirenes, els cotxes de la Guàrdia Urbana i dels mossos i les ambulàncies començaven a desfilar per la plaça de Catalunya, la ronda de Sant Pere, Pelai i la Rambla. Allò era una autèntica barbàrie. En moments com aquest, la por se’t menja, cerques ulls que et mirin i que et puguin transmetre calma, corres sense direcció, xoques amb tot allò que et trobes davant i t’agafes als braços de desconeguts per anar no saps on. L’única cosa que vols és refugi, silenci i que alguna veu tranquil·litzadora pugui dir-te que tot s’ha acabat, que tot era un malson o una falsa alarma. Però no. No hi ha res que et salvi de la inseguretat ni de l’horror. No plores, no crides, només alenes com si volguessis respirar tot l’aire del món, per salvar-te.

Quan tot semblava haver-se suavitzat, vaig tornar a veure com la desesperació em venia de cara. Més gent corrent cap a mi, aixoplugant-se a qualsevol establiment que pogués veure obert. Jo inclosa. Víctima del pànic, vaig ficar-me dins un bar de prop de la cruïlla de la rambla de Catalunya amb la ronda de Sant Pere. Mentre la desbandada entrava dins el restaurant, gots i plats queien, la gent cridava i els cambres demanaven per favor que es tanquessin les portes per poder tenir tothom a cobert. Vaig perdre el control de mi mateixa, la noció del temps i la por. No sentia res. Mirava el mòbil constantment, demanava que algú pogués explicar-me què passava. Grups de Whatsapp, familiars i comptes oficials de Twitter. Res, ningú no en sabia res. Sense gairebé adonar-me’n, vaig acabar ajupida darrere la barra i, després, devora els fogons de la cuina. Tothom es mirava, els ulls de la gent perseguien l’auxili.

Vaig pensar que aquesta barbàrie només podia reivindicar-la l’Estat Islàmic, que quatre fanàtics havien tornat a sembrar el caos al món amb la religió de tot un poble per bandera. Enmig de l’horror, mentre tota la vida em passava per davant i pensava en tota la gent que patia des de lluny, vaig poder tornar a la realitat. La que m’envoltava. Era un pare i una filla de trets àrabs, ella devia tenir dos anys. La nina plorava sense consol mentre el pare la sostenia als braços i, amb els ulls plorosos, mirava de tranquil·litzar-la. Alhora que patia per mi, volia abraçar-los, transmetre’ls tanta calma com fos possible i fer-los saber que els assassins de la Rambla no els representaven, i que molts ho sabíem i ho vèiem clar. No, el pare i la filla que tenia devora no eren menys víctimes que jo o que qualsevol altra persona. Ben bé al contrari. Això que ells han de patir és el mateix que tots nosaltres més les mirades crivelladores de la islamofòbia d’alguns. Aquest pare i aquesta filla sortiran al carrer després de tot el drama i és força probable que hagin de suportar assetjaments innecessaris a propòsit dels seus trets físics. Doncs no. Basta de perdre els papers, l’educació i la decència. Prou de sentir a dir blasfèmies. Avui Barcelona érem tots, també ells dos.

Neus Sànchez